You never know how strong you are until being strong is the only choice you have...

1.4.16

UNA PRINCESA MOLT ESPECIAL




Papallonetes!


Després de l'experiència del càncer, n'he tret una cosa bonica en forma de conte. Es diu UNA PRINCESA MOLT ESPECIAL (ISBN: 978-841661159-1)
El podeu demanar en qualsevol llibreria, a la pàgina web de l'editorial (http://www.libros.cc/una-princesa-molt-especial.htm) i a Amazon (https://www.amazon.es/princesa-molt-especial-Carla-Pijuan/dp/8416611599/ref=sr_1_1?ie=UTF8&qid=1459354347&sr=8-1&keywords=Una+princesa+molt+especial) -el preu no està correcte, és 12€, però encara no ho han arreglat-. 

Estic taaan emocionada :)!
Espero que us agradi i que sigui un bri d'esperança sempre que ho necessiteu!

Una abraçada gegant,

C.

P.D. Aprofito per dir que fico un punt i coma en aquest bloc. El deixaré parat un temps, simplement perquè quan era una forma d'escapar-me del càncer i d'expressar-me, ara només fa que recordar-me'l, i no és el que necessito. Així que us deixo amb la il·lusió que em suposa aquest conte i amb l'esperança de retrobar-nos en un futur. Us desitjo el millor i gràcies per seguir-me. Potser després del conte, vindrà el bloc, qui sap? 

1.2.16

Per totes les erugues i eruguetes



Estimada erugueta,

Sí, tu, aquella persona que està patint un càncer. A tu em dirigeixo amb aquesta carta. Tu, aquella persona que ara se sent una eruga (normal! tots els que n'hem patit hi passem per aquesta fase, no et preocupis), quan, en realitat, tens una papallona preciosa i meravellosa dins el cor, esperant per sortir. Però shhh... encara no és el moment. Encara s'està covant. Mentre tu estàs fent la quimio, la radio, les operacions i els trasplants, mentre tu no pares de lluitar, la teva papallona s'omple de colors, creix i es fa vida. Mentre tu pateixes i et trobes malament, la papallona creix i creix, preparant-se per sortir. 

Hi haurà un dia que, de cop i volta, després de patir tant, de tanta por, de tant malestar, el càncer marxarà. Aquell monstre pelut desapareixerà i tu respiraràs fons, sentint-te bé, plena de vida, plena de ganes de viure. I llavors, en aquell petit i preciós instant, la papallona sortirà i t'omplirà. Tota tu seràs una papallona. Tanta lluita t'haurà convertit en una bella papallona, que serà preciosa, plena de vida, de colors, d'esperança, de ganes de fer coses, d'optimisme i, per suposat, d'un canvi de vista de la vida i de tot allò que representa. 

El càncer ens canvia, però és a les nostres mans la manera d'afrontar el canvi. Si deixem que l'eruga es quedi per sempre o si la papallona mereix la pena. Jo vaig optar per la papallona i et dic de tot cor que és la millor cosa que he fet mai. Una malaltia no pot ficar ombra a tota la teva vida. Una malaltia és un punt i coma, una pausa en el camí. Però després la vida segueix i ja et dic jo que mereix molt la pena. Veuràs les coses amb uns altres ulls, experimentaràs la vida amb una altra vitalitat i unes altres ganes. Serà com si...com si haguessis tornat a néixer. En realitat, seràs una privilegiada. Seràs una d'aquelles que té l'oportunitat de canviar, de millorar, d'adonar-se'n del que val la pena de veritat. Estigues contenta amb això. Al final, veuràs que el càncer et va fer molt mal, però que també t'aportarà molt bé i llavors, ja et dic jo, t'acabes reconciliant amb ell. 

Però no et dic res més. Ara això és la teva història, ara ets tu la narradora, la protagonista i l'escriptora. És a les teves mans el que passi a partir d'ara, com visquis la malaltia i la vida. Jo només volia animar-te, ajudar-te, fer-te veure que no estàs sola. Dir-te que, encara que no t'ho pensis, ets una gran lluitadora! I que has de seguir lluitant, encara que costi, encara que cansi, encara que a vegades pensis que no pots o que et donis per vençuda...Lluita! pensa en tot allò que vindrà després. Tot allò que tant t'agrada. Tot allò que vols fer. Tots aquells que tant estimes. Pensa. Somnia. Respira fons. I no paris. Ni un moment. 


I, pel que necessitis, aquí estem tots aquells que també hem estat lluitadors. 

Una abraçada i endavant!

C. 

3.1.16

Propòsits




Ja ha arribat un nou any i, junt a aquest, tots aquells propòsits que, any rere any, ens obliguem a escriure i intentem fer-los realitat, encara que no sempre arribin a bon port. 
Amb el pas del temps, me n'he adonat que n'hi ha que no tenen massa sentit i n'hi ha que són massa difícils perquè es puguin dur a terme. Així que, després de tot, i havent viscut tota l'experiència del càncer, aquesta és la meva llista de propòsits per aquest i qualsevol any que vingui:

1. Somriure i fer somriure

2. Ser amable

3. Tenir curiositat per tot allò que m'envolta

4. Buscar moments de relax on poder tancar els ulls i respirar

5. Gaudir de la bellesa de les coses simples

6. Cantar i ballar quan el cor m'ho demani

7. Estimar molt

8. Malgrat la por, respirar fons i enfrontar-me a les adversitats

9. Deixar aflorar la innocència del nen que porto dins

10. Ser agraït amb allò que tinc

11. No deixar de somniar i lluitar per aconseguir-ho (RES és impossible)

12. Buscar temps pels meus

13. Conèixer gent i llocs nous

14. Provar coses noves

15. Ajudar als altres

16. I, sobretot, viure. Viure intensament. Gaudint de cada petit instant. 


Una abraçada i bon any,

C. 

29.12.15

Festes


Poder gaudir de les festes és una delícia. Sempre m'han agradat molt les festes de Nadal. És un temps on la màgia flueix pels carrers i fins i tot la gent la desprenem. Et surt sol. I això és increïble. És com un temps on les preocupacions s'aparquen, on el malestar sembla no ser tant i on pots veure totes aquelles persones que estimes. 
Suposo que pels nens petits, la importància més gran la tenen els regals. Però això és passatger. Amb el temps te n'adones que els regals hi són tot l'any, que, al cap i a la fi, són una cosa material que té una durada i que no serveixen de res. Però, les persones... això sí que és el millor regal. Poder estar amb tota la família reunits, veure-us amb els amics i celebrar que un any ha passat, però que l'amistat continua i cridant desitjos per l'any pròxim... això és el millor regal.
I jo tinc la sort de tenir una família i uns amics meravellosos, amb els que he pogut compartir des de sempre aquestes festes, omplint les sales de rialles i de cançons, i l'ambient d'amor. 

Aquestes festes, per això, són més especials que mai. Són les primeres "normals".  Després de tant temps estant malalta i vigilant en tot moment, aquestes són les primeres amb les que he pogut gaudir sense cap preocupació i les primeres on podré sortir per cap d'any com Déu mana amb els amics i fer una mica el boig! I això és increïble! Perquè, després d'estar dins la bombolla, després de tenir por de tot, després de tenir el cap ple de núvols, aquest cop...em sento radiant! És tant bonic tot! I cobra un sentit que potser mai haurien tingut si no fos pel monstre lila... 

Per això, em proposo gaudir-les intensament, plenament. No deixar-me ni un detall per viure. 
I dono gràcies cada dia i cada moment de ser avui aquí. D'haver guanyat la batalla. De poder gaudir de molts més moments tan especials com aquest.

Una abraçada i bones festes,

C. 

25.11.15

La maleta



Després d'haver tornat del viatge a París, m'ha vingut a la ment la maleta. Quins mals de caps porta fer-la! I quina mandra fa desfer-la! Oi? I és que recordo que, mentre estava fent la maleta per aquest gran viatge, el qual em tenia ben emocionada, vaig tenir un flash. Un d'aquests que em ve al cap de tant en tant, quan menys m'ho espero, i que em recorden diferents realitats. 

M'he vist fa uns anys, fent la maleta. La mateixa maleta. I pensant amb molta cura tot allò que m'havia d'emportar. Me n'anava de casa, sí. I no sabia quan hi tornaria. No, no me n'anava a estudiar a fora. No, no me n'anava de vacances. Me n'anava a Barcelona. Primer, a un petit pis. Després, a una habitació de vidre dins de l'Hospital. Me n'anava a una dura batalla i no sabia si tornaria...Si us sóc sincera, fins i tot vaig fer una capsa amb tot de cartes per acomiadar-me de les persones que estimo si la cosa no anava bé. 
Així que vaig fer una bona llista i vaig pensar en tot allò que em podria venir de gust fer durant l'hospital i un cop fora d'aquest. La veritat és que em van sobrar coses i tot. Quan et trobes bé, tens molta energia i vitalitat, però quan et trobes malament, amb quatre coses i dormint ja en tens més que suficient. En aquell temps, em vaig convertir en una devoradora de llibres. Sempre m'ha agradat molt llegir i ho practico tot sovint, però aquell temps va ser quelcom increïble. No parava. Acabava un i en començava un altre. Podia llegir-me 5 o 6 llibres en una setmana, quasi sense tenir espai de respirar entre ells. Crec que m'agradava tant perquè durant aquella estona, no era la Carla malalta que no es trobava bé i que tenia mal de panxa o mal de cap o el què fos, sinó que era una aventurera que se n'anava a buscar una persona estimada, o un personatge que feia meravelles per aconseguir ser metge i mil i una aventures més. Durant aquell temps tancada, la meva manera de sortir de les quatre parets que sempre m'envoltaven eren els llibres, així que van ser el meu refugi. 
Sabeu que em vaig emportar també? Una peça de fusta. Sí, ho esteu llegint bé. Però no us penseu que m'he begut l'enteniment! Era una peça de fusta decorada i plena de frases motivadores i de fotos de les persones que estimo i tot allò que m'esperava després: tornar a la Universitat, poder fer pràctiques, anar de viatge a Polònia a veure uns amics,...I no us penseu, va ser de molta ajuda. En moments d'impotència, on només tenia ganes de plorar i la paciència semblava haver marxat de viatge, agafava la fusta i me la mirava amb deteniment. No em perdia cap detall. I, llavors, sense poder-ho evitar, somreia. Quin munt de coses boniques! Una mica de patiment ara mereixia la pena, per poder gaudir més després! 

I bé, mentre feia la maleta amb desig i amb emoció per anar a París, recordava tot això. I recordava la tristesa que em feia fer la maleta. No volia marxar. Fer la maleta volia dir que la cosa no anava bé o que havia d'anar a alguna quimio o a alguna cosa de l'estil i no m'agradava. Quan s'acabaria el malson? Recordo la cura amb la què ficava les coses dins la maleta, com si fent-la a poc a poc i amb tanta delicadesa, em donés temps a conscienciar-me del que vindria després...en aquell temps no sabia que mai hi hauria prou temps per conscienciar-me. 

I ara, per fi! Podia fer la maleta per anar de viatge! Per gaudir, per viure, per sentir, per visitar! Ho tenia tot organitzat i preparat i l'emoció era tan gran que em pensava que em sortiria el cor del pit! Quina tonteria, oi? Però feia taaaaant temps que no sortia de Catalunya i de viatge...!  I és que penso que fer aquesta maleta també volia dir desfer l'altra. Fer aquesta maleta volia dir que tot allò, tot aquell malestar, tota aquella batalla, quedava dins el calaix pel record. Ara tocava viure. I estava predisposada a fer-ho. 

Una abraçada,

C.  

24.9.15

No parar



Quan estava allí, entre les parets blanques i pàl·lides de l'hospital, em vaig decidir a no parar.

No parar de lluitar, encara que em faltessin les forces.

No parar de somriure, encara que la vida em donés bufetades.

No parar de viure intensament.

No parar de gaudir de tot: de les petites i de les grans coses.

No parar de caminar, encara que em defallessin les cames. 

No parar d'estimar, i fer-ho intensament, plenament, donant tota l'ànima.

No parar de pregar, encara que hi hagués moments que no tingués clar que em fes cas o que m'hi enfadés. 

No parar d'interessar-me per tot, no parar de tenir curiositat per tot, encara que em fes por.

No parar de moure'm, de fer, de respirar, de riure amb veu alta, de cantar, de ballar, de plorar, de meravellar-me,... de ser.

Perquè no hi ha res pitjor que parar. Quan fiques pausa en una cosa com aquestes, el petit monstre que tens dins es fa més i més gran i et menja. I això no ho podia permetre. 

Així que vaig decidir no parar. Ni un moment. Per molt dur que fos. 

I fins i tot ara, quan ja tot ha passat, em decideixo a seguir el mateix leitmotiv. No parar. Perquè crec que la vida s'ho mereix. Perquè ja tindrem després molt temps per reposar. Perquè hi ha massa coses i massa boniques per deixar-les perdre.

Així que us aconsello que no pareu tampoc. No deixeu de caminar, de gaudir, de meravellar-vos. 
I, quan us faltin les forces i no recordeu perquè seguiu, fiqueu-vos la mà sobre el pit. Sentireu un lleuger so que us farà somriure. Aquell petit bum-bum us recordarà que esteu aquí per una cosa: viure. I que no hem de perdre la oportunitat de fer-ho de la millor i més bella manera possible. 

Una abraçada,

C. 

22.7.15

La nau espacial


Aquests dies, gaudint i patint la calor i el sol, podent-me banyar a la piscina i fent tot d'activitats i trobades, he recordat, de forma sobtada, la nau espacial. 

La meva nau espacial. La que em va acompanyar durant 1 mes seguit a l'hospital dos cops. La nau espacial que em portava a la Lluna, la curació, i que m'havia de tornar a la Terra, la vida normal i corrent amb els meus. Aquell lloc petit que m'havia de cuidar i on no podia sortir. On la vida passava al meu costat, la gent continuava la seva i jo estava allí, tancada, lluitant, arribant a la meva pròpia Lluna. 
Vaig arribar a odiar amb tot el meu cor aquell espai, aquella nau espacial. Se'm feia cansat. No era casa meva, era casa de ningú. Se'm feia pesat. No podia fer ni tenia ganes de fer gran cosa. No em trobava bé i ho relacionava amb l'espai. Se'm feia sensible. La vida exterior i qualsevol mostra d'aquesta, em feia plorar i emocionar-me, com si fes una eternitat que estava en aquell lloc. 
La gent entrava a la nau espacial, per mirar com estava, perquè tot estès en ordre, però jo era la comandant i, com a tal, no podia abandonar-la. No. Havia de seguir, per molt dur que fos, per molt llarg que se'm fes. Havia de continuar al peu del canyó. Així que vaig intentar buscar l'esperança i la força en la gent de fora, sí, però sobretot en mi mateixa. Vaig veure que si no lluitava, si no intentava donar el tomb a les coses i agafar-m'ho amb paciència i serenor, el viatge encara se'm faria més llarg. I això se'm feia impensable. Així que allí, en la meva estimada i odiada nau espacial, vaig començar a trobar-me a mi mateixa: entendre'm i fer-me entendre, estimar-me tal qual era, lluitar sense parar ni mesura, somriure a la vida perquè ella em tornés el somriure i ser moooolt pacient. Les coses que valen la pena necessiten el seu temps i aquesta la valia molt. Així que no era qüestió de córrer, sinó de fer les coses ben fetes. 

Ara ho recordo i sembla mooolt llunyà. Com si d'un malson de nit es tractés. Sembla estrany la gran facilitat humana per amagar al fons del cor les coses dolentes i deixar lluir les bones... Ho veig molt llunyà, però hi és i això se'm passa algun cop al cap, com si fos un estel fugaç i em fa parar de sobte. Em quedo amb la mirada a l'horitzó. Llavors, recordo alguna cosa d'aquestes i, sense poder-ho evitar, somric. Somric perquè la meva lluita i espera ha valgut MOLT la pena. I tot aquell temps en aquella nau espacial la compenso ara, sense parar quieta. I això em fa la persona més feliç i agraïda del món. Gaudir de la vida és el meu millor pla per aquest estiu i per tot allò que segueixi.

Una abraçada,

C.