Avui estava pensant en les bones persones. En aquelles que sembla que actuen adequadament i que són totes elles plenes de bones vibracions. I em va venir al cap, sense adonar-me'n, quan em van diagnosticar el càncer.
Jo em considero bona persona, sempre intento fer allò que s'ha de fer, sempre he estat una persona que actua bé i que intenta fer el bé, que estudia fort per treure bones notes i gaudeix de les seves amistats i família. Recordo que, quan em van dir que tenia càncer, una cosa que em va venir al cap va ser: perquè jo? Si jo mai he fet res dolent, trec bones notes, em porto bé, no fumo, ni bec ni he provat res estrany. Perquè em passa a mi, si sóc bona persona?
En aquell moment, potser una mica desesperat, busques respostes que saps que no poden tenir resposta. Però vols alguna manera d'escapar-te, alguna manera d'entendre perquè això. Potser se t'ha passat alguna cosa que has fet o has dit i que ara el karma t'ho torna. I, per això, et fas preguntes. Perquè tens la impressió que el càncer és culpa teva. Però, no pensem que les coses passen perquè han de passar, que moltes vegades les coses són pura loteria o casualitat. Sempre necessitem algú o alguna cosa a qui culpar, però hi ha cops que no hi ha res a fer. I, com que no el trobes, de tant pensar, hi ha un moment que, com si es tractés d'una idea, se t'il·lumina la bombeta i veus que la cosa no és d'aquesta manera, que ho tenim mal entès. Que la vida és així: bella, però amb les seves complicacions. Però potser per això la gaudim tant i l'estimem tant: perquè els mals moments ens fan fruir amb tota la nostra ànima dels bons. Perquè els mals moments, ens fan apreciar més tot allò que tenim. I és que, vulguem creure-ho o no, a les persones bones també els passen coses dolentes. No és res del karma ni d'enlloc és, simplement, la vida.
Una abraçada,
C.
