MOTIVACIONS

Tots tenim motivacions, coses que ens fan tirar endavant. Allò que, pensis quan hi pensis, et fa somriure. Coses que, malgrat les dificultats, et fan respirar fons, agafar forces i continuar pujant fins arribar al cim de la muntanya. 

Jo, com tothom, tinc i sempre he tingut moltes motivacions. I ara, amb tot això, veient el què s'acosta, un curs que serà una etapa molt dura, he volgut tenir-les més en compte que mai. Donar-los-hi aquella importància que mereixen. Així que he decidit fer-me una petita fulla de fusta, decorada i plena de vida, on hi escriuré i on empegaré tot allò que mereix la pena, tot allò que mereix tot aquest patiment. Tot allò que, quan tingui un dia sensible, emotiu o simplement trist, m'ajudi a somriure, a tirar endavant, a no deixar de caminar. El tindré a casa, me l'emportaré a l'hospital i on sigui! No vull perdre de vista tot allò que vindrà després de tot això, tot allò que faré, tot allò que somio... :)

Per això, a partir d'aquesta idea, us recomano que hi penseu... un dia que tingueu temps i estigueu tranquils, busqueu-vos un petit racó, un lloquet on us sentiu a gust i segurs. Llavors, us asseieu, tanqueu els ulls i respireu fons, deixant que la ment i el cor us parlin i veureu tot allò que voleu fer, tot allò que somieu, tot allò que estimeu, tot allò que us fa ser qui sou. I en aquell precís moment, us en adonareu que val la pena qualsevol patiment i mal moment de la vida per fruir de tot allò, de tots aquells records i projectes que formen cadascuna de les vostres peces...que la vida és tot...que la vida és.

Bona setmana!

C.

pèl curt, mocador, perruca o...

Paraules. Moltes paraules. Algunes clares i altres més difoses. Entre elles, frases. La frase et caurà el cabell. Sentir-ho i, instintivament, tocar-te el cabell. Resseguir els teus rínxols, acariciar-los i estimar-los. Et caurà el cabell. Et caurà el cabell. Et caurà el cabell. Encara sento la veu del metge... I jo plorant a les fosques de la meva habitació. Per tot, per res. Pel shock, pel canvi de vida. Per un forat en el meu camí on havia caigut i encara no sabia con sortir-ne. Pel meu cabell, pel meu preciós i estimat cabell.

Semblava que no seria tant, ja que em vaig tallar el cabell curtet i encara em va créixer i tot. Però, amb els canvis de tractament, cada cop més forts, els cabells van anar caient com les fulles a la tardor. Era tocar-me els cabells i trobar-me'n un grapat a les mans. Em feia mal el cap, les arrels. Em mirava al mirall i cada dia estava diferent... on quedava aquella Carla? Aquella que ballava, que reia, que movia la melena al vent? Semblava una representació pèssima i nostàlgica d'aquella Carla que m'agradava tant ser. 

Però llavors, després de lamentar-te, després d'acariciar-te el pèl aspre, després de mirar-te un i un altre cop, després de plorar, després de pensar que ara no podries agradar a ningú, arribes al fons del forat on havies caigut. I no et queda altra que pujar, que recuperar-te, que intentar mirar-te amb uns altres ulls, que dir-te que tot anirà bé, només és una fase, que pensar que la bellesa és relativa, que hi ha mocadors bonics de colors o una perruca idèntica als teus cabells (encara que la sensació ni s'hi apropa), que la vida en sí ja és prou bonica com per estar-se preocupant per aquestes coses. I llavors, en aquell precís moment, tot comença a millorar. Et mires al mirall i et somrius. T'és igual que et vegin sense cabell perquè t'estimes així. I llavors, només llavors, ets tu mateixa. Aquella Carla que tant enyores, la cabra boja, la feliç de la vida, la què no li importa què pensi la gent, només passar-s'ho bé. I veus que la vida està feta per viure-la, però, sobretot, per estimar-te tal i com ets, passi el què passi. 

Bon cap de setmana!

C.