You never know how strong you are until being strong is the only choice you have...

28.11.13

Fred


A fora fa fred i noto com traspassa la finestra i m'obliga a ficar-me la manta, caminar per casa amb la bata dobla, els mitjons pelfats i el gorret beix que durant tot aquest temps d'ara cabell, ara sense m'ha acompanyat en tot moment. Miro per la finestra i tot es veu fosc i fred. I jo no puc parar de pensar en les ganes que tinc de sortir. De sortir a donar un tomb o d'anar a una botiga a fer un cop d'ull, tant se val. De veure totes aquelles persones que tant estimo i que, per culpa d'aquest dixós fred, cauen una a una en les mans dels mocs i els esternuts, cosa que ens obliga a restar separats (sort n'hi ha de les noves tecnologies, no?). 

Sabeu? Aquests dies recordo el fred que tenia aquell primer any que vaig començar a la Universitat allà a Lleida. Recordo tornant amb les meves bones amigues cap a la residència i, al travessar el pont, sentir com es gelaven una a una totes les parts del meu cos. Quin fred...! Fins i tot recordo l'últim dia abans de vacances de Nadal que vam anar a la biblioteca al matí i després va començar a nevar. Amb la meva amiga, crèiem que no podríem tornar a casa. I també em ve a la memòria una nevada forta, fa temps, i anar amb el meu millor amic a un parc d'aquí a la vora i passar-nos-ho genial, malgrat que a l'arribar a casa em va tocar bronca i una dutxa d'aigua calenta. Records bonics de coses que no donem importància i que després, fins i tot trobes a faltar. Segurament que la gent pensarà que estic boja, tenint ganes de passar fred, amb el bé que s'hi està a casa, amb la manteta i mirant pel·lícules. Però tampoc tenen en compte que no m'hi estic per gust tota l'estona, sinó perquè és el què toca, perquè m'han fet un autotrasplantament (cosa seriosa), perquè no em puc refredar o posar-me malalta, perquè no puc estar amb gent que estigui malalta (ara que és l'època on estar refredat és el trending topic), perquè aquest any toca que els meus habitats siguin compartits entre casa i l'hospital. 

Sabeu? Ara em ve a la ment un dia amb la meva mare que li comentava que una de les coses que faria un cop estigués bona, seria ficar-me sense paraigües sota la pluja. Sentir les gotes sobre la meva pell, sentir que només importa aquell moment i estar tranquil·la. Em refredo? Tant se val! Quin problema hi ha? I és que per mi, poder passar fred o calor, sentir l'aigua sobre la pell o que se m'escalfi el cap perquè m'he descuidat la gorra a casa no és signe de res més que de tranquil·litat, de poder tornar a la normalitat, de no preocupar-me per res més que no sigui viure. I és que viure, senyors i senyores, sigui el que sigui i com sigui, fa que la vida mereixi la pena. Potser el càncer m'havia de passar per fer-me obrir els ulls. Per veure que la mandra no és suficient motiu com per no sortir aquell dia o per fer allò que tenies en ment; que el temps no ha de condicionar res, te l'has de ficar a favor; que la vida no és ni blanca ni negra ni bona ni dolenta la vida ÉS i depèn de nosaltres, solament de nosaltres, com volem viure-la: jo opto per fixar-me en tot allò petit, en tot allò tan bell que ens omple; opto per viure l'avui, sense pensar en el demà ni en l'ahir; opto per ser nosaltres mateixos i intentar pensar que la vergonya o la por no ens ha d'impedir ser feliços; opto per estimar la normalitat, tot allò d'ella: l'estrès, l'enamorament, la felicitat, l'amistat, la por, la tristesa, la sorpresa, l'esperança, l'amor... tot! Perquè ja us dic, tot en la vida té la seva part bonica. Només depèn de nosaltres que ens hi fixem i sapiguem apreciar-la

Bona setmana! I tapeu-vos!

C.

17.11.13

Estada a l'hospital


Després de les bones notícies que tot anava en camí i que la malaltia semblava haver-se esfumat, va arribar l'esperat ingrés a l'hospital. Si un temps enrere m'haguessis dit que celebraria amb els amics i la família que m'ingressessin, m'hauria ficat a riure i no t'hauria cregut de cap de les maneres. Però sí, ho vaig celebrar. Perquè no sabeu el molt que he esperat el moment de l'auto-trasplantament. Fa tan temps que estava pendent...! Fa tan temps que m'ho hauria d'haver fet i que no es podia perquè cada cop les proves no sortien bé...! Per això crec que era un bon motiu de celebració, de veure que l'urbà ja havia deixat de mirar-me amb cara freda i calculadora perquè no mogués el meu petit i vermell cotxe ni un centímetre a aixecar el braç i deixar-me passar. Així que, per fi, un 23 d'octubre vaig ingressar a l'hospital on treballa el meu metge (allà on vagi ell, el seguirem!). Ha estat una estada dura i llarga: vòmits, diarrea, mal de boca i d'anus, mal de panxa, cansament, febre... però gràcies a Déu no ha estat tant com en altres casos. Els metges estaven tan contents...! I al·lucinaven que m'hagués anat tan bé i em recuperés tan ràpid (el meu metge comptava que estaria el 21 de novembre i, en canvi, el 13 de novembre ja tornava a casa!). Però no saben que, a part que pugui ser una lluitadora i que el meu optimisme es deu encomanar a totes les cèl·lules del meu cos, també hi ha molta gent al meu darrere: persones meravelloses que no deixen de pensar en mi, que m'estimen, que es preocupen, que m'envien energia positiva en tot moment, que preguen per mi, que estan al meu costat lluitant amb mi. Per això, amb el munt de gent que tinc al meu costat (quina meravella de família, amics i coneguts!!!), no és d'estranyar que tot vagi tan bé :), oi? 

Però, malgrat ser quelcom dur i difícil de passar, una etapa on havies d'anar conscienciat, crec que tota la gent de la planta 11, tant metges com la psicòloga, l'assistent social, infermeres i auxiliars (i els respectius estudiants) són persones tant maques, somrients i tendres que fan que dia rere dia, malgrat passar-ho malament, no sigui tant. I veure'ls entrar amb el seu somriure i preguntant-me com estava, feia que ja em passés tot. Considero que, quan estàs malalt i has d'estar força temps a l'hospital, la gent que hi treballa, que et cuida dia rere dia, hi fa molt i jo estic molt agraïda amb tots i cadascun d'ells. 

Ara, com he comentat, ja sóc a casa. He fugit d'aquelles quatre blanques parets que em recordaven a la meva visita al Zoo de Barcelona. I malgrat que estic cansada i xafada i no surto de casa... Què bé que s'hi està a casa...! Quan vaig arribar i em vaig estirar al sofà, em vaig emocionar i tot...! Com l'havia enyorat...! I és que, malgrat que em cuidessin molt bé a l'hospital, no hi ha res comparable amb la llar. Les meves coses, la meva habitació, el menjador... tot! I com havia enyorat a la família i els amics, allà aïllada...! La seva veu, el seu somriure, les seves abraçades... tot! I és que, quan et passa una cosa com aquesta, crec que te n'adones del què vertaderament importa i veus la vida, la llar, les persones des d'una altra perspectiva. Estimes les petites coses com banyar-te al teu bany o estirar-te al sofà i abraçar el coixí o petonejar les teves germanes. Coses petites i insignificants del dia a dia que tu ni la jo d'abans no donen importància, ara la tenen tota, són el meu tresor, són les cosetes que he enyorat més! 
Per això us demano que no aneu sempre amb tanta pressa, fent les coses de manera mecànica i perquè sí. Quan tingueu algun moment, com pot ser aquest cap de setmana plujós i fred, atureu-vos i penseu en tot allò que omple els vostres dies: els "bon dia" de les amistats al whatsapp, el petó de la vostra mare al aixecar-vos, el vostre petit gosset o gatet feliç de veure-us, el vostre cafè amb llet amb aquella tassa que tant us agrada i molt més. I veureu que tot allò us fa ser qui sou i us omple de felicitat i de l'essència que es necessita per afrontar el dia a dia!

Bon cap de setmana!

C.