Després d'haver tornat del viatge a París, m'ha vingut a la ment la maleta. Quins mals de caps porta fer-la! I quina mandra fa desfer-la! Oi? I és que recordo que, mentre estava fent la maleta per aquest gran viatge, el qual em tenia ben emocionada, vaig tenir un flash. Un d'aquests que em ve al cap de tant en tant, quan menys m'ho espero, i que em recorden diferents realitats.
M'he vist fa uns anys, fent la maleta. La mateixa maleta. I pensant amb molta cura tot allò que m'havia d'emportar. Me n'anava de casa, sí. I no sabia quan hi tornaria. No, no me n'anava a estudiar a fora. No, no me n'anava de vacances. Me n'anava a Barcelona. Primer, a un petit pis. Després, a una habitació de vidre dins de l'Hospital. Me n'anava a una dura batalla i no sabia si tornaria...Si us sóc sincera, fins i tot vaig fer una capsa amb tot de cartes per acomiadar-me de les persones que estimo si la cosa no anava bé.
Així que vaig fer una bona llista i vaig pensar en tot allò que em podria venir de gust fer durant l'hospital i un cop fora d'aquest. La veritat és que em van sobrar coses i tot. Quan et trobes bé, tens molta energia i vitalitat, però quan et trobes malament, amb quatre coses i dormint ja en tens més que suficient. En aquell temps, em vaig convertir en una devoradora de llibres. Sempre m'ha agradat molt llegir i ho practico tot sovint, però aquell temps va ser quelcom increïble. No parava. Acabava un i en començava un altre. Podia llegir-me 5 o 6 llibres en una setmana, quasi sense tenir espai de respirar entre ells. Crec que m'agradava tant perquè durant aquella estona, no era la Carla malalta que no es trobava bé i que tenia mal de panxa o mal de cap o el què fos, sinó que era una aventurera que se n'anava a buscar una persona estimada, o un personatge que feia meravelles per aconseguir ser metge i mil i una aventures més. Durant aquell temps tancada, la meva manera de sortir de les quatre parets que sempre m'envoltaven eren els llibres, així que van ser el meu refugi.
Sabeu que em vaig emportar també? Una peça de fusta. Sí, ho esteu llegint bé. Però no us penseu que m'he begut l'enteniment! Era una peça de fusta decorada i plena de frases motivadores i de fotos de les persones que estimo i tot allò que m'esperava després: tornar a la Universitat, poder fer pràctiques, anar de viatge a Polònia a veure uns amics,...I no us penseu, va ser de molta ajuda. En moments d'impotència, on només tenia ganes de plorar i la paciència semblava haver marxat de viatge, agafava la fusta i me la mirava amb deteniment. No em perdia cap detall. I, llavors, sense poder-ho evitar, somreia. Quin munt de coses boniques! Una mica de patiment ara mereixia la pena, per poder gaudir més després!
I bé, mentre feia la maleta amb desig i amb emoció per anar a París, recordava tot això. I recordava la tristesa que em feia fer la maleta. No volia marxar. Fer la maleta volia dir que la cosa no anava bé o que havia d'anar a alguna quimio o a alguna cosa de l'estil i no m'agradava. Quan s'acabaria el malson? Recordo la cura amb la què ficava les coses dins la maleta, com si fent-la a poc a poc i amb tanta delicadesa, em donés temps a conscienciar-me del que vindria després...en aquell temps no sabia que mai hi hauria prou temps per conscienciar-me.
I ara, per fi! Podia fer la maleta per anar de viatge! Per gaudir, per viure, per sentir, per visitar! Ho tenia tot organitzat i preparat i l'emoció era tan gran que em pensava que em sortiria el cor del pit! Quina tonteria, oi? Però feia taaaaant temps que no sortia de Catalunya i de viatge...! I és que penso que fer aquesta maleta també volia dir desfer l'altra. Fer aquesta maleta volia dir que tot allò, tot aquell malestar, tota aquella batalla, quedava dins el calaix pel record. Ara tocava viure. I estava predisposada a fer-ho.
Una abraçada,
C.
