Festes

Poder gaudir de les festes és una delícia. Sempre m'han agradat molt les festes de Nadal. És un temps on la màgia flueix pels carrers i fins i tot la gent la desprenem. Et surt sol. I això és increïble. És com un temps on les preocupacions s'aparquen, on el malestar sembla no ser tant i on pots veure totes aquelles persones que estimes. 

Suposo que pels nens petits, la importància més gran la tenen els regals. Però això és passatger. Amb el temps te n'adones que els regals hi són tot l'any, que, al cap i a la fi, són una cosa material que té una durada i que no serveixen de res. Però, les persones... això sí que és el millor regal. Poder estar amb tota la família reunits, veure-us amb els amics i celebrar que un any ha passat, però que l'amistat continua i cridant desitjos per l'any pròxim... això és el millor regal.

I jo tinc la sort de tenir una família i uns amics meravellosos, amb els que he pogut compartir des de sempre aquestes festes, omplint les sales de rialles i de cançons, i l'ambient d'amor. 

Aquestes festes, per això, són més especials que mai. Són les primeres "normals".  Després de tant temps estant malalta i vigilant en tot moment, aquestes són les primeres amb les que he pogut gaudir sense cap preocupació i les primeres on podré sortir per cap d'any com Déu mana amb els amics i fer una mica el boig! I això és increïble! Perquè, després d'estar dins la bombolla, després de tenir por de tot, després de tenir el cap ple de núvols, aquest cop...em sento radiant! És tant bonic tot! I cobra un sentit que potser mai haurien tingut si no fos pel monstre lila... 

Per això, em proposo gaudir-les intensament, plenament. No deixar-me ni un detall per viure. 

I dono gràcies cada dia i cada moment de ser avui aquí. D'haver guanyat la batalla. De poder gaudir de molts més moments tan especials com aquest.

Una abraçada i bones festes,

C. 

La maleta

Després d'haver tornat del viatge a París, m'ha vingut a la ment la maleta. Quins mals de caps porta fer-la! I quina mandra fa desfer-la! Oi? I és que recordo que, mentre estava fent la maleta per aquest gran viatge, el qual em tenia ben emocionada, vaig tenir un flash. Un d'aquests que em ve al cap de tant en tant, quan menys m'ho espero, i que em recorden diferents realitats. 

M'he vist fa uns anys, fent la maleta. La mateixa maleta. I pensant amb molta cura tot allò que m'havia d'emportar. Me n'anava de casa, sí. I no sabia quan hi tornaria. No, no me n'anava a estudiar a fora. No, no me n'anava de vacances. Me n'anava a Barcelona. Primer, a un petit pis. Després, a una habitació de vidre dins de l'Hospital. Me n'anava a una dura batalla i no sabia si tornaria...Si us sóc sincera, fins i tot vaig fer una capsa amb tot de cartes per acomiadar-me de les persones que estimo si la cosa no anava bé. 

Així que vaig fer una bona llista i vaig pensar en tot allò que em podria venir de gust fer durant l'hospital i un cop fora d'aquest. La veritat és que em van sobrar coses i tot. Quan et trobes bé, tens molta energia i vitalitat, però quan et trobes malament, amb quatre coses i dormint ja en tens més que suficient. En aquell temps, em vaig convertir en una devoradora de llibres. Sempre m'ha agradat molt llegir i ho practico tot sovint, però aquell temps va ser quelcom increïble. No parava. Acabava un i en començava un altre. Podia llegir-me 5 o 6 llibres en una setmana, quasi sense tenir espai de respirar entre ells. Crec que m'agradava tant perquè durant aquella estona, no era la Carla malalta que no es trobava bé i que tenia mal de panxa o mal de cap o el què fos, sinó que era una aventurera que se n'anava a buscar una persona estimada, o un personatge que feia meravelles per aconseguir ser metge i mil i una aventures més. Durant aquell temps tancada, la meva manera de sortir de les quatre parets que sempre m'envoltaven eren els llibres, així que van ser el meu refugi. 

Sabeu que em vaig emportar també? Una peça de fusta. Sí, ho esteu llegint bé. Però no us penseu que m'he begut l'enteniment! Era una peça de fusta decorada i plena de frases motivadores i de fotos de les persones que estimo i tot allò que m'esperava després: tornar a la Universitat, poder fer pràctiques, anar de viatge a Polònia a veure uns amics,...I no us penseu, va ser de molta ajuda. En moments d'impotència, on només tenia ganes de plorar i la paciència semblava haver marxat de viatge, agafava la fusta i me la mirava amb deteniment. No em perdia cap detall. I, llavors, sense poder-ho evitar, somreia. Quin munt de coses boniques! Una mica de patiment ara mereixia la pena, per poder gaudir més després! 

I bé, mentre feia la maleta amb desig i amb emoció per anar a París, recordava tot això. I recordava la tristesa que em feia fer la maleta. No volia marxar. Fer la maleta volia dir que la cosa no anava bé o que havia d'anar a alguna quimio o a alguna cosa de l'estil i no m'agradava. Quan s'acabaria el malson? Recordo la cura amb la què ficava les coses dins la maleta, com si fent-la a poc a poc i amb tanta delicadesa, em donés temps a conscienciar-me del que vindria després...en aquell temps no sabia que mai hi hauria prou temps per conscienciar-me. 

I ara, per fi! Podia fer la maleta per anar de viatge! Per gaudir, per viure, per sentir, per visitar! Ho tenia tot organitzat i preparat i l'emoció era tan gran que em pensava que em sortiria el cor del pit! Quina tonteria, oi? Però feia taaaaant temps que no sortia de Catalunya i de viatge...!  I és que penso que fer aquesta maleta també volia dir desfer l'altra. Fer aquesta maleta volia dir que tot allò, tot aquell malestar, tota aquella batalla, quedava dins el calaix pel record. Ara tocava viure. I estava predisposada a fer-ho. 

Una abraçada,

C.  

No parar

Quan estava allí, entre les parets blanques i pàl·lides de l'hospital, em vaig decidir a no parar.

No parar de lluitar, encara que em faltessin les forces.

No parar de somriure, encara que la vida em donés bufetades.

No parar de viure intensament.

No parar de gaudir de tot: de les petites i de les grans coses.

No parar de caminar, encara que em defallessin les cames. 

No parar d'estimar, i fer-ho intensament, plenament, donant tota l'ànima.

No parar de pregar, encara que hi hagués moments que no tingués clar que em fes cas o que m'hi enfadés. 

No parar d'interessar-me per tot, no parar de tenir curiositat per tot, encara que em fes por.

No parar de moure'm, de fer, de respirar, de riure amb veu alta, de cantar, de ballar, de plorar, de meravellar-me,... de ser.

Perquè no hi ha res pitjor que parar. Quan fiques pausa en una cosa com aquestes, el petit monstre que tens dins es fa més i més gran i et menja. I això no ho podia permetre. 

Així que vaig decidir no parar. Ni un moment. Per molt dur que fos. 

I fins i tot ara, quan ja tot ha passat, em decideixo a seguir el mateix leitmotiv. No parar. Perquè crec que la vida s'ho mereix. Perquè ja tindrem després molt temps per reposar. Perquè hi ha massa coses i massa boniques per deixar-les perdre.

Així que us aconsello que no pareu tampoc. No deixeu de caminar, de gaudir, de meravellar-vos. 

I, quan us faltin les forces i no recordeu perquè seguiu, fiqueu-vos la mà sobre el pit. Sentireu un lleuger so que us farà somriure. Aquell petit bum-bum us recordarà que esteu aquí per una cosa: viure. I que no hem de perdre la oportunitat de fer-ho de la millor i més bella manera possible. 

Una abraçada,

C. 

La nau espacial

Aquests dies, gaudint i patint la calor i el sol, podent-me banyar a la piscina i fent tot d'activitats i trobades, he recordat, de forma sobtada, la nau espacial. 

La meva nau espacial. La que em va acompanyar durant 1 mes seguit a l'hospital dos cops. La nau espacial que em portava a la Lluna, la curació, i que m'havia de tornar a la Terra, la vida normal i corrent amb els meus. Aquell lloc petit que m'havia de cuidar i on no podia sortir. On la vida passava al meu costat, la gent continuava la seva i jo estava allí, tancada, lluitant, arribant a la meva pròpia Lluna. 

Vaig arribar a odiar amb tot el meu cor aquell espai, aquella nau espacial. Se'm feia cansat. No era casa meva, era casa de ningú. Se'm feia pesat. No podia fer ni tenia ganes de fer gran cosa. No em trobava bé i ho relacionava amb l'espai. Se'm feia sensible. La vida exterior i qualsevol mostra d'aquesta, em feia plorar i emocionar-me, com si fes una eternitat que estava en aquell lloc. 

La gent entrava a la nau espacial, per mirar com estava, perquè tot estès en ordre, però jo era la comandant i, com a tal, no podia abandonar-la. No. Havia de seguir, per molt dur que fos, per molt llarg que se'm fes. Havia de continuar al peu del canyó. Així que vaig intentar buscar l'esperança i la força en la gent de fora, sí, però sobretot en mi mateixa. Vaig veure que si no lluitava, si no intentava donar el tomb a les coses i agafar-m'ho amb paciència i serenor, el viatge encara se'm faria més llarg. I això se'm feia impensable. Així que allí, en la meva estimada i odiada nau espacial, vaig començar a trobar-me a mi mateixa: entendre'm i fer-me entendre, estimar-me tal qual era, lluitar sense parar ni mesura, somriure a la vida perquè ella em tornés el somriure i ser moooolt pacient. Les coses que valen la pena necessiten el seu temps i aquesta la valia molt. Així que no era qüestió de córrer, sinó de fer les coses ben fetes. 

Ara ho recordo i sembla mooolt llunyà. Com si d'un malson de nit es tractés. Sembla estrany la gran facilitat humana per amagar al fons del cor les coses dolentes i deixar lluir les bones... Ho veig molt llunyà, però hi és i això se'm passa algun cop al cap, com si fos un estel fugaç i em fa parar de sobte. Em quedo amb la mirada a l'horitzó. Llavors, recordo alguna cosa d'aquestes i, sense poder-ho evitar, somric. Somric perquè la meva lluita i espera ha valgut MOLT la pena. I tot aquell temps en aquella nau espacial la compenso ara, sense parar quieta. I això em fa la persona més feliç i agraïda del món. Gaudir de la vida és el meu millor pla per aquest estiu i per tot allò que segueixi.

Una abraçada,

C. 

Les bones persones

Avui estava pensant en les bones persones. En aquelles que sembla que actuen adequadament i que són totes elles plenes de bones vibracions. I em va venir al cap, sense adonar-me'n, quan em van diagnosticar el càncer. 

Jo em considero bona persona, sempre intento fer allò que s'ha de fer, sempre he estat una persona que actua bé i que intenta fer el bé, que estudia fort per treure bones notes i gaudeix de les seves amistats i família. Recordo que, quan em van dir que tenia càncer, una cosa que em va venir al cap va ser: perquè jo? Si jo mai he fet res dolent, trec bones notes, em porto bé, no fumo, ni bec ni he provat res estrany. Perquè em passa a mi, si sóc bona persona? 

En aquell moment, potser una mica desesperat, busques respostes que saps que no poden tenir resposta. Però vols alguna manera d'escapar-te, alguna manera d'entendre perquè això. Potser se t'ha passat alguna cosa que has fet o has dit i que ara el karma t'ho torna. I, per això, et fas preguntes. Perquè tens la impressió que el càncer és culpa teva. Però, no pensem que les coses passen perquè han de passar, que moltes vegades les coses són pura loteria o casualitat. Sempre necessitem algú o alguna cosa a qui culpar, però hi ha cops que no hi ha res a fer. I, com que no el trobes, de tant pensar, hi ha un moment que, com si es tractés d'una idea, se t'il·lumina la bombeta i veus que la cosa no és d'aquesta manera, que ho tenim mal entès. Que la vida és així: bella, però amb les seves complicacions. Però potser per això la gaudim tant i l'estimem tant: perquè els mals moments ens fan fruir amb tota la nostra ànima dels bons. Perquè els mals moments, ens fan apreciar més tot allò que tenim. I és que, vulguem creure-ho o no, a les persones bones també els passen coses dolentes. No és res del karma ni d'enlloc és, simplement, la vida. 

Una abraçada,

C.

I exàmens, i treballs, i demés!

Sé que feia molt que no escrivia, però és que vaig molt atrafegada! He estat plena de treballs per fer, d'activitats per practicar i d'exàmens per estudiar. Encara ara estic estudiant fort pels exàmens que em queden. I, si no fos poc, aquí s'hi ajunten visites a aquest metge, a l'altre i al de més enllà! Perquè ara es veu que, igual que es tractés d'un cotxe quan ha de passar la ITV, jo també m'he d'anar a posar tot en marxa perquè aviat, quan ja arribi la vida totalment normal, tot estigui a punt per gaudir-la.

Però, bé, aquí estic, amb els exàmens finals. Exàmens finals, què estrany. Sembla que no havia passat tant des dels últims que vaig tenir... I pensar que fa un any... Bé, no hi pensem. Ara som aquí, no? Doncs ara toca estudiar. Estudiar, estudiar i estudiar. I sembla estrany, però tant estudiar i ja no recordo que estic malalta. I estudiar. I sembla estrany, però em sento com sempre, fins i tot sembla que la memòria i la concentració han millorat amb els últims mesos. I estudiar. I sembla estrany, però això em sembla fer vida normal i hi ha moments que em fa somriure i tot! Sí, sí, ho sentiu bé! Hi ha moments que estudiant, somric! Crec que ja he arribat al súmum de la bogeria! Però és que estudiar és un altre aspecte rutinari, una cosa de la vida i, com tot, em recorda que tot està bé, que tot anirà bé i que estic aquí, ara, estudiant per ser una mestra en un futur (perquè hi haurà un futur) i això m'alegra de quina manera! 

Per això, abans de posar-vos altre cop a estudiar, estudiants d'arreu, penseu per un moment en la situació:

exàmens finals, però no tens exàmens. No estàs de vacances ni de festa, sinó a l'hospital o a prop, trobant-te molt malament. Sense forces. Com si haguessis agafat la pitjor de les grips. Sentint-se indefens, innocent, petit. 

I ara, torneu a l'estudi. No és millor patir una mica estudiant que això? Doncs aquí vaig! Ens queixem massa, família. Ens queixem massa. I hem de començar a apreciar les subtileses i les petiteses de la vida. Per molt que a vegades no ens vinguin de gust o siguin feixugues... hem de començar a entendre que viure és una meravella i que no hi ha res millor, per una persona malalta i estudiant, que poder estar ara i aquí estudiant. 

Bona sort!

Una abraçada,

C.

Carta al meu ex-petit monstre lila

Estimat petit monstre,

Potser la gent pensarà que és estrany escriure't. Bé, no et veig com una malaltia, només. Tu ets (bé, eres) un petit monstre dins meu i, durant aquests 3 anys junts, també hem estat amics. Podríem dir que érem amics-enemics, o com es digui.

Primerament, t'ho he de dir: t'odiava. Pensava que com podia ser i perquè a mi. Però, com diuen, el temps posa les coses al seu lloc i, després de tot aquest temps junts, ja t'he deixat d'odiar (o, al menys, no tant). Quan vius una cosa com aquesta, quelcom com tenir un petit monstre lila dins teu (sí! el meu és lila! suposo que és perquè el llaç d'aquest càncer és de color lila), sents i vius moltes coses. Recordo molt dolor, tristesa, desesperança, por, falta de paciència...  Però, després, també tens els teus moments de coratge, d'esperança, de fe. I en aquell instant, tot sembla anar bé, que aquest petit monstre només és un hoste a casa teva i que, quan menys t'ho esperis, marxarà. I sí, després de viure moltes coses, d'odiar-te per sobre de tot, vas marxar. Després de totes les diferents quimios que he hagut de passar (sí, era quimio-resistent), després de l'autotrasplantament, després del trasplantament de mèdula òssia de la meva mare, llavors, després de tot, vas marxar.

I només en aquell moment, quan vas marxar, et vaig arribar a apreciar. Després de tot el que em vas fer, de tots els mals moments, et vaig apreciar. Perquè? Bé, em vas fer obrir els ulls, em vas fer estimar les petites coses de la vida (com el sol sobre la meva cara, poder anar a caminar, veure la meva família i amics, sentir-me bé...), m'has fet madurar, m'has fet creure, m'has fet sentir que tot passa per alguna cosa (a vegades penso que potser he viscut això perquè he d'ajudar als infants que viuen això o a d'altres persones) i, sobretot, m'has fet estimar la vida com ningú pot.

Veus? Després de tot, tampoc has estat tan dolent. Com tot en aquesta vida, tens la teva part dolenta i la teva part bona. És la nostra elecció lluitar contra la part dolenta i aprendre de la bona.

Adéu. Per sempre, petit monstre.

C.

(Dibuix monstre Anna Llenas ©)

Petits grans somriures

Des del moment 0, estic enamorada dels vostres petits grans somriures.

Des d'aquell hospital on éreu petitets i indefensos fins ara, uns petits homenets, estic enamorada dels vostres petits grans somriures.

Aquells somriures que són vida, alegria, amor, esperança,... somni.

Els meus petits prínceps, els meus patufets, els meus nebodets! Quina alegria ser tieta! A més, una tieta jove que us portarà de festa i a la fi del món si fa falta ;)

Us miro mentre juguem o fem manualitats i no puc evitar que el meu cor es desbordi d'amor per vosaltres. Em feu sentir especial, amb ganes de somniar, de riure, de viure. I em feu tenir fe i esperança, i molta força. Força per lluitar contra qualsevol batalla, sempre que el premi sigui gaudir de vosaltres. Esperança en què aviat el càncer desapareixerà del nostre vocabulari i no importarà si esteu refredats o amb els moquets, podrem seguir fent coses junts. Us podré portar a veure espectacles, a viure experiències boniques, a estimar i gaudir del món que us envolta, a meravellar-vos per les coses més senzilles. I és que vosaltres heu estat una de les causes que m'ha fet aixecar quan em costava, que m'ha fet lluitar contra el càncer quan ja se m'esgotava l'esperança o la paciència. Perquè estar al vostre costat, vivint, gaudint, creixent, val molt la pena. I no penso perdre'm res de res. 

Perquè us estimo massa com per deixar escapar cap més sospir i somriure vostre.

Brindo per tot allò que encara ens queda per viure JUNTS.

La vostra tieta Carla que us estima, us adora i us admira :)