Aquests dies he estat a Madrid. Va ser una cosa improvisada. Més aviat, era una idea que em rondava al cap i que havia comentat amb els pares, però que no tenia data de caducitat. Fins que el metge ens va dir que ingressava dilluns. Llavors, es va activar una alarma al nostre cervell que ens deia que era o ara o mai. I així va ser com, de cop i volta, li comentàvem al metge si hi havia cap inconvenient en marxar i ell, amb un somriure, ens deia per telèfon que no, mentre que dilluns fóssim a lloc (ja coneix les meves intencions de fuga, hahaha). Així que, amb un moment, ho vam tenir tot organitzat i pagat i dijous ja ens dirigíem cap a Madrid amb l'AVE. Potser és una petita excursió per molts, una ruqueria, però per mi, va ser una delícia. Feia molt temps que no sortia, jo que sempre havia estat una viatgera. Recordo que el dia abans comentava a la meva mare que era bonic fer les maletes per marxar i que no fos per anar a l'hospital.
Aquests dies han estat breus, però meravellosos. Crec que no tinc paraules per poder-ho descriure. Ha estat com ser una nena petita en una botiga plena de nines boniques i d'accessoris, era com ser una persona gormanda en una botiga de llaminadures de totes classes, era com... era com... volar, com renéixer, com descobrir coses que, encara que hi havia anat altres cops, no havia donat importància ni m'havia fixat ni estimat. Ara tot brillava, tot era diferent, tot emocionava. El càncer m'ha aportat aquestes ganes de fer les coses, aquest gaudi infinit de tot, per més mínim que fos. M'havíeu d'haver vist el dia abans, amb un somriure d'orella a orella, saltant com una cabra boja, haha.
Allà, vam anar a veure el musical "El Rey León" i el de "Sonrisas y lágrimas", que foren preciosos. El Rey León, viscut sempre de més a prop ja que era un leitmotiv de la meva infància, una part important de mi, em va emocionar plenament. Em sembla que mai tornaré a veure res semblant... I també vam visitar el Museo del Prado, on guarda obres d'art de gran riquesa amb les que he fruit plenament.
I és que Madrid ha estat un canvi d'aires, sí, sí. Ara, vinc amb més força que mai, amb una altra cançó ballant en els pulmons, amb un verd esperança que s'endevina en tot el meu ser, unes ganes de viure encara més immenses que mai. Sé que tot anirà bé, n'estic segura, ara més que mai. Aquest viatge m'ha fet poder tornar a respirar fons per agafar energia per seguir lluitant... Ara és el moment més difícil de la batalla, on quasi tots els soldats del meu exèrcit estan ferits, cansats i enyorats, però sé que els he preparat molt bé per afrontar-la i, ara, els he donat a beure de la font de la joventut que sé que els farà revifar i seguir lluitant igual o amb més empenta que abans!
Som-hi!
C.
