ESTIU

Sabeu? Recordo perfectament el dia que el metge m'ho explicava tot. Semblava tantes coses. I no parava de parlar i jo estava desconnectada, en shock. Hi havia tantes coses a renunciar...! Tantes coses diferents...! 

Recordo perfectament el meu primer estiu. Aquell estiu on havia d'anar a fer quimio, on em trobava malament durant uns dies i això ja em semblava el pitjor que podria passar. No podia prendre el sol, tenia molta calor, m'havia de ficar crema protectora sempre, hi havia coses que no podia fer... tot ho veia una muntanya. Aquest estiu és diferent. Sembla estrany, però, quan les coses van malament i n'han anat molt més des d'aquell primer estiu, agafes la vida des d'una altra perspectiva. Aquest estiu ja no és allò de "AIXÒ NO HO PUC FER" sinó, "PUC FER AIXÒ, AIXÒ, AIXÒ I TOT AIXÒ I PENSO GAUDIR-HO AL MÀXIM". Canvia molt viure les coses d'una manera o d'una altra. Aquell primer estiu, ho vaig passar malament. Les persones que m'estimava marxaven de vacances, anaven cap aquí i cap allà, a la platja, a la disco, de concerts... i jo no podia. Va ser un estiu molt emotiu, sobretot la Fira del Teatre, on em vaig cansar molt i fent molt poca cosa. Hi ha una bona amiga meva que va venir a casa a passar uns dies i sap del què parlo... però em va ajudar molt i em va entendre tant que encara m'emocionava més. Què bonica és l'amistat vertadera, especial i incondicional...! 

Però bé, com us he dit, aquest estiu és diferent. Simplement, perquè durant aquest any i pico que porto malalta, he anat madurant, tant jo mateixa com les meves idees de tot allò que m'envolta, i els moments emotius per no poder fer coses són escassos. Aquest estiu veig tot allò que encara puc fer i ho aprofito. Ho saborejo. Ho observo. Ho experimento. Ho estimo. I això em fa molt feliç...! Potser no podré anar a la disco, però si és un concert a l'aire lliure i no va massa fresca, sí. Potser no podré marxar de viatge massa lluny, però anirem a Barcelona, o al País Basc, o on sigui: l'important és estar amb aquells que estimes, sigui on sigui. Potser no podré prendre el sol i banyar-me a l'hora del sol, però podem anar a fer un beure i després, quan el sol comenci a marxar, anar al mar o a la piscina i gaudir de l'aigua una bona estona. I així tot... 

Perquè la vida és massa curta i massa bella com per estar lamentant tot allò que no podem fer o que no tenim. S'ha de tancar en una capseta totes aquestes lamentacions i mal-estar i obrir aquella dels arcs de Sant Martí, de l'amor, de l'amistat, de l'esperança, de la vida. Només d'aquesta manera, podrem arribar a ser plenament feliços.

Bona setmana! I bon estiu!

C.

Un escrit especial

Avui, en lloc d'escriure jo, volia dedicar-lo a un escrit especial que em va dedicar una bona amiga i que m'agrada molt, el trobo preciós... Espero que us agradi!

Quizá aún no lo sepas,
pero tu alma de niño pequeño
fue más valiente que un enamorado
y para no pasar miedo
quiso hacerse amiga
de los monstruos de debajo de la cama,
y así tus sueños sucedieron en tropel.

Quizá aún no lo sepas,
pero tu espalda tiene cicatrices
que recuerdas con mimo
y eres capaz de encontrar música
en momentos anodinos
y lloras, a veces, sin motivo,
y eso te hace tan humano
que me hace pensar que este planeta
tan roto
no te merece.

Quizá aún no lo sepas,
pero vives tanto todo
que no te da tiempo a descansar
y te falta hueco en las noches
para mirarte al espejo
y continuar los sueños que se quedaron a medias.

Quizá aún no lo sepas,
pero tus ojos están llenos de mar
y llevas dos alas atadas a la garganta
y una sonrisa
que podría anular cualquier pena
-eres un superhéroe-.

Quizá aún no lo sepas
porque no te lo han dicho las veces que mereces
-que debiera ser una
por cada vez que miras-,
pero hay personas que sueñan tanto,
tan alto,
tan enorme,
que a veces se creen
que los sueños les quedan grandes.

Pero están equivocados,
pequeño.
Los sueños
crean a las personas,
y tú estás hecho de ellos.

Lo sé
porque antes de conocerte,
de contemplarte,
estaba un poco dormida,
algo gris,
y entonces tu mundo y tú
sacaron los colores al aburrimiento
y en la distancia me enseñaron
que la gente especial
es aquella que no deja de crear,
de llorar,
de vivir y sonreír,
de amar,
de cantar cada mañana por el balcón
y buscar un abrazo sin palabras.
Es aquella que no se rinde,
que no deja de soñar aunque suene el despertador,
que ayuda
y abre sus brazos antes que la puerta.

La gente especial
es aquella que cree en sí misma
y salva al resto.

Así que, por favor,
no dejes de creer en ti
ni de soñar,
no nos quites la magia que regalas
aunque la tormenta se haya parado sobre ti,
que ya sabes lo que dicen:
el frío solo dura
lo que aguantas sin ropa.

Y tú tienes a tu lado
suficientes manos para poder salir sin abrigo a la calle.

Bon diumenge! 

C.

RACONS

Sabeu? He après a estimar els racons. Racons de tota mena: de llibres, de cançons, de flors... Racons on m'he refugiat quan estava cansada de lluitar o quan estava massa enrabiada amb el món com per enfrontar-m'hi. Petits llocs on m'he perdut i on m'he trobat, on he anat a cercar aquella petita esperança que sabia que jo mateixa o persones estimades m'havien anat repartint per tot arreu per poder-la trobar quan la necessités. Racons on podia fugir de la realitat, on podia deixar de banda tot allò que em preocupava fins estar preparada per fer-ho. I, entre tots aquests racons, en vaig construir un de propi, un on ningú em molestés, on fos solament per mi, per quan necessités pensar o simplement descansar. Una petita bombolla on, només entrar-hi, era la Carla. Simplement la Carla. No era la Carla la malalta ni oh, pobra Carla!. Dins d'aquella bombolleta no hi havia limfoma, ni diagnosi, ni metges ni infermeres, ni hospitals, ni les cares de la gent sentint-me llàstima. No. Només jo, gaudint l'instant, sense pensar en un demà ni recordar un passat.

És tant bonic poder-hi anar...! T'hi sents a gust i sembla que tot torna a anar bé, sents que ningú et pot parar, que ets lliure com un ocell, que ningú mira si portes mocador, perruca o no portes res. Ets anònim. Barcelona i Madrid formen part de la meva bombolla i m'encanta. No conec a ningú ni ningú em coneix a mi. No saben que tinc ni que penso ni jo sé res d'ells. No he de donar explicacions ni he de saludar a ningú, sóc part de la multitud, un puntet vist des de l'univers i, encara que per molts això els pot fer sentir petits, a mi no. Perquè, en aquell moment, gaudeix-ho de l'instant sense interrupcions, sense records, sense tenir al cap que estic malalta. 

Com us he dit, he après a viure entre racons. A buscar coses entre racons. A estimar entre racons. A esperar i reflexionar entre racons. I, sobretot, a agafar aire, esperança i valentia entre racons. Són el meu refugi durant la tempesta i ja sabeu que si em veieu amb cara desconcertada, mirant a l'horitzó, és que estic allà, entre els meus estimats racons. Allà sempre m'hi trobareu, sempre m'hi podeu venir a buscar.

Bona setmana!

C.