Una experiència especial

Aquests dies he mirat un vídeo que m'ha fet somriure: If Only For A Second. És una experiència familiar. En el meu cas, no va ser tant sorprenent, ja que jo vaig anar expressament a una perruqueria d'aquestes, però va ser quelcom especial. Només una persona a qui li hagi passat això, sap el què és. El primer cop que vaig entrar en aquell lloc, vaig anar-hi amb les meves estimades cosines el dia després que em vaig haver de tallar el cabell al zero perquè m'estava caient a clapes. Em sentia tova i enyorava molt el meu cabell. Entrar allà va ser com descobrir un altre món. Un món on només jo sabia que estava malalta. On, per art de màgia, ficant-me allò al cap, ja no era Carla la malalta, sinó que tornava a ser semblant a com era abans i això és quelcom increïble. Quan comences amb tot això del càncer, crec que l'auto-estima, igual que totes les altres parts del teu cos i ment, queda tocada. Mai n'he tingut massa en referent al físic, però era difícil veure'm sense cabells o amb els cabells curts, tenir la cara, les mans, els peus...inflats i que, a part de semblar un pa de kilo, els anells i les sabates no et van bé. Tot canvia. I, per això, malgrat que tot canvia, et pots ficar aquella perruca i maquillar-te una mica i ja està. Tot s'esfuma. T'evadeixes de tot. Tornes a acariciar-te el cabell, et retoques aquell clip o aquella diadema com abans, deixes de veure els ulls de pena de la gent al mirar-te. I, per un moment, deixes de pensar en metges, hospitals, proves... Però, no us penseu! Només ho pots aconseguir un petit moment! Llavors sents que et fa calor el cap i veus el mocador a la butxaca i et treus aquella forma d'escapament per la comoditat. I, amb el temps, com és actualment, somrius al fer-ho. Hi ha un moment, que el cabell deixa de tenir importància... ja creixerà! Hi ha un moment on canvies el xip, on t'acostumes a veure't al mirall, on t'acaricies el cap pelat i no se t'encongeix el cor. I llavors, només llavors, és el moment on t'adones que l'important és VIURE, viure molt. Gaudir de cada moment, sigui com sigui (fins i tot malgrat haver-te de posar mascareta per anar als llocs). Perquè a vegades crec que donem importància a coses que potser no en tenen tanta. Perquè a vegades crec que hem de recuperar el nord. Perquè a vegades hem de deixar de banda algunes coses, però sense deixar de gaudir. Perquè la vida és bonica, encara que complicada (com diu la coneguda cançó dEls Pets).

Bon cap de setmana!

C.

Keep calm and wait for Christmas (mantèn la cama i espera l'arribada del Nadal)

S'apropen les vacances de Nadal i tot i tothom s'impregna de la seva màgia. M'encanta Nadal. Crec que és la meva festa preferida. Ens veig a tota la família cagant el tió (fins i tot els nens grans, aquí toca a tothom) i anant a resar a la saleta d'estar l'abreviació del pare nostre que ens havia ensenyat amb amor el nostre avi perquè així l'espera fos més curta (i és que, quan ets un infant, els regals et fan tornar boig! i si venen d'un personatge tant peculiar i simpàtic com pot ser el tió -el qual ha viscut pràcticament totes les generacions de la família-, encara més!). Veig la taula ben llarga parada i preciosa, amb tot de canapès que semblen que no acaben mai... Ens veig ballant després al voltant de la taula, rient i estimant-nos, perquè això és el més bonic de tot: l'estimació que es respira a tot arreu. I ara que s'apropa, no puc evitar sentir que la màgia també brolla del meu cos. I és que, malgrat que encara em toca pujar l'última part del meu Everest, per les festes es fa una pausa i això m'encanta. Poder gaudir del teu temps sense pensar que tens aquesta prova o aquella o que ja t'ingressen... això és vida! 
L'any passat, per aquestes festes, vaig estar molt sensible. A principis de desembre vaig tenir un PET-TAC per veure si tota la quimio que m'havien anat fent des de l'abril fins el novembre havia anat bé i la cosa no va sortir bé. Semblava que m'havia tornat a sortir, que no marxava prou. Així que el metge ja em va comentar que s'hauria de fer un altre tipus de quimio i, com més aviat, millor. Així que ja us podeu suposar com tenia els ànims el dia de Nadal... Aquells dies plorava per tot, tenia la mirada a l'infinit i em sentia cansada. I és que una mala notícia com aquesta, ser part d'aquell 5% al qual se'ls complica la cosa, és un malson. Per cap d'any, em van ingressar per començar el tractament. Amb l'esgotament dels nervis de tot el dia, em vaig adormir prop de les deu de la nit, sense ni tant sols poder veure les campanades, ni menjar-me el raïm que toca, ni poder estar amb els meus amics, ni poder estrenar el vestit. Vaig tornar a casa crec que era el dia de Reis o prop així que la cavalgata la vaig veure des de dins del cotxe. 
Per això, aquest any és diferent l'assumpte. Sí, al gener torno a tenir proves, visites i demés coses en pic sigui 2014, però no em fa res. Sí, a finals de gener ja m'ingressen pel trasplantament (buf! què ràpid!), però no hi penso o no m'hi preocupo. Sí, potser no seran com abans, però sé que seran especials i boniques. Simplement, perquè aquest any les puc gaudir plenament. Perquè aquestes festes em fan ser feliç i sé que em concediran l'energia i la força que necessito per afrontar la següent etapa. Perquè no hi ha res que desitgi més que poder compartir moments amb tots aquells que estimo. Perquè, per una estona, no seré Carla la malalta sinó que seré una més i gaudiré de les festes sense pensar en hospitals, metges ni proves. I és que el Nadal crec que per això és: per reunir la família i els amics i per fer-te riure amb el cor. I això és el que penso fer! 
I vosaltres, quin pla teniu per aquestes festes?

Bon cap de setmana!

Una abraçada,

C.

Fred

A fora fa fred i noto com traspassa la finestra i m'obliga a ficar-me la manta, caminar per casa amb la bata dobla, els mitjons pelfats i el gorret beix que durant tot aquest temps d'ara cabell, ara sense m'ha acompanyat en tot moment. Miro per la finestra i tot es veu fosc i fred. I jo no puc parar de pensar en les ganes que tinc de sortir. De sortir a donar un tomb o d'anar a una botiga a fer un cop d'ull, tant se val. De veure totes aquelles persones que tant estimo i que, per culpa d'aquest dixós fred, cauen una a una en les mans dels mocs i els esternuts, cosa que ens obliga a restar separats (sort n'hi ha de les noves tecnologies, no?). 

Sabeu? Aquests dies recordo el fred que tenia aquell primer any que vaig començar a la Universitat allà a Lleida. Recordo tornant amb les meves bones amigues cap a la residència i, al travessar el pont, sentir com es gelaven una a una totes les parts del meu cos. Quin fred...! Fins i tot recordo l'últim dia abans de vacances de Nadal que vam anar a la biblioteca al matí i després va començar a nevar. Amb la meva amiga, crèiem que no podríem tornar a casa. I també em ve a la memòria una nevada forta, fa temps, i anar amb el meu millor amic a un parc d'aquí a la vora i passar-nos-ho genial, malgrat que a l'arribar a casa em va tocar bronca i una dutxa d'aigua calenta. Records bonics de coses que no donem importància i que després, fins i tot trobes a faltar. Segurament que la gent pensarà que estic boja, tenint ganes de passar fred, amb el bé que s'hi està a casa, amb la manteta i mirant pel·lícules. Però tampoc tenen en compte que no m'hi estic per gust tota l'estona, sinó perquè és el què toca, perquè m'han fet un autotrasplantament (cosa seriosa), perquè no em puc refredar o posar-me malalta, perquè no puc estar amb gent que estigui malalta (ara que és l'època on estar refredat és el trending topic), perquè aquest any toca que els meus habitats siguin compartits entre casa i l'hospital. 

Sabeu? Ara em ve a la ment un dia amb la meva mare que li comentava que una de les coses que faria un cop estigués bona, seria ficar-me sense paraigües sota la pluja. Sentir les gotes sobre la meva pell, sentir que només importa aquell moment i estar tranquil·la. Em refredo? Tant se val! Quin problema hi ha? I és que per mi, poder passar fred o calor, sentir l'aigua sobre la pell o que se m'escalfi el cap perquè m'he descuidat la gorra a casa no és signe de res més que de tranquil·litat, de poder tornar a la normalitat, de no preocupar-me per res més que no sigui viure. I és que viure, senyors i senyores, sigui el que sigui i com sigui, fa que la vida mereixi la pena. Potser el càncer m'havia de passar per fer-me obrir els ulls. Per veure que la mandra no és suficient motiu com per no sortir aquell dia o per fer allò que tenies en ment; que el temps no ha de condicionar res, te l'has de ficar a favor; que la vida no és ni blanca ni negra ni bona ni dolenta la vida ÉS i depèn de nosaltres, solament de nosaltres, com volem viure-la: jo opto per fixar-me en tot allò petit, en tot allò tan bell que ens omple; opto per viure l'avui, sense pensar en el demà ni en l'ahir; opto per ser nosaltres mateixos i intentar pensar que la vergonya o la por no ens ha d'impedir ser feliços; opto per estimar la normalitat, tot allò d'ella: l'estrès, l'enamorament, la felicitat, l'amistat, la por, la tristesa, la sorpresa, l'esperança, l'amor... tot! Perquè ja us dic, tot en la vida té la seva part bonica. Només depèn de nosaltres que ens hi fixem i sapiguem apreciar-la. 

Bona setmana! I tapeu-vos!

C.

Estada a l'hospital

Després de les bones notícies que tot anava en camí i que la malaltia semblava haver-se esfumat, va arribar l'esperat ingrés a l'hospital. Si un temps enrere m'haguessis dit que celebraria amb els amics i la família que m'ingressessin, m'hauria ficat a riure i no t'hauria cregut de cap de les maneres. Però sí, ho vaig celebrar. Perquè no sabeu el molt que he esperat el moment de l'auto-trasplantament. Fa tan temps que estava pendent...! Fa tan temps que m'ho hauria d'haver fet i que no es podia perquè cada cop les proves no sortien bé...! Per això crec que era un bon motiu de celebració, de veure que l'urbà ja havia deixat de mirar-me amb cara freda i calculadora perquè no mogués el meu petit i vermell cotxe ni un centímetre a aixecar el braç i deixar-me passar. Així que, per fi, un 23 d'octubre vaig ingressar a l'hospital on treballa el meu metge (allà on vagi ell, el seguirem!). Ha estat una estada dura i llarga: vòmits, diarrea, mal de boca i d'anus, mal de panxa, cansament, febre... però gràcies a Déu no ha estat tant com en altres casos. Els metges estaven tan contents...! I al·lucinaven que m'hagués anat tan bé i em recuperés tan ràpid (el meu metge comptava que estaria el 21 de novembre i, en canvi, el 13 de novembre ja tornava a casa!). Però no saben que, a part que pugui ser una lluitadora i que el meu optimisme es deu encomanar a totes les cèl·lules del meu cos, també hi ha molta gent al meu darrere: persones meravelloses que no deixen de pensar en mi, que m'estimen, que es preocupen, que m'envien energia positiva en tot moment, que preguen per mi, que estan al meu costat lluitant amb mi. Per això, amb el munt de gent que tinc al meu costat (quina meravella de família, amics i coneguts!!!), no és d'estranyar que tot vagi tan bé :), oi? 

Però, malgrat ser quelcom dur i difícil de passar, una etapa on havies d'anar conscienciat, crec que tota la gent de la planta 11, tant metges com la psicòloga, l'assistent social, infermeres i auxiliars (i els respectius estudiants) són persones tant maques, somrients i tendres que fan que dia rere dia, malgrat passar-ho malament, no sigui tant. I veure'ls entrar amb el seu somriure i preguntant-me com estava, feia que ja em passés tot. Considero que, quan estàs malalt i has d'estar força temps a l'hospital, la gent que hi treballa, que et cuida dia rere dia, hi fa molt i jo estic molt agraïda amb tots i cadascun d'ells. 

Ara, com he comentat, ja sóc a casa. He fugit d'aquelles quatre blanques parets que em recordaven a la meva visita al Zoo de Barcelona. I malgrat que estic cansada i xafada i no surto de casa... Què bé que s'hi està a casa...! Quan vaig arribar i em vaig estirar al sofà, em vaig emocionar i tot...! Com l'havia enyorat...! I és que, malgrat que em cuidessin molt bé a l'hospital, no hi ha res comparable amb la llar. Les meves coses, la meva habitació, el menjador... tot! I com havia enyorat a la família i els amics, allà aïllada...! La seva veu, el seu somriure, les seves abraçades... tot! I és que, quan et passa una cosa com aquesta, crec que te n'adones del què vertaderament importa i veus la vida, la llar, les persones des d'una altra perspectiva. Estimes les petites coses com banyar-te al teu bany o estirar-te al sofà i abraçar el coixí o petonejar les teves germanes. Coses petites i insignificants del dia a dia que tu ni la jo d'abans no donen importància, ara la tenen tota, són el meu tresor, són les cosetes que he enyorat més! 
Per això us demano que no aneu sempre amb tanta pressa, fent les coses de manera mecànica i perquè sí. Quan tingueu algun moment, com pot ser aquest cap de setmana plujós i fred, atureu-vos i penseu en tot allò que omple els vostres dies: els "bon dia" de les amistats al whatsapp, el petó de la vostra mare al aixecar-vos, el vostre petit gosset o gatet feliç de veure-us, el vostre cafè amb llet amb aquella tassa que tant us agrada i molt més. I veureu que tot allò us fa ser qui sou i us omple de felicitat i de l'essència que es necessita per afrontar el dia a dia!

Bon cap de setmana!

C.

Bones notícies!!!

Després de notícies dolentes una darrere l'altra, sense veure la llum de l'horitzó, ara es pot dir, per fi, que comencem a avançar, que comencem a caminar, que ja es comença a veure la posta de sol entre les muntanyes. Després dels nervis i el mal estar que vaig tenir abans de la prova, desitjant amb totes les meves forces que anés bé, que aquest cop ja em tocava ser vertaderament feliç, per fi, vaig aconseguir somriure al tocar-me el coll i saber que no hi havia cap gangli fugitiu que m'estimava tant que no volia marxar. Finalment, després de resar més que en tota la meva vida, que demanar amb totes les meves forces bones notícies, per fi, han arribat. Sí, sí, les proves van anar bé, súper bé! Mirava els resultats i no em creia que allà on sempre hi havia "taquetes", ara estava tot tant net que fins i tot el de l'anunci Don Algodón no hi hauria trobat res. 

L'eufòria, la felicitat i l'alleujament que vaig sentir al veure el metge somriure, venir al meu costat i xiuxiueja'm a l'orella "dimecres ja t'ingresso", crec que no l'havia experimentat mai. Saber que tota la lluita, tota la valentia, tot el patiment m'han portat a bon port, és increïble. I m'encantava dir la notícia: vaig trucar a tots els familiars i amics. Era màgic veure com la meva eufòria s'encomanava i al final al telèfon no es sentia més que crits d'alegria per totes dues bandes ;). 

Sí, encara falta força camí per acabar. Sí, ara m'ingressaran durant un mes i serà tot molt dur. Sí, no em trobaré bé. Sí, estaré aïllada. Però tot perd importància quan penso que ara comencem a caminar, que ara sí que cada dia ens apropem més a aquella meta, a aquell final, a aquell adéu, hospitals, a aquella festassa per celebrar-ho! I, per això, malgrat que l'ingrés s'aproxima, la ment continua en els núvols pensant que aquell conegut tant pesat que havia estat més d'un any i mig al meu sofà, per fi m'ha deixat estar. Ara toca arreglar tota la casa, ficar una porta blindada i canviar el número de telèfon perquè aquest personatge no torni a venir. 

Finalment, donar-vos les gràcies a tots i totes per estar en cada moment del camí! Amb vosaltres, tot és més fàcil :)

C.

P.D. És probable que ara estigui un temps sense escriure...Tot depèn de com em trobi... Però tornaré, i segur, amb moltes coses a explicar! Petons i sort!

Petita papallona

Estimada Petita Papallona,

què petitona que ets...! I què maca estàs així dormideta en els meus braços. No puc treure els meus ulls de tu... crec que ets la coseta més bonica que he vist fa temps. Dorms tan tranquil·la... tens el món en les teves petites i rodonetes mans. Respires fons i se t'escapa un somriure. Què bé que somies... no has de preocupar-te per res. Tot és nou, tot és bonic. I jo no puc pensar en res més del bonic que és el món ara que tu també hi ets. No puc pensar en res més que el món és més fàcil i més feliç quan et tinc entre els meus braços. Obres de poc en poc els teus grans ulls blaus i m'enamores. Em somrius i hi ha una complicitat entre les dues que fa que se m'oblidin les proves, el metge i el càncer. Tot queda a part. En aquell moment, tot és rosa... el rosa del teu vestit. I està ple d'estrelletes... com aquell body que et vaig comprar... com aquella petita i bonica estrella que hi ha al cel. M'agafes el dit i em mires amb aquells ullets i no puc parar de mirar-te i pensar que el món no et mereix... i tanco els ulls demanant a Déu que tinguis una vida plàcida i bella. Miro la teva mare somriure i se m'omple el cor de joia: quina mare més entregada i més especial que tens...! Et cuidarà com or!  Marxes i ja t'enyoro... i penso en que cada dia ets una mica més gran i més brillant. I somio en un futur proper on et llegiré contes i et cantaré cançons. Torno a tancar els ulls i no penso en res, només en el teus ulls blaus de mar i estic segura que m'ajudes a entendre que la vida mereix la pena i que el càncer no em prendrà veure't créixer. Ets un al·licient i una motivació per seguir lluitant...

T'estimo tant, petita papallona...! 

C.

Un despertar estrany

L'altre dia, vaig tenir un despertar estrany. M'ha passat altres cops, però feia temps que no. Eren unes pessigolles sota els peus, era un somriure divertit i un cap molt difós. Semblava com si estigués allí abans del març del 2012... semblava que no havia passat mai res, que no havia començat amb la malaltia... semblava com si el món fos igual com abans. Una sensació realment estranya, ja us ho dic. Em sentia confosa. Un instant on vaig arribar a dubtar de tot, del present i del passat dur del càncer... La meva mirada no veia el cabell curt, ni el bonyet sota la pell, ni la vena marró de la mà dreta, ni una petita marqueta al braç..., entre altres petites cosetes. Allò sí que se'n pot dir estar en una bombolla. Era un moment desconcertant, com quan somies una cosa tant real que quan et despertes, no saps si ha passat de veritat o no. I, per un instant, no hi va haver res. Només jo. Va ser bonic, va ser una sensació que feia temps que no podia sentir, va ser com un somni despert. Malauradament, tots despertem i acabem xocant amb la realitat: aquells cabells curts que et confonien eren per haver passat mil i una batalles, el bonyet sota la pell és un cateter per on et fiquen medicament i el què faci falta, la vena marró no és res estrany, ni t'has esgarrapat... és la marca de la teva constant lluita...de quan et van fer la teva primera quimio i, aquella petita marqueta al braç, el lloc on una vegada i una altra t'han punxat per fer-te analítiques, perquè es veu que tens les venes ben dolentes, noia. I, llavors, en aquell moment, t'adones que tot allò que et preocupava abans de passar per tot això són arena, no valen la pena llàgrimes, ja que la vida, el patiment, la por te les han emportat. I veus que allò que abans t'estressava, ara et fa riure. I, finalment, caus en què potser sí que el càncer és una pedra en el camí, però que aquesta pedra en el camí t'ha fet caure perquè t'aturis i puguis parar-te a veure tot el paisatge, a respirar amb tranquil·litat, a entendre millor les coses i la vida, a tenir fe i esperança i buscar-les a tot arreu i, sobretot, a estimar cada un dels petits instants que pots gaudir. 

El càncer ha estat un cop dur, però m'ha tret les benes dels ulls per fer-me adonar que la vida és màgica i terriblement bella i que toca molt per fer i per viure!

Bona setmana!

C.

Color verd

M'agrada el color verd. És un color bonic, especial, diferent. Un color que, malgrat ser-hi sempre, no vaig descobrir fins que vaig tenir el càncer. No m'havia parat a mirar-lo fins que ell va ser especial, fins que es va convertir en el meu aliat, fins que el color verd era més que un gust personal, que una forma de pintar les coses. El verd es va convertir en la meva esperança. Sí, sí, ja ho diuen, oi? què és el color de l'esperança? Doncs així ho vaig creure. Era veure'l i pensar: amunt! som-hi! tot anirà bé! Vaig canviar la meva gran preferència pel vermell, un color càlid i amorós, pel simpàtic verd. Sembla estrany com una cosa tant petitona i insignificant com pot ser un color, tingui tant protagonisme, però és que d'això és forma la vida: de petites coses que ens formen i ens fan especials...simplement, perquè nosaltres els hem fet ser especials.

 I, des de llavors, des que necessitava l'esperança més que mai, vaig adoptar el verd i, en pic ho vaig fer, no paro de veure'l per tot arreu i...si he de dir-ne un, sempre és el primer de la llista. A vegades, quan és l'hora de decidir-me de color de quelcom, tanco els ulls i agafo el què és verd pensant: va, va, som-hi! esperança, sigues amb mi! I, sense adonar-me'n, m'abraço a l'objecte com si, per ser d'aquest color, pogués protegir-me de tot, pogués ajudar-me a guanyar la batalla, em fes més forta. No sé si de veritat funciona això, però crec que creure-hi és el més important i és que, sigui així o no, des que el tinc al meu costat, malgrat haver-hi dies tristos i d'altres d'eufòrics, l'esperança no m'ha deixat d'acompanyar. En moments difícils, ja us ho dic jo, no hi ha res més necessari i més bonic que l'esperança...

I vosaltres, quin és el vostre color especial? Aquell que us dóna forces, que us fa ser segurs, que us fa ser una mica millors? :)

Bona setmana!

C.

Càncer: llàgrimes i somriures

He après moltes coses amb el càncer. Sembla un vell conegut que fa temps que tinc instal·lat a casa, que va venir un dia sense avisar i es va quedar a dormir al sofà i encara no he pogut fer fora. Insisteixo i insisteixo, però ell, cada dia, m'explica una excusa o altra i així estem fins fa més d'un any i mig. Ara sembla que comença a empaquetar les maletes i les coses, però fins que no vegi el sofà buit i tot net i polit, no podré respirar tranquil·la. Encara toca tenir paciència, restar esperant a tenir sort aquest cop. 

Aquest vell conegut, m'ha ensenyat moltes coses, entre les quals, és la importància de les petites coses, com poden ser les llàgrimes i els somriures. Riure fins a plorar, plorar fins a riure, emocionar-se, estimar... en definitiva, viure. 

Les llàgrimes han format part de les meves nits, dels meus neguits, de les meves pors, de les meves males notícies, de la meva impotència. Però també han format part de moments bonics, de moments on el cor s'omplia tant d'amor i de felicitat, que no podia fer res més que plorar. Les llàgrimes han estat una forma d'assimilar les coses, de recuperar-se, de sobreposar-se, una pausa en el camí per, demà, seguir caminant. M'han ajudat quan em sentia impotent, han estat la meva salvació quan se'm feia un nus a la gola i l'estómac. Qui no pot estimar-les? En aquests temps, han estat unes bones amigues, aquelles que estaven allà quan les necessitava, aquella forma fàcil de recuperar la compostura. 

El somriure... com m'agrada somriure. És una cosa que sempre m'ha caracteritzat. Crec que tinc el somriure tant gran que m'arriba a la mirada. Però això, no sempre és avantatjós ja que també significa que quan somric per compromís, no arriba a la mirada, i la gent s'adona que els meus llavis es corben, però els ulls estan tristos. I, a vegades, quan necessito espai, quan vull ficar una mica de boirina entre la gent i jo perquè sé que a la mínima que em diguin ploraré, llavors no va bé. Però, malgrat això, estimo el somriure. Estimo el meu, sobretot aquell tant gran, tant feliç, tant desinteressat, tant boig que se'm fica quan estic mooolt feliç, quan estic amb les persones que estimo, quan estic on vull estar, quan sóc qui vull ser, quan m'estimo i estimo la vida. I sabeu què? M'encanten els vostres somriures! Tots! Siguin grans, petits, llargs, curs, mitjos...sobretot aquells plens d'amor, plens d'esperança, plens de felicitat! I és que, el meu somriure, la meva felicitat s'alimenten d'aquells petits i grans somriures, d'aquells moments feliços amb tots vosaltres. Per això, us demano, mai deixeu de somriure, sigui quan sigui, perquè a part que algú es pot enamorar del vostre somriure, com diu la coneguda frase, algú pot ser una mica més feliç gràcies a vosaltres... algú se li pot encomanar el vostre somriure. 

Bona setmana!

C.

què passa quan...

Què passa quan tens aquells dies que ho veus tot al revés?

Què passa quan veus tot allò que et perds, com si, de sobte, et despertessis d'un somni?

Què passa quan t'adones de tot allò que encara falta... que encara et falta la part més dura de la pujada?

Què passa quan...? Què passa quan...? Què passa quan vols tenir esperança i optimisme i no saps on anar-los a buscar?

Fa dies que tinc aquests dies. Dies sensibles, dies amb els ulls vidriosos, dies amb el cap ple de fum, dies complicats, dies amb mirades a l'horitzó, dies on sembla que no trobo l'entrellat de res, dies on hauria de pensar i ho evito... Fa dies que dono voltes i voltes a tot el que vindrà. A una època dura, a una època d'hospital constant, a una època de desgast físic i emocional, a una època que no vull viure, a una època que em treu de la meva estimada i agradable rutina. Visc en un estat de shock permanent, en una ment en blanc, perquè no vull pensar-hi. No estic preparada. Encara no. Em perdo en boscos de paraules, en mirades, en somnis, en llàgrimes. No sé que pensar, no sé com prendre-m'ho, no sé que fer. El meu cos, el meu cor i la meva ment estan molt cansats, massa. Què puc fer per agafar forces? Què puc fer per no defallir? On queda aquell color verdós esperança que ho cobria tot?
Em costa respirar. Em costa mirar. Em costa pensar. Camino a poc a poc, amb por de despertar algú. Tanco els ulls i m'evadeixo: estic en un ball, amb un vestit llarg i amb un noi formós que m'abraça o estic en una platja deserta caminant, sentint les ones en els peus i la brisa sobre la cara, o potser estic de festa amb les amigues, rient sense parar i saltant fins tocar els estels.

Estic en un moment estrany, un moment gris, un moment difícil. Un moment on no saps a qui acudir. Un moment on no saps on anar. Un moment on només et vols fugar...

Però, de sobte, en tot aquell ambient grisenc, en tota aquella por, en tot aquell cansament... apareix una petita llum, una estrelleta. M'il·lumina la cara, m'omple de vida, em refresca. I llavors, només llavors, amb la petita estrelleta davant meu, me n'adono que he de lluitar, que no he de parar de fer-ho...que no he de parar fins arribar a la meta i llavors, serà el moment de descansar. Ara no. Encara queda molt per lluitar, per aconseguir, per pujar. Quan arribi per fi a la meta, exhausta però amb un somriure d'orella a orella, amb els meus familiars i amics esperant-me a l'altre costat amb els braços oberts, llavors, llavors serà el moment de deixar-se anar. Llavors serà el moment tant desitjat, allò que volia aconseguir. I seré una lluitadora i una vencedora que viurà i estimarà la vida intensament.

Bona setmana!

C.

MOTIVACIONS

Tots tenim motivacions, coses que ens fan tirar endavant. Allò que, pensis quan hi pensis, et fa somriure. Coses que, malgrat les dificultats, et fan respirar fons, agafar forces i continuar pujant fins arribar al cim de la muntanya. 

Jo, com tothom, tinc i sempre he tingut moltes motivacions. I ara, amb tot això, veient el què s'acosta, un curs que serà una etapa molt dura, he volgut tenir-les més en compte que mai. Donar-los-hi aquella importància que mereixen. Així que he decidit fer-me una petita fulla de fusta, decorada i plena de vida, on hi escriuré i on empegaré tot allò que mereix la pena, tot allò que mereix tot aquest patiment. Tot allò que, quan tingui un dia sensible, emotiu o simplement trist, m'ajudi a somriure, a tirar endavant, a no deixar de caminar. El tindré a casa, me l'emportaré a l'hospital i on sigui! No vull perdre de vista tot allò que vindrà després de tot això, tot allò que faré, tot allò que somio... :)

Per això, a partir d'aquesta idea, us recomano que hi penseu... un dia que tingueu temps i estigueu tranquils, busqueu-vos un petit racó, un lloquet on us sentiu a gust i segurs. Llavors, us asseieu, tanqueu els ulls i respireu fons, deixant que la ment i el cor us parlin i veureu tot allò que voleu fer, tot allò que somieu, tot allò que estimeu, tot allò que us fa ser qui sou. I en aquell precís moment, us en adonareu que val la pena qualsevol patiment i mal moment de la vida per fruir de tot allò, de tots aquells records i projectes que formen cadascuna de les vostres peces...que la vida és tot...que la vida és.

Bona setmana!

C.

pèl curt, mocador, perruca o...

Paraules. Moltes paraules. Algunes clares i altres més difoses. Entre elles, frases. La frase et caurà el cabell. Sentir-ho i, instintivament, tocar-te el cabell. Resseguir els teus rínxols, acariciar-los i estimar-los. Et caurà el cabell. Et caurà el cabell. Et caurà el cabell. Encara sento la veu del metge... I jo plorant a les fosques de la meva habitació. Per tot, per res. Pel shock, pel canvi de vida. Per un forat en el meu camí on havia caigut i encara no sabia con sortir-ne. Pel meu cabell, pel meu preciós i estimat cabell.

Semblava que no seria tant, ja que em vaig tallar el cabell curtet i encara em va créixer i tot. Però, amb els canvis de tractament, cada cop més forts, els cabells van anar caient com les fulles a la tardor. Era tocar-me els cabells i trobar-me'n un grapat a les mans. Em feia mal el cap, les arrels. Em mirava al mirall i cada dia estava diferent... on quedava aquella Carla? Aquella que ballava, que reia, que movia la melena al vent? Semblava una representació pèssima i nostàlgica d'aquella Carla que m'agradava tant ser. 

Però llavors, després de lamentar-te, després d'acariciar-te el pèl aspre, després de mirar-te un i un altre cop, després de plorar, després de pensar que ara no podries agradar a ningú, arribes al fons del forat on havies caigut. I no et queda altra que pujar, que recuperar-te, que intentar mirar-te amb uns altres ulls, que dir-te que tot anirà bé, només és una fase, que pensar que la bellesa és relativa, que hi ha mocadors bonics de colors o una perruca idèntica als teus cabells (encara que la sensació ni s'hi apropa), que la vida en sí ja és prou bonica com per estar-se preocupant per aquestes coses. I llavors, en aquell precís moment, tot comença a millorar. Et mires al mirall i et somrius. T'és igual que et vegin sense cabell perquè t'estimes així. I llavors, només llavors, ets tu mateixa. Aquella Carla que tant enyores, la cabra boja, la feliç de la vida, la què no li importa què pensi la gent, només passar-s'ho bé. I veus que la vida està feta per viure-la, però, sobretot, per estimar-te tal i com ets, passi el què passi. 

Bon cap de setmana!

C.

ESTIU

Sabeu? Recordo perfectament el dia que el metge m'ho explicava tot. Semblava tantes coses. I no parava de parlar i jo estava desconnectada, en shock. Hi havia tantes coses a renunciar...! Tantes coses diferents...! 

Recordo perfectament el meu primer estiu. Aquell estiu on havia d'anar a fer quimio, on em trobava malament durant uns dies i això ja em semblava el pitjor que podria passar. No podia prendre el sol, tenia molta calor, m'havia de ficar crema protectora sempre, hi havia coses que no podia fer... tot ho veia una muntanya. Aquest estiu és diferent. Sembla estrany, però, quan les coses van malament i n'han anat molt més des d'aquell primer estiu, agafes la vida des d'una altra perspectiva. Aquest estiu ja no és allò de "AIXÒ NO HO PUC FER" sinó, "PUC FER AIXÒ, AIXÒ, AIXÒ I TOT AIXÒ I PENSO GAUDIR-HO AL MÀXIM". Canvia molt viure les coses d'una manera o d'una altra. Aquell primer estiu, ho vaig passar malament. Les persones que m'estimava marxaven de vacances, anaven cap aquí i cap allà, a la platja, a la disco, de concerts... i jo no podia. Va ser un estiu molt emotiu, sobretot la Fira del Teatre, on em vaig cansar molt i fent molt poca cosa. Hi ha una bona amiga meva que va venir a casa a passar uns dies i sap del què parlo... però em va ajudar molt i em va entendre tant que encara m'emocionava més. Què bonica és l'amistat vertadera, especial i incondicional...! 

Però bé, com us he dit, aquest estiu és diferent. Simplement, perquè durant aquest any i pico que porto malalta, he anat madurant, tant jo mateixa com les meves idees de tot allò que m'envolta, i els moments emotius per no poder fer coses són escassos. Aquest estiu veig tot allò que encara puc fer i ho aprofito. Ho saborejo. Ho observo. Ho experimento. Ho estimo. I això em fa molt feliç...! Potser no podré anar a la disco, però si és un concert a l'aire lliure i no va massa fresca, sí. Potser no podré marxar de viatge massa lluny, però anirem a Barcelona, o al País Basc, o on sigui: l'important és estar amb aquells que estimes, sigui on sigui. Potser no podré prendre el sol i banyar-me a l'hora del sol, però podem anar a fer un beure i després, quan el sol comenci a marxar, anar al mar o a la piscina i gaudir de l'aigua una bona estona. I així tot... 

Perquè la vida és massa curta i massa bella com per estar lamentant tot allò que no podem fer o que no tenim. S'ha de tancar en una capseta totes aquestes lamentacions i mal-estar i obrir aquella dels arcs de Sant Martí, de l'amor, de l'amistat, de l'esperança, de la vida. Només d'aquesta manera, podrem arribar a ser plenament feliços.

Bona setmana! I bon estiu!

C.

Un escrit especial

Avui, en lloc d'escriure jo, volia dedicar-lo a un escrit especial que em va dedicar una bona amiga i que m'agrada molt, el trobo preciós... Espero que us agradi!

Quizá aún no lo sepas,
pero tu alma de niño pequeño
fue más valiente que un enamorado
y para no pasar miedo
quiso hacerse amiga
de los monstruos de debajo de la cama,
y así tus sueños sucedieron en tropel.

Quizá aún no lo sepas,
pero tu espalda tiene cicatrices
que recuerdas con mimo
y eres capaz de encontrar música
en momentos anodinos
y lloras, a veces, sin motivo,
y eso te hace tan humano
que me hace pensar que este planeta
tan roto
no te merece.

Quizá aún no lo sepas,
pero vives tanto todo
que no te da tiempo a descansar
y te falta hueco en las noches
para mirarte al espejo
y continuar los sueños que se quedaron a medias.

Quizá aún no lo sepas,
pero tus ojos están llenos de mar
y llevas dos alas atadas a la garganta
y una sonrisa
que podría anular cualquier pena
-eres un superhéroe-.

Quizá aún no lo sepas
porque no te lo han dicho las veces que mereces
-que debiera ser una
por cada vez que miras-,
pero hay personas que sueñan tanto,
tan alto,
tan enorme,
que a veces se creen
que los sueños les quedan grandes.

Pero están equivocados,
pequeño.
Los sueños
crean a las personas,
y tú estás hecho de ellos.

Lo sé
porque antes de conocerte,
de contemplarte,
estaba un poco dormida,
algo gris,
y entonces tu mundo y tú
sacaron los colores al aburrimiento
y en la distancia me enseñaron
que la gente especial
es aquella que no deja de crear,
de llorar,
de vivir y sonreír,
de amar,
de cantar cada mañana por el balcón
y buscar un abrazo sin palabras.
Es aquella que no se rinde,
que no deja de soñar aunque suene el despertador,
que ayuda
y abre sus brazos antes que la puerta.

La gente especial
es aquella que cree en sí misma
y salva al resto.

Así que, por favor,
no dejes de creer en ti
ni de soñar,
no nos quites la magia que regalas
aunque la tormenta se haya parado sobre ti,
que ya sabes lo que dicen:
el frío solo dura
lo que aguantas sin ropa.

Y tú tienes a tu lado
suficientes manos para poder salir sin abrigo a la calle.

Bon diumenge! 

C.

RACONS

Sabeu? He après a estimar els racons. Racons de tota mena: de llibres, de cançons, de flors... Racons on m'he refugiat quan estava cansada de lluitar o quan estava massa enrabiada amb el món com per enfrontar-m'hi. Petits llocs on m'he perdut i on m'he trobat, on he anat a cercar aquella petita esperança que sabia que jo mateixa o persones estimades m'havien anat repartint per tot arreu per poder-la trobar quan la necessités. Racons on podia fugir de la realitat, on podia deixar de banda tot allò que em preocupava fins estar preparada per fer-ho. I, entre tots aquests racons, en vaig construir un de propi, un on ningú em molestés, on fos solament per mi, per quan necessités pensar o simplement descansar. Una petita bombolla on, només entrar-hi, era la Carla. Simplement la Carla. No era la Carla la malalta ni oh, pobra Carla!. Dins d'aquella bombolleta no hi havia limfoma, ni diagnosi, ni metges ni infermeres, ni hospitals, ni les cares de la gent sentint-me llàstima. No. Només jo, gaudint l'instant, sense pensar en un demà ni recordar un passat.

És tant bonic poder-hi anar...! T'hi sents a gust i sembla que tot torna a anar bé, sents que ningú et pot parar, que ets lliure com un ocell, que ningú mira si portes mocador, perruca o no portes res. Ets anònim. Barcelona i Madrid formen part de la meva bombolla i m'encanta. No conec a ningú ni ningú em coneix a mi. No saben que tinc ni que penso ni jo sé res d'ells. No he de donar explicacions ni he de saludar a ningú, sóc part de la multitud, un puntet vist des de l'univers i, encara que per molts això els pot fer sentir petits, a mi no. Perquè, en aquell moment, gaudeix-ho de l'instant sense interrupcions, sense records, sense tenir al cap que estic malalta. 

Com us he dit, he après a viure entre racons. A buscar coses entre racons. A estimar entre racons. A esperar i reflexionar entre racons. I, sobretot, a agafar aire, esperança i valentia entre racons. Són el meu refugi durant la tempesta i ja sabeu que si em veieu amb cara desconcertada, mirant a l'horitzó, és que estic allà, entre els meus estimats racons. Allà sempre m'hi trobareu, sempre m'hi podeu venir a buscar.

Bona setmana!

C.

POR

Quin sentiment més estrany...! És un sentiment que trobem repetidament en les nostres vides i, tot i així, mai acabem acostumant-nos a ell. És un estrany que es cola en una festa, és un mal estar a la panxa, és un rec-rec dins el cap, és uns ulls brillants de llàgrimes, és una esperança relativa... 

Aquest sentiment mai m'hi puc acostumar i mira que, amb el càncer, l'he vist molts cops. Quan em van dir el que tenia, cada cop abans d'entrar a quiròfan, cada cop que m'estaven a punt de punxar el portacat per fica'm la quimio, quan tenia alguna prova, quan anava al metge per saber com anava la prova, i mil i una vegades. Es podria dir que la por ja forma part dels meus dies, de les meves nits i de les meves llàgrimes. 

L'important no és tenir por sinó acceptar-la. És una cosa que hi és i sempre hi serà en major o en menor mesura. L'important és afrontar-la. Tancar els ulls, respirar fons, agafar forces i lluitar. I si ets victoriós en la batalla, te n'adones que la por ha valgut la pena ja que la recompensa és molt més gran que tota la por que pensaves tenir. I t'adones que només lluitant i tirant endavant és quan s'aconsegueixen les millors i majors coses ;).

Què us sembla acabar amb una cançó :)?  

Espurnes de coratge, Els Pets http://www.youtube.com/watch?v=bSwTf7_9LzQ

I amb aquesta reflexió: quan tingueu por, no intenteu fugir, no intenteu amagar-la sota piles de llençols, no l'eviteu. Espereu-la tranquil·lament assentats en algun lloc bonic, com qui espera l'esperança o l'alegria, al cap i a la fi, també és un sentiment com qualsevol altre. I ella vindrà a visitar-vos i més d'un cop. Però si la rebeu amb bon tracte, si mireu de prendre-us en calma aquesta visitant, us en adonareu que no és tant difícil afrontar-s'hi. Veureu que no és tant dur com sembla, ja que estareu preparats. I la por, en adonar-se'n, també us tractarà d'una altra manera.

Bona setmana!

C.

PAPALLONA

Un dia vaig veure una pregunta que deia: Si haguessis d'escollir una paraula, quina seria? Una paraula que et donés forces, que t'alegrés només escoltar-la, que t'ajudés, com si fos una forma d'escapar, quina escolliries?

Me'n vaig adonar que la meva paraula era papallona, fos en l'idioma en què fos, amb la tipologia que més us agradi, amb dibuix o sense. Papallona. 

El meu amor per aquesta paraula i també per l'ésser que representa apareix a partir del càncer. Recordo perfectament que tot va començar un dia que tenia quimio (les primeres quimios, que només eren unes hores d'un dia cada 15 dies). Teníem hora a la 1a i jo, com sempre, volia apurar fins l'últim moment els meus instants de llibertat i utilitzava els minuts restants per donar una volta pel Corte Inglés, l'Illa o Pedralbes centre :). Aquell dia, vam anar al Corte Inglés i recordo que havia anat a la zona de papereria en busca d'una llibreta, amb la ferma decisió de fer una mena de diari on escriure tot allò que em passava i com em sentia al respecte (una mica com això, però més directe). Vaig estar rebuscant i rebuscant fins que, finalment, vaig trobar una que em cridà l'atenció: estava coberta amb papallones de tota mena i mida. La meva mare, voltant per allà, em digué: sí, aquesta és perfecta! Què bonica! Veus? Té papallones, com tu. Tu ara potser et sents una eruga, però hi haurà un moment on tot haurà passat i, sense adonar-te'n, seràs una bella papallona. 

Des d'aquell moment, tot va canviar. La meva perspectiva de curació era una metàfora d'una papallona i és que allà on la veiés, escrita o en dibuix, en escultura o al real, sempre em feia somriure. Era una manera de fer que el destí havia escollit per dir-me que havia de tenir esperança, que jo també acabaria sent tant bella com aquelles papallones. La papallona en sí s'havia convertit en el meu amulet, en una forma d'expressar-me (en elles veia un futur lliure d'hospitals, llarg com l'Amazones, ric com la literatura i, sobretot, feliç i amorós com aquella petita rosa on va a alimentar-se).

I avui, el destí ha tornat a donar senyals de vida... 
Tenint aquesta entrada a mig escriure, he anat a dinar fora. Quan hem parat a buscar els meus avis, ha entrat del no-res una petita i blanca papallona al cotxe (no sé perquè, però és amb la què m'hi sento més "identificada"). No he pogut evitar sorprendre'm i somriure. Era com una petita senyal dient-me que tot aniria bé. Potser ara encara no és el moment, però sé que arribarà el dia que jo també seré una petita i blanca papallona :).

Bon cap de setmana!

C.

...I vosaltres? també teniu una paraula màgica?

Petites coses :)

Estant ingressada a l'hospital, m'ha vingut al cap el primer dia d'aquesta primavera que vaig anar a la platja després de temps i vaig poder posar els peus a l'arena i a l'aigua freda del mar. El cel i el mar semblaven unir-se, com ballant una dansa interminable que només ells coneixien. Recordo la sensació de calma, de llibertat, de record. Havia enyorat tant la platja...! A l'estiu, a causa de l'abrasador sol, no vaig poder apropar-m'hi gaire (ja que, quan et fan quimio, una de les coses que queden prohibides és el sol). Enyorava posar-hi els peus, banyar-me i després, amb tot el cos ple d'infinites gotes, ficar-me a prendre el sol i sentir la seva carícia, mentre asseca una a una aquelles petites gotes. 

Hi ha moltes petites coses que formen la vida que semblen no tenir importància però, un cop perdudes, te n'adones que eren quelcom imprescindible en la teva vida, en el teu dia a dia i que, com que no pensaves mai en la possibilitat de deixar de fer-les, no hi donaves importància.
Va ser bonic sentir l'arena entre els peus, sentir que ets petita, que tot al teu voltant és màgic, que només és necessari posar-hi la teva impremta per sentir-ho tot amb plenitud. El càncer et pren moltes coses, però et fa adonar de la importància de tot allò que et pren. Veus que la vida, que el teu dia a dia és magnífic gràcies a totes elles, a petites rutines, a petites engrunes d'amor.

Només us invito a respirar fons, tancar els ulls durant un instant i, un cop els obriu, que us fixeu en tot allò petitó que us omple. Us adonareu que gràcies a tot allò, sou el què sou.

Bon cap de setmana! 

C. 

Canvi d'aires: Madrid!

Aquests dies he estat a Madrid. Va ser una cosa improvisada. Més aviat, era una idea que em rondava al cap i que havia comentat amb els pares, però que no tenia data de caducitat. Fins que el metge ens va dir que ingressava dilluns. Llavors, es va activar una alarma al nostre cervell que ens deia que era o ara o mai. I així va ser com, de cop i volta, li comentàvem al metge si hi havia cap inconvenient en marxar i ell, amb un somriure, ens deia per telèfon que no, mentre que dilluns fóssim a lloc (ja coneix les meves intencions de fuga, hahaha). Així que, amb un moment, ho vam tenir tot organitzat i pagat i dijous ja ens dirigíem cap a Madrid amb l'AVE. Potser és una petita excursió per molts, una ruqueria, però per mi, va ser una delícia. Feia molt temps que no sortia, jo que sempre havia estat una viatgera. Recordo que el dia abans comentava a la meva mare que era bonic fer les maletes per marxar i que no fos per anar a l'hospital. 

Aquests dies han estat breus, però meravellosos. Crec que no tinc paraules per poder-ho descriure. Ha estat com ser una nena petita en una botiga plena de nines boniques i d'accessoris, era com ser una persona gormanda en una botiga de llaminadures de totes classes, era com... era com... volar, com renéixer, com descobrir coses que, encara que hi havia anat altres cops, no havia donat importància ni m'havia fixat ni estimat. Ara tot brillava, tot era diferent, tot emocionava. El càncer m'ha aportat aquestes ganes de fer les coses, aquest gaudi infinit de tot, per més mínim que fos. M'havíeu d'haver vist el dia abans, amb un somriure d'orella a orella, saltant com una cabra boja, haha. 

Allà, vam anar a veure el musical "El Rey León" i el de "Sonrisas y lágrimas", que foren preciosos. El Rey León, viscut sempre de més a prop ja que era un leitmotiv de la meva infància, una part important de mi, em va emocionar plenament. Em sembla que mai tornaré a veure res semblant... I també vam visitar el Museo del Prado, on guarda obres d'art de gran riquesa amb les que he fruit plenament.

I és que Madrid ha estat un canvi d'aires, sí, sí. Ara, vinc amb més força que mai, amb una altra cançó ballant en els pulmons, amb un verd esperança que s'endevina en tot el meu ser, unes ganes de viure encara més immenses que mai. Sé que tot anirà bé, n'estic segura, ara més que mai. Aquest viatge m'ha fet poder tornar a respirar fons per agafar energia per seguir lluitant... Ara és el moment més difícil de la batalla, on quasi tots els soldats del meu exèrcit estan ferits, cansats i enyorats, però sé que els he preparat molt bé per afrontar-la i, ara, els he donat a beure de la font de la joventut que sé que els farà revifar i seguir lluitant igual o amb més empenta que abans!

Som-hi!

C.

Gràcies!

             

Avui volia donar gràcies. Gràcies. Quina paraula més bonica...! Em sembla que la podria dir durant hores... Gràcies. Què fàcil és dir-la quan la sents de debò! Gràcies. Gràcies a tots vosaltres, familiars i amics, per estar al meu costat en tot moment, sobretot en aquesta època que tant necessari és. Gràcies per ser tal i com sou i fer-me gaudir dels petits instants de la vida, donar-me la vostra espatlla per plorar, entendre'm i, sobretot, estimar-me taaaant i taaant :). Gràcies família per convertir-vos en amics i gràcies amics per ser la meva família. Gràcies per les paraules, les abraçades, els petons, les mirades, els somriures. Gràcies per ajudar-me quan ho he necessitat, per deixar-me espai quan requeria, per fer-me adonar que sóc realment afortunada de tenir-vos al meu costat. El càncer et fa adonar de moltes coses i una d'elles és aquelles persones que sempre podràs comptar. En moments dífícils com aquest, hi ha gent que desapareix, però hi ha d'altra que s'implica més que mai, que t'il·lumina, que et meravella. Fa pena veure la gent que et defrauda perquè pensaves que estarien allà i en veritat no hi són, però també és realment especial veure persones que et sorprenen :). El càncer ha fet que estigui molt més unida amb tota la meva família, ho noto i és realment especial. Sempre hem estat molt units, però ara és quelcom difícil d'explicar. Som una pinya, s'han convertit en amics i amigues, en persones que es preocupen, que t'estimen, que estan amb tu en tot moment. L'altre dia, quan vaig tornar de la quimio, em vaig posar a mirar vídeos familiars i somreia al veure'ns ballar i fer el ruc. Anàvem descompassats i no se s'havia que es ballava, però era realment bonic. Ens veia a tots nosaltres i pensava que no els canviaria per res del món. Tots i cadascun de nosaltres aporta un color, una essència a la nostra família que fa que sigui tant especial i tant bonica. I, els amics, per altra banda, també han estat un pilar d'allò més important. Les seves mostres d'amor han estat enormes encara que no ho sàpiguen i és que he vist més que mai que són els meus companys de viatge i ja tinc ganes de poder estar bé per fer tot allò que ens proposem, que somniem. M'agrada perquè han entès la situació d'una manera espectacular i mai m'han fet sentir malament per no poder fer coses ni han fet mala cara si hi havia coses que no podíem fer. Ans el contrari: han estat molt respectuosos, molt carinyosos i sempre m'han donat una part positiva o una altra opció quan la cosa no anava com s'esperava. Finalment, m'agradaria donar les gràcies a tots vosaltres! Sí, sí, tots els que llegiu això, ens coneixem o no i a totes aquelles persones de la Universitat o que m'he topat en la vida que també em donen el seu recolzament, cosa sempre important ;). M'agradaria citar algun que altre cas que m'ha dit que els he ajudat amb la meva manera d'enfrontar les coses a ser més fortes en la vida. Què sapigueu que les vostres paraules són inspiradores i que em van alegrar a l'instant! Sempre m'ha agradat ajudar a la gent, és una cosa que intento fer el màxim que puc i estic d'allò més contenta si, amb el meu testimoni, amb les meves paraules, puc ajudar una mica la gent, a fer entendre que la vida és bonica a la seva manera i que, per molts entrebancs que hi hagi en el camí, sempre hem d'intentar sobreposar-nos, continuar i estimar i viure molt :).

C.

Pas d'equador: una experiència perduda

Sí, ahir va ser el pas d'equador del meu curs, una festa que es fa a la meitat de la carrera. Pot ser que per molts que tenen el poder de decidir si hi van o no, però que de poder, poden, és una ruqueria parlar del tema, però per mi, que fa poc que acabo d'arribar a casa després d'una setmana de quimio i uns dies més per complicacions, no és tant senzill. Només cal dir que, des del dia 3 de març del 2012 no surto de festa. Simplement, perquè no puc. El càncer i les quimios m'ho van prendre tan aviat com m'ho van diagnosticar. Perquè? Us preguntareu... Doncs, perquè tens les defenses més baixes del normal i estar en contacte amb tanta gent no és bo (quan n'hi ha molta, m'he de ficar una mascareta per protegir-me, imagina!). A més a més que "t'és prohibit" passar fred o massa calor, ja que coses que et podries trobar en una sortida de festa (la temperatura fa salts abismals en una nit de festa: fora el carrer un fred que pela, a dins una calor asfixiant) també poden provocar que t'encostipis o t'agafi quelcom i pot suposar tenir febre i haver d'ingressar. A part, els efectes de la quimio hi són i un d'ells és el cansament. Et canses molt més aviat del normal. Així que, sortint de festa, estic segura que dures molt poc... I, finalment, encara que no té importància, no pots provar l'alcohol (encara que això més ben igual ja que, com a màxim, em feia un cubata... encara que, si us he de ser sincera, també el trobo a faltar). 

Així que, com podeu suposar, ahir a la nit, va ser un moment difícil. Tinc la sort que sóc una persona positiva, cosa que permet que els moments siguin breus, però hi són. Ahir va ser un d'ells. Tancava els ulls i m'imaginava el que hauria fet si no m'hagués passat això: m'hauria dutxat amb delicadesa i m'hauria ficat tot de mascaretes i potingues, m'hauria posat el vestit que tinc guardat de cap d'any (que no em vaig poder posar perquè estava ingressada), m'hauria fet un recollit amb una petita pinça i deixant pràcticament tota la melena negra, llarga i ondulada a l'aire (també enyoro els meus cabells, ara s'han tornat curtets i rasposos -el meu cunyat m'anomena kiwi carinyosament ;)- ) i m'hauria ficat una mica de maquillatge, amb tendresa i naturalitat. La cinta amb alguna cosa ingeniosa per posar-me de "MISS" i, apa! a gaudir de la nit. I mentre m'imaginava tot això, no podia evitar que rodolessin per les meves galtes petites llàgrimes d'impotència...d'impotència per no poder anar-hi i per no poder fer res per evitar la situació.

Potser la nit no va ser tant, però és una experiència i no hi ha res que em faci més pena que perdre'm coses de la vida... Però sé que, quan arribi el moment d'estar curada (que espero que sigui ben aviat), tot això ho recuperaré, oi tant que sí! Totes aquelles festes no quedaran en l'oblit, les faré i per partida doble :). Ja que hauré renascut i crec que és un fet prou bonic i important com per celebrar-ho a tot hora, no creieu :)?

La quimio i el càncer s'hauran emportat el meu pas d'equador, però restaran moltes nits per fer festa i encara queda el viatge de final de curs :)!

I és que, malgrat la tormenta, s'ha de pensar que no plourà eternament... l'arc de Sant Martí i el sol brillant sortiran d'entre els núvols en qualsevol moment, n'estic segura :)

Bon cap de setmana!

C.

Benvinguts i benvingudes al bloc :)!

Espero que aquest bloc serveixi perquè molts de vosaltres reflexioneu, us emocioneu, somrigueu i, sobretot, visqueu :). Vull donar-vos una mica de visió de la meva experiència amb el càncer, però, sobretot, és una mena de cofre de vida. Podreu trobar moltes coses, ja veureu! Tot al seu temps ;).

Per començar... què us sembla un poema? Som-hi :)

Per no estimar-te estimaré la veu
d'allò que em diu tot el que tu no goses.
Per no marcir-les, he estimat només
el perfum de les roses.
Per no estimar-te oblidaré el neguit
i em faré una cançó amb l'alegria,
una cançó per dir-la cada nit
com qui diu una rara lletania.
Per no estimar-te, t'he estimat molt més
i ara dins meu tot és la teva crida.
Ni inquietud ni plany; tu, tu només
meravellosament emperesida.
MIQUEL MARTÍ I POL

M'encanta aquest poema...quasi me'l sé tot de memòria :)
Teniu algun poema o escrit que us agradi particularment? No dubteu en comentar i mostrar-m'ho ;) Així, tots ens enriquim!

C.*