You never know how strong you are until being strong is the only choice you have...

26.9.13

Color verd


M'agrada el color verd. És un color bonic, especial, diferent. Un color que, malgrat ser-hi sempre, no vaig descobrir fins que vaig tenir el càncer. No m'havia parat a mirar-lo fins que ell va ser especial, fins que es va convertir en el meu aliat, fins que el color verd era més que un gust personal, que una forma de pintar les coses. El verd es va convertir en la meva esperança. Sí, sí, ja ho diuen, oi? què és el color de l'esperança? Doncs així ho vaig creure. Era veure'l i pensar: amunt! som-hi! tot anirà bé! Vaig canviar la meva gran preferència pel vermell, un color càlid i amorós, pel simpàtic verd. Sembla estrany com una cosa tant petitona i insignificant com pot ser un color, tingui tant protagonisme, però és que d'això és forma la vida: de petites coses que ens formen i ens fan especials...simplement, perquè nosaltres els hem fet ser especials.
 I, des de llavors, des que necessitava l'esperança més que mai, vaig adoptar el verd i, en pic ho vaig fer, no paro de veure'l per tot arreu i...si he de dir-ne un, sempre és el primer de la llista. A vegades, quan és l'hora de decidir-me de color de quelcom, tanco els ulls i agafo el què és verd pensant: va, va, som-hi! esperança, sigues amb mi! I, sense adonar-me'n, m'abraço a l'objecte com si, per ser d'aquest color, pogués protegir-me de tot, pogués ajudar-me a guanyar la batalla, em fes més forta. No sé si de veritat funciona això, però crec que creure-hi és el més important i és que, sigui així o no, des que el tinc al meu costat, malgrat haver-hi dies tristos i d'altres d'eufòrics, l'esperança no m'ha deixat d'acompanyar. En moments difícils, ja us ho dic jo, no hi ha res més necessari i més bonic que l'esperança...

I vosaltres, quin és el vostre color especial? Aquell que us dóna forces, que us fa ser segurs, que us fa ser una mica millors? :)

Bona setmana!

C.

19.9.13

Càncer: llàgrimes i somriures


He après moltes coses amb el càncer. Sembla un vell conegut que fa temps que tinc instal·lat a casa, que va venir un dia sense avisar i es va quedar a dormir al sofà i encara no he pogut fer fora. Insisteixo i insisteixo, però ell, cada dia, m'explica una excusa o altra i així estem fins fa més d'un any i mig. Ara sembla que comença a empaquetar les maletes i les coses, però fins que no vegi el sofà buit i tot net i polit, no podré respirar tranquil·la. Encara toca tenir paciència, restar esperant a tenir sort aquest cop. 
Aquest vell conegut, m'ha ensenyat moltes coses, entre les quals, és la importància de les petites coses, com poden ser les llàgrimes i els somriures. Riure fins a plorar, plorar fins a riure, emocionar-se, estimar... en definitiva, viure. 
Les llàgrimes han format part de les meves nits, dels meus neguits, de les meves pors, de les meves males notícies, de la meva impotència. Però també han format part de moments bonics, de moments on el cor s'omplia tant d'amor i de felicitat, que no podia fer res més que plorar. Les llàgrimes han estat una forma d'assimilar les coses, de recuperar-se, de sobreposar-se, una pausa en el camí per, demà, seguir caminant. M'han ajudat quan em sentia impotent, han estat la meva salvació quan se'm feia un nus a la gola i l'estómac. Qui no pot estimar-les? En aquests temps, han estat unes bones amigues, aquelles que estaven allà quan les necessitava, aquella forma fàcil de recuperar la compostura. 
El somriure... com m'agrada somriure. És una cosa que sempre m'ha caracteritzat. Crec que tinc el somriure tant gran que m'arriba a la mirada. Però això, no sempre és avantatjós ja que també significa que quan somric per compromís, no arriba a la mirada, i la gent s'adona que els meus llavis es corben, però els ulls estan tristos. I, a vegades, quan necessito espai, quan vull ficar una mica de boirina entre la gent i jo perquè sé que a la mínima que em diguin ploraré, llavors no va bé. Però, malgrat això, estimo el somriure. Estimo el meu, sobretot aquell tant gran, tant feliç, tant desinteressat, tant boig que se'm fica quan estic mooolt feliç, quan estic amb les persones que estimo, quan estic on vull estar, quan sóc qui vull ser, quan m'estimo i estimo la vida. I sabeu què? M'encanten els vostres somriures! Tots! Siguin grans, petits, llargs, curs, mitjos...sobretot aquells plens d'amor, plens d'esperança, plens de felicitat! I és que, el meu somriure, la meva felicitat s'alimenten d'aquells petits i grans somriures, d'aquells moments feliços amb tots vosaltres. Per això, us demano, mai deixeu de somriure, sigui quan sigui, perquè a part que algú es pot enamorar del vostre somriure, com diu la coneguda frase, algú pot ser una mica més feliç gràcies a vosaltres... algú se li pot encomanar el vostre somriure. 

Bona setmana!

C.

3.9.13

què passa quan...




Què passa quan tens aquells dies que ho veus tot al revés?
Què passa quan veus tot allò que et perds, com si, de sobte, et despertessis d'un somni?
Què passa quan t'adones de tot allò que encara falta... que encara et falta la part més dura de la pujada?
Què passa quan...? Què passa quan...? Què passa quan vols tenir esperança i optimisme i no saps on anar-los a buscar?
Fa dies que tinc aquests dies. Dies sensibles, dies amb els ulls vidriosos, dies amb el cap ple de fum, dies complicats, dies amb mirades a l'horitzó, dies on sembla que no trobo l'entrellat de res, dies on hauria de pensar i ho evito... Fa dies que dono voltes i voltes a tot el que vindrà. A una època dura, a una època d'hospital constant, a una època de desgast físic i emocional, a una època que no vull viure, a una època que em treu de la meva estimada i agradable rutina. Visc en un estat de shock permanent, en una ment en blanc, perquè no vull pensar-hi. No estic preparada. Encara no. Em perdo en boscos de paraules, en mirades, en somnis, en llàgrimes. No sé que pensar, no sé com prendre-m'ho, no sé que fer. El meu cos, el meu cor i la meva ment estan molt cansats, massa. Què puc fer per agafar forces? Què puc fer per no defallir? On queda aquell color verdós esperança que ho cobria tot?
Em costa respirar. Em costa mirar. Em costa pensar. Camino a poc a poc, amb por de despertar algú. Tanco els ulls i m'evadeixo: estic en un ball, amb un vestit llarg i amb un noi formós que m'abraça o estic en una platja deserta caminant, sentint les ones en els peus i la brisa sobre la cara, o potser estic de festa amb les amigues, rient sense parar i saltant fins tocar els estels.

Estic en un moment estrany, un moment gris, un moment difícil. Un moment on no saps a qui acudir. Un moment on no saps on anar. Un moment on només et vols fugar...

Però, de sobte, en tot aquell ambient grisenc, en tota aquella por, en tot aquell cansament... apareix una petita llum, una estrelleta. M'il·lumina la cara, m'omple de vida, em refresca. I llavors, només llavors, amb la petita estrelleta davant meu, me n'adono que he de lluitar, que no he de parar de fer-ho...que no he de parar fins arribar a la meta i llavors, serà el moment de descansar. Ara no. Encara queda molt per lluitar, per aconseguir, per pujar. Quan arribi per fi a la meta, exhausta però amb un somriure d'orella a orella, amb els meus familiars i amics esperant-me a l'altre costat amb els braços oberts, llavors, llavors serà el moment de deixar-se anar. Llavors serà el moment tant desitjat, allò que volia aconseguir. I seré una lluitadora i una vencedora que viurà i estimarà la vida intensament.

Bona setmana!

C.