"You were given this life because you are strong enough to live it"
Ja som aquí, a la última part d'aquest Everest. Ja falta menys, sembla que ja començo a veure el cim de la muntanya. Comença a faltar-me la respiració, però no penso rendir-me. Ara no, ara no toca. Ara toca respirar fons, tancar per un instant els ulls i pensar en aquella bonica frase de Miquel Martí i Pol de "tot està per fer i tot és possible". Miro enrere i veig un llarg i dur camí. Tot allò viscut, totes aquelles llàgrimes, tot aquell mal estar, però també tota aquella esperança, tota aquella fe, tota aquella introspecció. Veig persones que m'han deixat de la mà en tots els trams de la pujada, gent que no ha ni començat a pujar amb mi, gent que s'ha cansat a mig camí, gent que mirava el rellotge pensant que tenia altres coses a fer que agafar-me de la mà per pujar, gent que, per una o altra cosa, i emportant-se potser també una mica de mi, m'han anat deixant al llarg de la meva lluita. Fa pena això, però potser aquesta és la manera més vertadera, desinteressada i sincera de veure qui està vertaderament al teu costat. Aquells que, en cap moment m'han deixat de la mà. Els que, quan plorava, m'eixugaven les llàgrimes o em feien riure. Els que m'han donat ànims per anar pujant, passet a passet, una mica cada dia d'aquesta pujada. Aquells que, potser no hi parles cada dia, però que saps que et tenen sempre present. Aquells que hi són, simplement. Amb ells, un cop arribat al cim, brindaré i farem festa grossa.
Cada cop falta menys. Ja començo a sentir el mareig per la falta d'aire. Em costa pensar. Però no perdo les forces, amunt! amunt! ja falta menys...! Fins i tot ara que pensava que ja estava a punt de tocar-ho, he ralliscat i he caigut una mica més enrere. No passa res! Aixequem-nos, afrontem la vida i lluitem per aconseguir veure, d'aquí uns dies, el paisatge més bonic i més especial que mai es podrà contemplar: la victòria a la mort, LA VIDA, LA CURACIÓ. Crec que no hi ha premi més gran que que et concedeixin moments, amor, felicitat, llàgrimes, esperança, nous amics i coneguts, noves experiències, nous reptes... No hi ha premi més gran que poder gaudir una mica més d'aquesta vida bonica i complicada.
Així que, ara només demano energia positiva de tots vosaltres, que em tingueu present, que pregueu per mi, que feu allò que pugueu i que us vingui de gust però de cara a què tot això vagi molt i molt bé! Ara toca una altra etapa molt dura, però tornaré a vèncer, perquè em queda molt per fer, molt per dir, molt per viure.
Bon cap de setmana!
C.
P.D. Tot això ve a dir que les últimes proves han sortit d'allò més bé i que ara m'enfronto a -esperem- la última etapa de la meva lluita: un trasplantament de les cèl·lules mare de la meva estimada mare :).
