Adéu 2014! Hola 2015!

Ja és aquí, l'esperat cap d'any. És un moment nostàlgic. Recordes tot allò fet al llarg d'aquest any. És un moment excitant, emotiu. Tens en ment tot allò que planteges fer aquest nou any que se't presenta. És una altra oportunitat, és una estona més per poder gaudir dels teus, per fer allò que més t'agrada, per viure intensament. 

Recordo el meu 2014. Prometia molt. No per viatges, ni per bogeries. Em prometia salut, allò més important. I s'ha portat bé. Ha estat un any molt dur, llarg, pesat, cansat i, a vegades, se m'acabava la paciència. Però he aconseguit estar curada (al menys, això sembla! en aquests casos, mai es pot dir clarament...) i ara puc gaudir de fer feina de la universitat (encara que sigui a distància), veure la meva família i els meus amics (encara que no poden estar acostipats ni res!), anar a fer llargs passejos per la meva estimada ciutat (molt tapadeta! que no sigui el cas...), en fi, portar una vida pràcticament normal. I m'encanta i em meravella a cada instant. A vegades, hi ha algun moment que faig alguna d'aquestes petites coses o d'altres, em paro un moment i somric pensant en què feia poc no ho podia fer "amb el senzill que és i no ho podia fer! i ara sí! i tot el que queda! què guai!" i llavors, en aquell petit somriure fugadís, em sento la persona més feliç del món. 

Somio en el 2015. Sé que també promet molt. Promeses diferents. Promeses més adequades a una noia de 21 anys. Promet molts riures, molts moments més amb les persones que estimo (allò que fem o siguem on siguem, serà millor amb els meus!!), viatges (somio en mi en un avió anant a algun paratge amb amigues), festes (de tot tipus! entre les quals, les orles de final de carrera amb les de la meva promoció, encara que aquest any, a causa de la salut, encara no acabi), gaudir de l'amor, conservar les amistats de tota la vida i fer-ne de noves, i felicitat...! Ser feliç tal qual, amb cada petita cosa del dia a dia! I més salut! Salut per aquí i salut per allà! Amb el desig a les estrelles de no tornar a tenir càncer mai més. 

Sé que serà un gran any. Tinc un pressentiment. 

A més, el 5 sempre ha estat el meu número preferit. 

Potser aquest any em portarà sort ;).

MOLT BON ANY 2015 A TOTHOM! 

Gràcies per seguir aquest petit bloc :)! I els meus millors desitjos per tots i totes vosaltres per aquest any que aviat comença! Que us aporti tot allò que desitgeu, que somieu, que sospireu... :)

Una forta abraçada,

C.

No hi ha res millor...

No hi ha res millor que aquestes festes.
Unes festes amb la família, amb els amics, amb la gent que t'estimes.
No hi ha res millor que aquests dies.
Uns dies de joia, amor, màgia, felicitat, esperança.
No hi ha res millor que els regals.
Especialment, el regal de la salut.
No hi ha res millor que la il·lusió dels més petits.
Aquella il·lusió que se t'encomana, que et recorda la teva infància.
No hi ha res millor que l'avui, l'ara, aquest moment.
I gaudir-lo intensament, com vulguis, com somiis, com desitgis, com esperis. 
No hi ha res millor que ser tu mateixa i estimar-te així, tal qual, amb les teves ferides de guerra.
No hi ha res millor que poder gaudir plenament del Nadal i sentir-te altre cop infant.
No hi ha res millor... que poder ser ara i aquí amb tu.

Bones festes!

Una abraçada,

C.

L'últim sprint

Ara ja som desembre. Qui ho diria. Passa ràpid el temps quan et trobes bé, no creieu? Sembla que faci una eternitat des d'aquell temps a l'hospital, des d'aquell malestar, des d'aquella cara inflada i d'aquella cadira de rodes. Ara ja som desembre. S'apropen les festes de Nadal i m'encanten. Tenen una màgia, una escalfor, un amor especial. Són font de reunió amb aquelles persones que estimes i que potser no pots veure massa sovint. Són font d'esperança per l'any que vindrà, de fe en que tot anirà millor, d'amor per donar i rebre.  Hi ha una amiga meva que em va dir que aquestes festes són "molt Carla". Jajajaj! Potser per això m'agraden tant ;). 

Ara estem a l'últim sprint de tot. És l'última correguda en la feina, en els estudis, en l'any. Tots correm i correm, per deixar-ho tot llest i preparat per l'any que comença. Tot ha d'estar acabat i arreglat perquè no ens agafi desprevinguts el nou any. Perquè el nou any és signe de tornar a començar, de reinventar-se. Per això omplim com cada any una llarga llista plena de propòsits que ens plantegem complir i llavors, arriben aquestes dates i ens n'adonem que més de la meitat de coses resten intactes sobre el full de paper. Quin problema hi ha? Quina pressa tenim? És que tot ho hem d'aconseguir en un any? Per això, opto per pensar que la vida no és un any que acaba rere l'altre, sinó un any que enllaça amb un altre. No s'acaba ni es comença res. Es continua. La vida és com un fil vermell llarg i bonic que ressegueix el contorn de l'horitzó. És bell així, tal i com és, arrossegant-se, ballant amb el cel. Així hauria de ser la nostra visió dels anys. Una nova oportunitat per seguir lluitant, estimant, gaudint. No s'acaba ni es comença res. Només s'agafa les coses amb més esperança.

Bona setmana!

I bona sort amb els exàmens, treballs i demés coses als estudiants ;)

C.

Cada dia es torna a començar

Una petita reflexió de dies difícils viscuts...

Quan la paciència s'esfuma, 

quan la vida et sembla ínfima,

quan el món sembla continuar rodant encara que tu no hi siguis,

has de pensar que cada dia es torna a començar.

Quan la por t'ennuvola el cor,

quan tot et fa mal,

quan busques el camí i no el trobes,

has de pensar que cada dia es torna a començar.

Quan l'esperança és difícil de trobar,

quan la rialla se t'oblida,

quan recaus,

has de pensar que cada dia es torna a començar.

Sí, cada dia tornes a començar.

Cada dia, tot allò que tenies ahir: por, desesperança, mal estar, el que sigui,

tornarà a començar. 

I, per lluitar contra el que sigui, has de tornar a començar. 
Has de re-iniciar el teu cor
i el teu cap.

I tot allò que perdis,

tornar-ho a trobar.

Perquè malgrat la tempesta,

demà el sol tornarà...

Bon cap de setmana,

C.

31 d'Octubre, una data especial

Suposo que sempre ha tingut un caire especial el 31 d'Octubre amb el tema de la Castanyada. Una nit per menjar panellets i castanyes i beure moscatell. Per mi, el 31 d'Octubre és més que això. El 31 d'Octubre s'ha convertit en un dels meus aniversaris. Sí, sí, perquè ara en tinc tres, sabeu? El 24 de Juliol de 1993 vaig néixer per primer cop. El 31 d'Octubre, després d'una quimio d'allò més forta que em va deixar a zero, em van ficar les meves cèl·lules mare "bones". I, el 14 de Febrer, després d'una quimio encara molt més forta i d'una radio, em van ficar les cèl·lules mare de la meva mare.

El meu metge sempre diu que la meva mare m'ha donat la vida dos cops, i té tota la raó. Potser per això ens hem unit més que mai. Qui té l'oportunitat de donar la vida a la mateixa persona i dos cops? Pocs. Nosaltres dues, som unes d'aquestes.

Sembla estrany, això de tenir tres aniversaris. Et sents especial, la veritat, hahaha. Però també hi ha tota una lluita darrere. L'altre dia 31 d'Octubre, la meva mare em va portar un mini-pastelet amb una espelma en forma d'1 i em va dir "brindo per què arribi un moment que això et sembli tan llunyà que ni recordis que avui et van fer l'autotrasplantament". Jo també ho espero. Espero que pugui viure molts moments i experiències més; que aquella llista amb els desitjos, es faci cada cop més curta... i que pugui viure una vida llarga i plena on, arribi un moment, que tota aquesta lluita, tot aquest patiment, totes aquestes dates, es desdibuixin. Perquè voldrà dir que ha passat tant temps, he pogut viure tant i he pogut gaudir tant, que sembli que allò només va ser un petit moment de la llarga vida. Una experiència més. Un patiment més. Una victòria més. I és que els humans tenim la bonica i agradable capacitat d'oblidar tot allò dolent i recordar allò que ens ha omplert, ens ha fet saltar de felicitat, ens ha emocionat, ens ha fet ser nosaltres. Per això, estic segura que hi haurà un moment, on només recordaré una victòria de vida. Ja no hi haurà més patiment, més dolor, més paciència, més lluita. Només hi haurà temps.

Bona setmana,

C.

My favourite things : )

Suposo que tots, més o menys, coneixeu la bonica i coneguda cançó "My favourite things" de la pel·lícula "Sound of the Music" (Sonrisas y Lágrimas). Doncs, aquesta cançó, que me la va recordar una estimada cosina floreta meva abans del trasplantament, em va fer pensar. Les meves coses preferides... aquelles coses que m'agraden, que em fan volar... I en va sortir una petita llista:

- L'olor d'herba molla i acabada de tallar

- Acariciar i abraçar un cadell

- El meu ós de peluix d'EEUU (el tinc des que la meva germana gran es va casar -tenia uns 8 anys-, me'l van portar de la lluna de mel)

- Una abraçada d'algú que estimo

- L'olor, el tacte, la bellesa...d'un infant (vaig pensar en la meva papalloneta o quan els meus nebodets eren petitets)

- Les rialles dels meus nebots

- Una posta de sol vista des d'un parc que tinc prop de casa

- Contemplar les estrelles estirada a terra d'aquest mateix parc

- Cançons com:

 *buon giorno principessa (de la pel·lícula "La Vida es Bella")

 *Big world (me la cantava la meva germana gran quan era petita)

 *Forrest Gump (aquesta cançó és molt especial per mi i el meu avi)

 *Qué será será (me la cantava la meva mare quan era petita)

   i moltes altres que em recorden moments especials...

- Passar una bona estona mirant alguna pel·lícula de la meva infància (Disney)

- El foc a terra de casa els meus avis

- La piscina de casa els meus avis

- L'olor de palometes quan entres al cinema

- La sensació de llibertat que sents quan vas en bici

- Sentir el sol com seca les petites gotes d'aigua del mar quan prens el sol

- Un cafè amb llet ben calent quan fa fred

- Estrenar llibres

- Una nit de festa amb els amics

- Ficar els peus al mar

  ,etc. 

Vaig començar a fer-la un dia que no em trobava massa bé mentre estava a la meva "nau espacial". Això m'ajudava, feia que sentís i experimentés tot allò que m'agrada i em va sentir bé... I és que quan estàs malament, quan no et queda paciència i saps que n'has de tornar a buscar on sigui per seguir, obria aquesta llibreta i mirava tot allò que m'omple, que m'encanta. I feia que el dolor es mitigués i que la paciència s'arreglés. M'ajudava a pensar que lluitant com ho feia, no ho hauria de recordar ni pensar, sinó que ho podria tornar a fer i això em feia feliç.

I vosaltres, què és allò que us agrada? Aquelles petites coses que us fan feliços/felices?

Bona setmana,

C. 

Vida més o menys normal

Ja han passat set mesos des del dia del trasplantament. En la meva ment, ho puc reviure de petit en petit. Em venen trossos d'aquella experiència tan dura, d'aquella habitació, de sensacions, de persones... Sembla estrany el dur que se'm va fer i ara tinc la impressió que ha passat molt temps de tot allò i de la Carla de llavors a la d'ara. Estic feliç, tranquil·la, esperançada, activa, somiadora,... I m'encanta. He hagut de lluitar tant i durant tant temps que ja no recordava el què era estar bé. Potser sí que encara no estic del tot recuperada, però ja s'apropa, estic a punt de tocar-ho amb els dits. I això em meravella... I sentir als metges dient-me "pots fer vida més o menys normal, ara tot ha de tornar de poc en poc a la normalitat". Què bé! No sabeu el feliç que em fa, això! I és que ara, com deia Miquel Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

Bon cap de setmana,

C.

Il·lusions fetes realitat

Quan et trobes malament, dins una habitació d'algun hospital o simplement estàs a casa sense poder fer gran cosa, tens la gran oportunitat de pensar. Penses molt. Penses en tot allò que has fet, en tot allò que fas, en tota aquella gent que t'estima, en tota aquella gent que t'ha fallat, i... com no, no poden faltar les petites i grans il·lusions que somnies fer. La veritat és que, quan estàs tant dèbil que el simple fet d'aixecar-te ja et cansa o que et costa concentrar-te massa estona en qualsevol cosa, veus aquestes il·lusions molt lluny, com si quedés mitja vida per aconseguir-les. Però després, quan va passant el temps i veus que els teus dits s'apropen més i més a elles, ets feliç. A vegades tens por... has estat tant temps tancat, cansat i patint que penses que potser et passaràs de la ratlla fent-les ara. Però llavors te n'adones que ningú et posa pressa, que ningú t'exigeix més del què en realitat pots fer. I veus que pots començar a fer cosetes, sempre que tingues en compte que el teu cos encara no està del tot recuperat de la batalla però que aguanta cada cop més i, quan és una cosa que desitges de tot cor, encara ho intenta una mica més. 

Aquests dies d'estiu he pogut fer més d'una cosa realitat: poder anar al concert de Els Pets a Passanant, a la manifestació de la V a Barcelona, banyar-me a la platja i algunes altres cosetes que per molts són el pa de cada dia però per mi... han estat moments de felicitat. Tanta felicitat, tanta esperança, tanta emoció que se m'escapava del cor! I és que malgrat que la batalla ha estat llarga i àrdua, el resultat que et queda és espectacular: poder viure intensament, plenament i feliçment cada petit detall del dia a dia.

Bon cap de setmana,

C.

Petita capsa de records

"Arribarà un dia que els nostres records seran la nostra riquesa" Paul Géraldy 

Tinc una bonica i petita capsa. Una cosa improvisada i melancòlica. Una petita màquina del temps. Un grapat de records, de vivències dins un raconet especial de l'habitació, planificat i estudiat amb detall i antelació. En ell, hi guardo petites coses. Coses que molta gent veuria i no donaria importància, però que per mi la tenen tota: m'evoquen aquell moment, aquella persona, aquell somriure, aquella llàgrima, aquell pensament... És bonic reviure allò passat a partir d'aquestes petites coses. Sembla com si, només tocant-ho, només mirant-ho, tornés a ser allà i, sense poder evitar-ho, se m'escapa el somriure. 

Entre les coses d'aquesta petita capsa, hi ha el limfoma de Hodgkin: petits records d'hospital que m'evoquen unes olors-pudors, unes persones, una lluita, ... coses que m'ajuden a entendre que la vida és lluita, és enfrontar-se a les pors, és ser feliç ballant sota la pluja, és viure intensament fruint de tot a cada instant.
Crec que tothom hauria de permetre's el petit luxe de tenir una pròpia màquina del temps, una forma de reviure, de somniar, de reflexionar, de ser. I és que, no és això la vida? No són petites coses que, sense saber-ho, ens fan ser qui som?

Bona setmana,

C. 

P.D. I  vosaltres, també teniu una petita capsa de records? :)

Olor de casa

Després de més de sis mesos a Barcelona, ja ens han deixat tornar a casa i, aquest cop, per quedar-nos-hi. 

Ja feia un temps que ens deixaven baixar els caps de setmana, però arribava el dilluns i ens tocava tornar a aquell piset llogat prop de l'Hospital. 

Recordo com m'agradava entrar a casa. Tot m'era familiar, l'olor era especial i em sentia feliç només pujant les escales. El primer cop que ens van deixar pujar, em vaig emocionar i tot. Casa, els meus espais, els meus records, les meves coses...

Sembla estrany, però casa nostra és un raconet que ens omple, que ens fa ser qui som i, estic segura, ens ajuda a recuperar-nos més ràpid de qualsevol adversitat. Ens sentim còmodes i tot sembla especial i bonic. Potser per això, sempre a la tornada d'un viatge o d'una estada a fora sigui quina sigui la circumstància, sempre s'enyora la pròpia llar, el nostre niuet de pau. Sigui com sigui, ens l'estimem incondicionalment i per moltes millores i canvis que pogués necessitar, sabem que, passi el que passi, no la canviaríem per res del món. 

Bona setmana!

C.

P.D. Això em fa evocar una bonica cançó "93 million miles" de Jason Mraz 

" wherever you go you can always come home ;)" 

21 primaveres :)

El 24 de Juliol vaig fer 21 anys. Em ve la meva imatge davant del pastís, mirant les espelmes i sentint de fons una bonica cançó d'aniversari de tots aquells que m'estimen i m'estimo. En aquell moment, em sento feliç, important, diferent. No importa res. Només les espelmes, la música i l'amor present en l'ambient. No hi ha cabell curt, ni cara inflada, ni mals records passats. No. Ara només hi ha tranquil·litat, felicitat, esperança de poder viure molts aniversaris més i un desig... estar curada per sempre del limfoma de Hodgkin.

Respiro fons i miro al meu voltant amb un gran somriure pensant que vull mil i un aniversaris i moments amb tots ells al meu costat, perquè no hi ha res més bonic que una vida llarga i junt a tots aquells que t'estimes. 

Llavors, entre els aplaudiments, miro per la finestra i penso en tot allò que encara queda per fer i viure i m'encanta. I és que cada petit moment, projecte i il·lusió són motius per somriure ;).

Bon cap de setmana,

C.

Sobre rodes

Un dia, em vaig despertar a la matinada amb molt mal als genolls. No sabia que em passava, em feia molt mal i no podia evitar plorar. A partir d'aquell moment, em costava molt caminar i no em podia aixecar sola dels llocs. Era molt frustrant. La meva mare va trucar a l'Hospital i li van dir que era un efecte secundari -molt propi dels joves- d'un medicament -del qual n'estava prenent una forta quantitat-. Per poder sortir, em van haver de comprar una cadira de rodes i, al pis de Barcelona -i també a casa-, vam haver d'habilitar-ho tot perquè pogués anar fent. Anava pel carrer amb la cadira i veia tot de persones amb cadira de rodes- sembla que, quan et passa a tu, en vegis per tot arreu-. I el pitjor era que hi havia pocs llocs habilitats per tots ells. Jo sabia pel metge que allò era passatger, que amb rehabilitació se'm passaria però... i totes aquelles persones sobre rodes que hi havien de passar tota la vida? Restaurants, botigues, museus, cinemes... no condicionats. Jo em podia aixecar de la cadira i pujar el graó o graons amb l'ajuda de la meva mare, però... i tots ells? Crec que, en aquest àmbit, ens queda molt per fer. Pensem massa en nosaltres i creiem que tot sempre estarà bé, però quan ens passa a nosaltres, llavors ens n'adonem de tot i veiem la vida des d'una altra perspectiva... en aquest cas, una vida on la gent no compta amb persones com nosaltres i això sap molt greu. Per això, crec que aquesta vivència també m'ajuda a entendre més a totes aquelles persones amb dificultats i, quan tingui alumnes a classe amb algun problema, sabré empatitzar molt més. Crec que tots hauríem de tenir alguna experiència d'aquestes, encara que sigui fictícia, per entendre millor als altres, per veure que no només hi ha el nostre melic, per ajudar a tot aquell que necessita el nostre cop de mà. Potser d'aquesta manera, aconseguirem que la seva vida sigui més bonica i més senzilla i és que: all we need is love ;).

Bon cap de setmana!

Una abraçada,

C. 

Es comença a veure el sol

Hola a tots! Sé que fa molt temps que no em passava ni escrivia, però no podia. Necessitava tota la meva força, totes les meves ganes, tot l'esforç per curar-me. Ha estat una dura lluita. Uns cinc mesos difícils, plens de mal estar, de cansament, de lentitud, d'experiències àrdues de viure. Però ara ja sembla que tot comença a anar per bon camí, que em començo a trobar més bé, que el camí no és tot pujada, sinó que ara ja començo a anar per terreny més pla i això m'agrada, m'anima i m'esperança. Sembla que, des d'aquí, l'esperada i desitjada vida normal no està tan lluny. Els metges fins i tot m'han comentat que, si tot segueix així, al setembre ja podré anar a la Universitat altre cop! Què bé! Sembla que, com diu la frase de la foto "better things are coming", coses millors estan per arribar :).

Així que ara toca gaudir d'aquesta recuperació, d'aprofitar els moments quan em trobo bé per fer allò que puc i vull fer i, per sobre de tot, ser feliç i estimar. Estimar molt i molt. Perquè tota la meva gent fa que tota aquesta lluita sigui més fàcil i que cada petit moment valgui la pena ;). Aviat la festa!

Una forta abraçada,

C.

La meva llibreta de colors

Aquests dies que estic esperant perquè m'ingressin altre cop i aquest cop definitivament, he recuperat d'un dels calaixos de l'escriptori, la meva llibreta de colors. És una llibreta negra i molt senzilla que em va comprar el meu pare quan estava ingressada per l'auto-trasplantament. Pel trasplantament, ja en tinc una de guardada i preparada. M'agrada tenir a mà una llibreta... hi escric pensaments, idees, somnis, projectes,... A vegades només faig algun que altre dibuixet o escric la lletra d'aquella cançó que tinc al cap, però, al cap i a la fi, és una forma d'escapar.

Recordo perfectament que, per l'auto-trasplantament, vam començar a parlar amb els pares de coses que volia fer un cop estigui curada... Des de coses més grans com anar de viatge aquí o allà fins a coses petites com pot ser ballar sota la pluja o anar a veure l'obra del llac dels cignes. Hi ha coses molt diverses: fer un curs de guitarra per mestres, anar de viatge a Polònia a veure uns amics, fer les pràctiques de 4t a l'escola de l'Hospital Sant Joan de Déu, anar a Nova York amb el meu metge a fer conferències i un llarg etcètera. Crec que és una cosa bonica el que vaig fer en aquella llibreta, com també vaig començar a programar la festa de celebració de la curació! Qui vindria, on ho faríem, llocs on podria anar amb les meves cosines-floretes a veure vestits,... No considero que pensar en tot allò que no podia fer a llavors mateix - però que en tenia ganes-, em deprimís en aquell moment. Crec que pensar-hi, feia que tot el meu mal estar físic i anímic tingués un fi molt clar: poder guanyar temps de vida per poder gaudir de tot allò que volgués i em proposés. I pensar en tot allò que volia fer, fos el que fos, em feia sentir feliç. Tinc una llista llarguíssima i cada dia que va passant, potser se'n fa una mica més. Però crec que no fa mal a ningú somniar, evadir-se, pensar que tot serà millor demà.

Sempre és bonic tenir somnis, projectes, idees, pensaments, fites... perquè, sense tenir res al cap, sense tenir aspiracions... com podem afrontar positivament el futur? La vida està per gaudir de cada petit dia, però també per pensar que demà és una oportunitat per seguir gaudint i lluitant per tot allò que volem a la vida.

I vosaltres, ho heu provat? No s'ha d'estar malalt perquè un es permeti somniar... Proveu-ho i veureu que, mentre aneu escrivint, us sentireu com uns petits infants que fan la carta als Reis Mags!

Una abraçada,

C.

Trasplantament, here we go!

"You were given this life because you are strong enough to live it"

Ja som aquí, a la última part d'aquest Everest. Ja falta menys, sembla que ja començo a veure el cim de la muntanya. Comença a faltar-me la respiració, però no penso rendir-me. Ara no, ara no toca. Ara toca respirar fons, tancar per un instant els ulls i pensar en aquella bonica frase de Miquel Martí i Pol de "tot està per fer i tot és possible". Miro enrere i veig un llarg i dur camí. Tot allò viscut, totes aquelles llàgrimes, tot aquell mal estar, però també tota aquella esperança, tota aquella fe, tota aquella introspecció. Veig persones que m'han deixat de la mà en tots els trams de la pujada, gent que no ha ni començat a pujar amb mi, gent que s'ha cansat a mig camí, gent que mirava el rellotge pensant que tenia altres coses a fer que agafar-me de la mà per pujar, gent que, per una o altra cosa, i emportant-se potser també una mica de mi, m'han anat deixant al llarg de la meva lluita. Fa pena això, però potser aquesta és la manera més vertadera, desinteressada i sincera de veure qui està vertaderament al teu costat. Aquells que, en cap moment m'han deixat de la mà. Els que, quan plorava, m'eixugaven les llàgrimes o em feien riure. Els que m'han donat ànims per anar pujant, passet a passet, una mica cada dia d'aquesta pujada. Aquells que, potser no hi parles cada dia, però que saps que et tenen sempre present. Aquells que hi són, simplement. Amb ells, un cop arribat al cim, brindaré i farem festa grossa. 

Cada cop falta menys. Ja començo a sentir el mareig per la falta d'aire. Em costa pensar. Però no perdo les forces, amunt! amunt! ja falta menys...! Fins i tot ara que pensava que ja estava a punt de tocar-ho, he ralliscat i he caigut una mica més enrere. No passa res! Aixequem-nos, afrontem la vida i lluitem per aconseguir veure, d'aquí uns dies, el paisatge més bonic i més especial que mai es podrà contemplar: la victòria a la mort, LA VIDA, LA CURACIÓ. Crec que no hi ha premi més gran que que et concedeixin moments, amor, felicitat, llàgrimes, esperança, nous amics i coneguts, noves experiències, nous reptes... No hi ha premi més gran que poder gaudir una mica més d'aquesta vida bonica i complicada. 

Així que, ara només demano energia positiva de tots vosaltres, que em tingueu present, que pregueu per mi, que feu allò que pugueu i que us vingui de gust però de cara a què tot això vagi molt i molt bé! Ara toca una altra etapa molt dura, però tornaré a vèncer, perquè em queda molt per fer, molt per dir, molt per viure. 

Bon cap de setmana!

C. 

P.D. Tot això ve a dir que les últimes proves han sortit d'allò més bé i que ara m'enfronto a -esperem- la última etapa de la meva lluita: un trasplantament de les cèl·lules mare de la meva estimada mare :). 

Benvingut 2014!

Ja som aquí! Ja tenim entre les nostres mans l'esperat i desitjat 2014. Per fi ha passat un 2013 força dolent per molts, per donar pas a la il·lusió, a l'esperança, a un començar de nou, a un sense fi de possibilitats. I és que això és el més bonic de començar un nou any. Tot ho veus possible, tot es pot fer. En aquests dies, el nostre lema és la bonica frase de Walt Disney: "if you dream it, you can do it" (si pots somniar-ho, pots fer-ho). I ens ho creiem amb força, amb ganes. Tot nosaltres resplendeix bones vibracions i això m'encanta. Com podeu suposar, aquesta esperança, aquest "bon rollo" i aquestes ganes de fer coses també les tinc més que mai. Després de poder gaudir d'unes grans festes junt a la família i persones que estimo, tornem a la realitat. Ahir començàvem la meva rutina d'hospitals, visites i proves, començant per un PET-TAC. Avui, tot el dia perduda pel Clínic! Però no m'importa, sé que tot anirà bé i és que aquest 2014 porta un no-se-què que em fa entendre que serà un bon boníssim any! Potser serà l'any que guardaré sempre al cor com el que em va portar la curació. Potser serà l'any que em portarà altre cop a la meva estimada vida normal d'una noia de 20 anys. Potser serà un any d'adonar-me que tinc una altra oportunitat per viure i que, per això, no s'ha de desaprofitar ni un segon. 

I mentre penso en un futur incert, palpitant i proper, somric i recordo tot tancant els ulls les passades festes: somriures, mirades, converses, carícies, fotos, poses, crits i, sobretot, molt amor. I és que no hi ha res millor que poder passar unes festes amb tots aquells que estimes i pensant: què afortunada sóc de tenir-los i d'estar aquí compartint aquest moment amb ells...! (Quan et toca passar tant temps a l'hospital, tots aquests moments són or!) I tot tancant els ulls, recordant i somniant, camino cap a l'última etapa del meu propi Everest, sentint-me segura, estimada i molt optimista: el millor està per venir.

Bona setmana, gent!

C.