Un dia, em vaig despertar a la matinada amb molt mal als genolls. No sabia que em passava, em feia molt mal i no podia evitar plorar. A partir d'aquell moment, em costava molt caminar i no em podia aixecar sola dels llocs. Era molt frustrant. La meva mare va trucar a l'Hospital i li van dir que era un efecte secundari -molt propi dels joves- d'un medicament -del qual n'estava prenent una forta quantitat-. Per poder sortir, em van haver de comprar una cadira de rodes i, al pis de Barcelona -i també a casa-, vam haver d'habilitar-ho tot perquè pogués anar fent. Anava pel carrer amb la cadira i veia tot de persones amb cadira de rodes- sembla que, quan et passa a tu, en vegis per tot arreu-. I el pitjor era que hi havia pocs llocs habilitats per tots ells. Jo sabia pel metge que allò era passatger, que amb rehabilitació se'm passaria però... i totes aquelles persones sobre rodes que hi havien de passar tota la vida? Restaurants, botigues, museus, cinemes... no condicionats. Jo em podia aixecar de la cadira i pujar el graó o graons amb l'ajuda de la meva mare, però... i tots ells? Crec que, en aquest àmbit, ens queda molt per fer. Pensem massa en nosaltres i creiem que tot sempre estarà bé, però quan ens passa a nosaltres, llavors ens n'adonem de tot i veiem la vida des d'una altra perspectiva... en aquest cas, una vida on la gent no compta amb persones com nosaltres i això sap molt greu. Per això, crec que aquesta vivència també m'ajuda a entendre més a totes aquelles persones amb dificultats i, quan tingui alumnes a classe amb algun problema, sabré empatitzar molt més. Crec que tots hauríem de tenir alguna experiència d'aquestes, encara que sigui fictícia, per entendre millor als altres, per veure que no només hi ha el nostre melic, per ajudar a tot aquell que necessita el nostre cop de mà. Potser d'aquesta manera, aconseguirem que la seva vida sigui més bonica i més senzilla i és que: all we need is love ;).
Bon cap de setmana!
Una abraçada,
C.
