Petita capsa de records

"Arribarà un dia que els nostres records seran la nostra riquesa" Paul Géraldy 

Tinc una bonica i petita capsa. Una cosa improvisada i melancòlica. Una petita màquina del temps. Un grapat de records, de vivències dins un raconet especial de l'habitació, planificat i estudiat amb detall i antelació. En ell, hi guardo petites coses. Coses que molta gent veuria i no donaria importància, però que per mi la tenen tota: m'evoquen aquell moment, aquella persona, aquell somriure, aquella llàgrima, aquell pensament... És bonic reviure allò passat a partir d'aquestes petites coses. Sembla com si, només tocant-ho, només mirant-ho, tornés a ser allà i, sense poder evitar-ho, se m'escapa el somriure. 

Entre les coses d'aquesta petita capsa, hi ha el limfoma de Hodgkin: petits records d'hospital que m'evoquen unes olors-pudors, unes persones, una lluita, ... coses que m'ajuden a entendre que la vida és lluita, és enfrontar-se a les pors, és ser feliç ballant sota la pluja, és viure intensament fruint de tot a cada instant.
Crec que tothom hauria de permetre's el petit luxe de tenir una pròpia màquina del temps, una forma de reviure, de somniar, de reflexionar, de ser. I és que, no és això la vida? No són petites coses que, sense saber-ho, ens fan ser qui som?

Bona setmana,

C. 

P.D. I  vosaltres, també teniu una petita capsa de records? :)

Olor de casa

Després de més de sis mesos a Barcelona, ja ens han deixat tornar a casa i, aquest cop, per quedar-nos-hi. 

Ja feia un temps que ens deixaven baixar els caps de setmana, però arribava el dilluns i ens tocava tornar a aquell piset llogat prop de l'Hospital. 

Recordo com m'agradava entrar a casa. Tot m'era familiar, l'olor era especial i em sentia feliç només pujant les escales. El primer cop que ens van deixar pujar, em vaig emocionar i tot. Casa, els meus espais, els meus records, les meves coses...

Sembla estrany, però casa nostra és un raconet que ens omple, que ens fa ser qui som i, estic segura, ens ajuda a recuperar-nos més ràpid de qualsevol adversitat. Ens sentim còmodes i tot sembla especial i bonic. Potser per això, sempre a la tornada d'un viatge o d'una estada a fora sigui quina sigui la circumstància, sempre s'enyora la pròpia llar, el nostre niuet de pau. Sigui com sigui, ens l'estimem incondicionalment i per moltes millores i canvis que pogués necessitar, sabem que, passi el que passi, no la canviaríem per res del món. 

Bona setmana!

C.

P.D. Això em fa evocar una bonica cançó "93 million miles" de Jason Mraz 

" wherever you go you can always come home ;)"