Quan estava allí, entre les parets blanques i pàl·lides de l'hospital, em vaig decidir a no parar.
No parar de lluitar, encara que em faltessin les forces.
No parar de somriure, encara que la vida em donés bufetades.
No parar de viure intensament.
No parar de gaudir de tot: de les petites i de les grans coses.
No parar de caminar, encara que em defallessin les cames.
No parar d'estimar, i fer-ho intensament, plenament, donant tota l'ànima.
No parar de pregar, encara que hi hagués moments que no tingués clar que em fes cas o que m'hi enfadés.
No parar d'interessar-me per tot, no parar de tenir curiositat per tot, encara que em fes por.
No parar de moure'm, de fer, de respirar, de riure amb veu alta, de cantar, de ballar, de plorar, de meravellar-me,... de ser.
Perquè no hi ha res pitjor que parar. Quan fiques pausa en una cosa com aquestes, el petit monstre que tens dins es fa més i més gran i et menja. I això no ho podia permetre.
Així que vaig decidir no parar. Ni un moment. Per molt dur que fos.
I fins i tot ara, quan ja tot ha passat, em decideixo a seguir el mateix leitmotiv. No parar. Perquè crec que la vida s'ho mereix. Perquè ja tindrem després molt temps per reposar. Perquè hi ha massa coses i massa boniques per deixar-les perdre.
Així que us aconsello que no pareu tampoc. No deixeu de caminar, de gaudir, de meravellar-vos.
I, quan us faltin les forces i no recordeu perquè seguiu, fiqueu-vos la mà sobre el pit. Sentireu un lleuger so que us farà somriure. Aquell petit bum-bum us recordarà que esteu aquí per una cosa: viure. I que no hem de perdre la oportunitat de fer-ho de la millor i més bella manera possible.
Una abraçada,
C.
