You never know how strong you are until being strong is the only choice you have...

22.10.13

Bones notícies!!!


Després de notícies dolentes una darrere l'altra, sense veure la llum de l'horitzó, ara es pot dir, per fi, que comencem a avançar, que comencem a caminar, que ja es comença a veure la posta de sol entre les muntanyes. Després dels nervis i el mal estar que vaig tenir abans de la prova, desitjant amb totes les meves forces que anés bé, que aquest cop ja em tocava ser vertaderament feliç, per fi, vaig aconseguir somriure al tocar-me el coll i saber que no hi havia cap gangli fugitiu que m'estimava tant que no volia marxar. Finalment, després de resar més que en tota la meva vida, que demanar amb totes les meves forces bones notícies, per fi, han arribat. Sí, sí, les proves van anar bé, súper bé! Mirava els resultats i no em creia que allà on sempre hi havia "taquetes", ara estava tot tant net que fins i tot el de l'anunci Don Algodón no hi hauria trobat res. 
L'eufòria, la felicitat i l'alleujament que vaig sentir al veure el metge somriure, venir al meu costat i xiuxiueja'm a l'orella "dimecres ja t'ingresso", crec que no l'havia experimentat mai. Saber que tota la lluita, tota la valentia, tot el patiment m'han portat a bon port, és increïble. I m'encantava dir la notícia: vaig trucar a tots els familiars i amics. Era màgic veure com la meva eufòria s'encomanava i al final al telèfon no es sentia més que crits d'alegria per totes dues bandes ;). 

Sí, encara falta força camí per acabar. Sí, ara m'ingressaran durant un mes i serà tot molt dur. Sí, no em trobaré bé. Sí, estaré aïllada. Però tot perd importància quan penso que ara comencem a caminar, que ara sí que cada dia ens apropem més a aquella meta, a aquell final, a aquell adéu, hospitals, a aquella festassa per celebrar-ho! I, per això, malgrat que l'ingrés s'aproxima, la ment continua en els núvols pensant que aquell conegut tant pesat que havia estat més d'un any i mig al meu sofà, per fi m'ha deixat estar. Ara toca arreglar tota la casa, ficar una porta blindada i canviar el número de telèfon perquè aquest personatge no torni a venir. 

Finalment, donar-vos les gràcies a tots i totes per estar en cada moment del camí! Amb vosaltres, tot és més fàcil :)

C.

P.D. És probable que ara estigui un temps sense escriure...Tot depèn de com em trobi... Però tornaré, i segur, amb moltes coses a explicar! Petons i sort!

11.10.13

Petita papallona




Estimada Petita Papallona,

què petitona que ets...! I què maca estàs així dormideta en els meus braços. No puc treure els meus ulls de tu... crec que ets la coseta més bonica que he vist fa temps. Dorms tan tranquil·la... tens el món en les teves petites i rodonetes mans. Respires fons i se t'escapa un somriure. Què bé que somies... no has de preocupar-te per res. Tot és nou, tot és bonic. I jo no puc pensar en res més del bonic que és el món ara que tu també hi ets. No puc pensar en res més que el món és més fàcil i més feliç quan et tinc entre els meus braços. Obres de poc en poc els teus grans ulls blaus i m'enamores. Em somrius i hi ha una complicitat entre les dues que fa que se m'oblidin les proves, el metge i el càncer. Tot queda a part. En aquell moment, tot és rosa... el rosa del teu vestit. I està ple d'estrelletes... com aquell body que et vaig comprar... com aquella petita i bonica estrella que hi ha al cel. M'agafes el dit i em mires amb aquells ullets i no puc parar de mirar-te i pensar que el món no et mereix... i tanco els ulls demanant a Déu que tinguis una vida plàcida i bella. Miro la teva mare somriure i se m'omple el cor de joia: quina mare més entregada i més especial que tens...! Et cuidarà com or!  Marxes i ja t'enyoro... i penso en que cada dia ets una mica més gran i més brillant. I somio en un futur proper on et llegiré contes i et cantaré cançons. Torno a tancar els ulls i no penso en res, només en el teus ulls blaus de mar i estic segura que m'ajudes a entendre que la vida mereix la pena i que el càncer no em prendrà veure't créixer. Ets un al·licient i una motivació per seguir lluitant...

T'estimo tant, petita papallona...! 

C.

2.10.13

Un despertar estrany


L'altre dia, vaig tenir un despertar estrany. M'ha passat altres cops, però feia temps que no. Eren unes pessigolles sota els peus, era un somriure divertit i un cap molt difós. Semblava com si estigués allí abans del març del 2012... semblava que no havia passat mai res, que no havia començat amb la malaltia... semblava com si el món fos igual com abans. Una sensació realment estranya, ja us ho dic. Em sentia confosa. Un instant on vaig arribar a dubtar de tot, del present i del passat dur del càncer... La meva mirada no veia el cabell curt, ni el bonyet sota la pell, ni la vena marró de la mà dreta, ni una petita marqueta al braç..., entre altres petites cosetes. Allò sí que se'n pot dir estar en una bombolla. Era un moment desconcertant, com quan somies una cosa tant real que quan et despertes, no saps si ha passat de veritat o no. I, per un instant, no hi va haver res. Només jo. Va ser bonic, va ser una sensació que feia temps que no podia sentir, va ser com un somni despert. Malauradament, tots despertem i acabem xocant amb la realitat: aquells cabells curts que et confonien eren per haver passat mil i una batalles, el bonyet sota la pell és un cateter per on et fiquen medicament i el què faci falta, la vena marró no és res estrany, ni t'has esgarrapat... és la marca de la teva constant lluita...de quan et van fer la teva primera quimio i, aquella petita marqueta al braç, el lloc on una vegada i una altra t'han punxat per fer-te analítiques, perquè es veu que tens les venes ben dolentes, noia. I, llavors, en aquell moment, t'adones que tot allò que et preocupava abans de passar per tot això són arena, no valen la pena llàgrimes, ja que la vida, el patiment, la por te les han emportat. I veus que allò que abans t'estressava, ara et fa riure. I, finalment, caus en què potser sí que el càncer és una pedra en el camí, però que aquesta pedra en el camí t'ha fet caure perquè t'aturis i puguis parar-te a veure tot el paisatge, a respirar amb tranquil·litat, a entendre millor les coses i la vida, a tenir fe i esperança i buscar-les a tot arreu i, sobretot, a estimar cada un dels petits instants que pots gaudir. 

El càncer ha estat un cop dur, però m'ha tret les benes dels ulls per fer-me adonar que la vida és màgica i terriblement bella i que toca molt per fer i per viure!

Bona setmana!

C.