"Arribarà un dia que els nostres records seran la nostra riquesa" Paul Géraldy
Tinc una bonica i petita capsa. Una cosa improvisada i melancòlica. Una petita màquina del temps. Un grapat de records, de vivències dins un raconet especial de l'habitació, planificat i estudiat amb detall i antelació. En ell, hi guardo petites coses. Coses que molta gent veuria i no donaria importància, però que per mi la tenen tota: m'evoquen aquell moment, aquella persona, aquell somriure, aquella llàgrima, aquell pensament... És bonic reviure allò passat a partir d'aquestes petites coses. Sembla com si, només tocant-ho, només mirant-ho, tornés a ser allà i, sense poder evitar-ho, se m'escapa el somriure.
Entre les coses d'aquesta petita capsa, hi ha el limfoma de Hodgkin: petits records d'hospital que m'evoquen unes olors-pudors, unes persones, una lluita, ... coses que m'ajuden a entendre que la vida és lluita, és enfrontar-se a les pors, és ser feliç ballant sota la pluja, és viure intensament fruint de tot a cada instant.
Crec que tothom hauria de permetre's el petit luxe de tenir una pròpia màquina del temps, una forma de reviure, de somniar, de reflexionar, de ser. I és que, no és això la vida? No són petites coses que, sense saber-ho, ens fan ser qui som?
Bona setmana,
C.
P.D. I vosaltres, també teniu una petita capsa de records? :)
Crec que tothom hauria de permetre's el petit luxe de tenir una pròpia màquina del temps, una forma de reviure, de somniar, de reflexionar, de ser. I és que, no és això la vida? No són petites coses que, sense saber-ho, ens fan ser qui som?
Bona setmana,
C.
P.D. I vosaltres, també teniu una petita capsa de records? :)
No hay comentarios:
Publicar un comentario