Aquests dies, gaudint i patint la calor i el sol, podent-me banyar a la piscina i fent tot d'activitats i trobades, he recordat, de forma sobtada, la nau espacial.
La meva nau espacial. La que em va acompanyar durant 1 mes seguit a l'hospital dos cops. La nau espacial que em portava a la Lluna, la curació, i que m'havia de tornar a la Terra, la vida normal i corrent amb els meus. Aquell lloc petit que m'havia de cuidar i on no podia sortir. On la vida passava al meu costat, la gent continuava la seva i jo estava allí, tancada, lluitant, arribant a la meva pròpia Lluna.
Vaig arribar a odiar amb tot el meu cor aquell espai, aquella nau espacial. Se'm feia cansat. No era casa meva, era casa de ningú. Se'm feia pesat. No podia fer ni tenia ganes de fer gran cosa. No em trobava bé i ho relacionava amb l'espai. Se'm feia sensible. La vida exterior i qualsevol mostra d'aquesta, em feia plorar i emocionar-me, com si fes una eternitat que estava en aquell lloc.
La gent entrava a la nau espacial, per mirar com estava, perquè tot estès en ordre, però jo era la comandant i, com a tal, no podia abandonar-la. No. Havia de seguir, per molt dur que fos, per molt llarg que se'm fes. Havia de continuar al peu del canyó. Així que vaig intentar buscar l'esperança i la força en la gent de fora, sí, però sobretot en mi mateixa. Vaig veure que si no lluitava, si no intentava donar el tomb a les coses i agafar-m'ho amb paciència i serenor, el viatge encara se'm faria més llarg. I això se'm feia impensable. Així que allí, en la meva estimada i odiada nau espacial, vaig començar a trobar-me a mi mateixa: entendre'm i fer-me entendre, estimar-me tal qual era, lluitar sense parar ni mesura, somriure a la vida perquè ella em tornés el somriure i ser moooolt pacient. Les coses que valen la pena necessiten el seu temps i aquesta la valia molt. Així que no era qüestió de córrer, sinó de fer les coses ben fetes.
Ara ho recordo i sembla mooolt llunyà. Com si d'un malson de nit es tractés. Sembla estrany la gran facilitat humana per amagar al fons del cor les coses dolentes i deixar lluir les bones... Ho veig molt llunyà, però hi és i això se'm passa algun cop al cap, com si fos un estel fugaç i em fa parar de sobte. Em quedo amb la mirada a l'horitzó. Llavors, recordo alguna cosa d'aquestes i, sense poder-ho evitar, somric. Somric perquè la meva lluita i espera ha valgut MOLT la pena. I tot aquell temps en aquella nau espacial la compenso ara, sense parar quieta. I això em fa la persona més feliç i agraïda del món. Gaudir de la vida és el meu millor pla per aquest estiu i per tot allò que segueixi.
Una abraçada,
C.
