Estada a l'hospital

Després de les bones notícies que tot anava en camí i que la malaltia semblava haver-se esfumat, va arribar l'esperat ingrés a l'hospital. Si un temps enrere m'haguessis dit que celebraria amb els amics i la família que m'ingressessin, m'hauria ficat a riure i no t'hauria cregut de cap de les maneres. Però sí, ho vaig celebrar. Perquè no sabeu el molt que he esperat el moment de l'auto-trasplantament. Fa tan temps que estava pendent...! Fa tan temps que m'ho hauria d'haver fet i que no es podia perquè cada cop les proves no sortien bé...! Per això crec que era un bon motiu de celebració, de veure que l'urbà ja havia deixat de mirar-me amb cara freda i calculadora perquè no mogués el meu petit i vermell cotxe ni un centímetre a aixecar el braç i deixar-me passar. Així que, per fi, un 23 d'octubre vaig ingressar a l'hospital on treballa el meu metge (allà on vagi ell, el seguirem!). Ha estat una estada dura i llarga: vòmits, diarrea, mal de boca i d'anus, mal de panxa, cansament, febre... però gràcies a Déu no ha estat tant com en altres casos. Els metges estaven tan contents...! I al·lucinaven que m'hagués anat tan bé i em recuperés tan ràpid (el meu metge comptava que estaria el 21 de novembre i, en canvi, el 13 de novembre ja tornava a casa!). Però no saben que, a part que pugui ser una lluitadora i que el meu optimisme es deu encomanar a totes les cèl·lules del meu cos, també hi ha molta gent al meu darrere: persones meravelloses que no deixen de pensar en mi, que m'estimen, que es preocupen, que m'envien energia positiva en tot moment, que preguen per mi, que estan al meu costat lluitant amb mi. Per això, amb el munt de gent que tinc al meu costat (quina meravella de família, amics i coneguts!!!), no és d'estranyar que tot vagi tan bé :), oi? 

Però, malgrat ser quelcom dur i difícil de passar, una etapa on havies d'anar conscienciat, crec que tota la gent de la planta 11, tant metges com la psicòloga, l'assistent social, infermeres i auxiliars (i els respectius estudiants) són persones tant maques, somrients i tendres que fan que dia rere dia, malgrat passar-ho malament, no sigui tant. I veure'ls entrar amb el seu somriure i preguntant-me com estava, feia que ja em passés tot. Considero que, quan estàs malalt i has d'estar força temps a l'hospital, la gent que hi treballa, que et cuida dia rere dia, hi fa molt i jo estic molt agraïda amb tots i cadascun d'ells. 

Ara, com he comentat, ja sóc a casa. He fugit d'aquelles quatre blanques parets que em recordaven a la meva visita al Zoo de Barcelona. I malgrat que estic cansada i xafada i no surto de casa... Què bé que s'hi està a casa...! Quan vaig arribar i em vaig estirar al sofà, em vaig emocionar i tot...! Com l'havia enyorat...! I és que, malgrat que em cuidessin molt bé a l'hospital, no hi ha res comparable amb la llar. Les meves coses, la meva habitació, el menjador... tot! I com havia enyorat a la família i els amics, allà aïllada...! La seva veu, el seu somriure, les seves abraçades... tot! I és que, quan et passa una cosa com aquesta, crec que te n'adones del què vertaderament importa i veus la vida, la llar, les persones des d'una altra perspectiva. Estimes les petites coses com banyar-te al teu bany o estirar-te al sofà i abraçar el coixí o petonejar les teves germanes. Coses petites i insignificants del dia a dia que tu ni la jo d'abans no donen importància, ara la tenen tota, són el meu tresor, són les cosetes que he enyorat més! 
Per això us demano que no aneu sempre amb tanta pressa, fent les coses de manera mecànica i perquè sí. Quan tingueu algun moment, com pot ser aquest cap de setmana plujós i fred, atureu-vos i penseu en tot allò que omple els vostres dies: els "bon dia" de les amistats al whatsapp, el petó de la vostra mare al aixecar-vos, el vostre petit gosset o gatet feliç de veure-us, el vostre cafè amb llet amb aquella tassa que tant us agrada i molt més. I veureu que tot allò us fa ser qui sou i us omple de felicitat i de l'essència que es necessita per afrontar el dia a dia!

Bon cap de setmana!

C.