A fora fa fred i noto com traspassa la finestra i m'obliga a ficar-me la manta, caminar per casa amb la bata dobla, els mitjons pelfats i el gorret beix que durant tot aquest temps d'ara cabell, ara sense m'ha acompanyat en tot moment. Miro per la finestra i tot es veu fosc i fred. I jo no puc parar de pensar en les ganes que tinc de sortir. De sortir a donar un tomb o d'anar a una botiga a fer un cop d'ull, tant se val. De veure totes aquelles persones que tant estimo i que, per culpa d'aquest dixós fred, cauen una a una en les mans dels mocs i els esternuts, cosa que ens obliga a restar separats (sort n'hi ha de les noves tecnologies, no?).
Sabeu? Aquests dies recordo el fred que tenia aquell primer any que vaig començar a la Universitat allà a Lleida. Recordo tornant amb les meves bones amigues cap a la residència i, al travessar el pont, sentir com es gelaven una a una totes les parts del meu cos. Quin fred...! Fins i tot recordo l'últim dia abans de vacances de Nadal que vam anar a la biblioteca al matí i després va començar a nevar. Amb la meva amiga, crèiem que no podríem tornar a casa. I també em ve a la memòria una nevada forta, fa temps, i anar amb el meu millor amic a un parc d'aquí a la vora i passar-nos-ho genial, malgrat que a l'arribar a casa em va tocar bronca i una dutxa d'aigua calenta. Records bonics de coses que no donem importància i que després, fins i tot trobes a faltar. Segurament que la gent pensarà que estic boja, tenint ganes de passar fred, amb el bé que s'hi està a casa, amb la manteta i mirant pel·lícules. Però tampoc tenen en compte que no m'hi estic per gust tota l'estona, sinó perquè és el què toca, perquè m'han fet un autotrasplantament (cosa seriosa), perquè no em puc refredar o posar-me malalta, perquè no puc estar amb gent que estigui malalta (ara que és l'època on estar refredat és el trending topic), perquè aquest any toca que els meus habitats siguin compartits entre casa i l'hospital.
Sabeu? Ara em ve a la ment un dia amb la meva mare que li comentava que una de les coses que faria un cop estigués bona, seria ficar-me sense paraigües sota la pluja. Sentir les gotes sobre la meva pell, sentir que només importa aquell moment i estar tranquil·la. Em refredo? Tant se val! Quin problema hi ha? I és que per mi, poder passar fred o calor, sentir l'aigua sobre la pell o que se m'escalfi el cap perquè m'he descuidat la gorra a casa no és signe de res més que de tranquil·litat, de poder tornar a la normalitat, de no preocupar-me per res més que no sigui viure. I és que viure, senyors i senyores, sigui el que sigui i com sigui, fa que la vida mereixi la pena. Potser el càncer m'havia de passar per fer-me obrir els ulls. Per veure que la mandra no és suficient motiu com per no sortir aquell dia o per fer allò que tenies en ment; que el temps no ha de condicionar res, te l'has de ficar a favor; que la vida no és ni blanca ni negra ni bona ni dolenta la vida ÉS i depèn de nosaltres, solament de nosaltres, com volem viure-la: jo opto per fixar-me en tot allò petit, en tot allò tan bell que ens omple; opto per viure l'avui, sense pensar en el demà ni en l'ahir; opto per ser nosaltres mateixos i intentar pensar que la vergonya o la por no ens ha d'impedir ser feliços; opto per estimar la normalitat, tot allò d'ella: l'estrès, l'enamorament, la felicitat, l'amistat, la por, la tristesa, la sorpresa, l'esperança, l'amor... tot! Perquè ja us dic, tot en la vida té la seva part bonica. Només depèn de nosaltres que ens hi fixem i sapiguem apreciar-la.
Sabeu? Aquests dies recordo el fred que tenia aquell primer any que vaig començar a la Universitat allà a Lleida. Recordo tornant amb les meves bones amigues cap a la residència i, al travessar el pont, sentir com es gelaven una a una totes les parts del meu cos. Quin fred...! Fins i tot recordo l'últim dia abans de vacances de Nadal que vam anar a la biblioteca al matí i després va començar a nevar. Amb la meva amiga, crèiem que no podríem tornar a casa. I també em ve a la memòria una nevada forta, fa temps, i anar amb el meu millor amic a un parc d'aquí a la vora i passar-nos-ho genial, malgrat que a l'arribar a casa em va tocar bronca i una dutxa d'aigua calenta. Records bonics de coses que no donem importància i que després, fins i tot trobes a faltar. Segurament que la gent pensarà que estic boja, tenint ganes de passar fred, amb el bé que s'hi està a casa, amb la manteta i mirant pel·lícules. Però tampoc tenen en compte que no m'hi estic per gust tota l'estona, sinó perquè és el què toca, perquè m'han fet un autotrasplantament (cosa seriosa), perquè no em puc refredar o posar-me malalta, perquè no puc estar amb gent que estigui malalta (ara que és l'època on estar refredat és el trending topic), perquè aquest any toca que els meus habitats siguin compartits entre casa i l'hospital.
Sabeu? Ara em ve a la ment un dia amb la meva mare que li comentava que una de les coses que faria un cop estigués bona, seria ficar-me sense paraigües sota la pluja. Sentir les gotes sobre la meva pell, sentir que només importa aquell moment i estar tranquil·la. Em refredo? Tant se val! Quin problema hi ha? I és que per mi, poder passar fred o calor, sentir l'aigua sobre la pell o que se m'escalfi el cap perquè m'he descuidat la gorra a casa no és signe de res més que de tranquil·litat, de poder tornar a la normalitat, de no preocupar-me per res més que no sigui viure. I és que viure, senyors i senyores, sigui el que sigui i com sigui, fa que la vida mereixi la pena. Potser el càncer m'havia de passar per fer-me obrir els ulls. Per veure que la mandra no és suficient motiu com per no sortir aquell dia o per fer allò que tenies en ment; que el temps no ha de condicionar res, te l'has de ficar a favor; que la vida no és ni blanca ni negra ni bona ni dolenta la vida ÉS i depèn de nosaltres, solament de nosaltres, com volem viure-la: jo opto per fixar-me en tot allò petit, en tot allò tan bell que ens omple; opto per viure l'avui, sense pensar en el demà ni en l'ahir; opto per ser nosaltres mateixos i intentar pensar que la vergonya o la por no ens ha d'impedir ser feliços; opto per estimar la normalitat, tot allò d'ella: l'estrès, l'enamorament, la felicitat, l'amistat, la por, la tristesa, la sorpresa, l'esperança, l'amor... tot! Perquè ja us dic, tot en la vida té la seva part bonica. Només depèn de nosaltres que ens hi fixem i sapiguem apreciar-la.
Bona setmana! I tapeu-vos!
C.
No hay comentarios:
Publicar un comentario