S'apropen les vacances de Nadal i tot i tothom s'impregna de la seva màgia. M'encanta Nadal. Crec que és la meva festa preferida. Ens veig a tota la família cagant el tió (fins i tot els nens grans, aquí toca a tothom) i anant a resar a la saleta d'estar l'abreviació del pare nostre que ens havia ensenyat amb amor el nostre avi perquè així l'espera fos més curta (i és que, quan ets un infant, els regals et fan tornar boig! i si venen d'un personatge tant peculiar i simpàtic com pot ser el tió -el qual ha viscut pràcticament totes les generacions de la família-, encara més!). Veig la taula ben llarga parada i preciosa, amb tot de canapès que semblen que no acaben mai... Ens veig ballant després al voltant de la taula, rient i estimant-nos, perquè això és el més bonic de tot: l'estimació que es respira a tot arreu. I ara que s'apropa, no puc evitar sentir que la màgia també brolla del meu cos. I és que, malgrat que encara em toca pujar l'última part del meu Everest, per les festes es fa una pausa i això m'encanta. Poder gaudir del teu temps sense pensar que tens aquesta prova o aquella o que ja t'ingressen... això és vida!
L'any passat, per aquestes festes, vaig estar molt sensible. A principis de desembre vaig tenir un PET-TAC per veure si tota la quimio que m'havien anat fent des de l'abril fins el novembre havia anat bé i la cosa no va sortir bé. Semblava que m'havia tornat a sortir, que no marxava prou. Així que el metge ja em va comentar que s'hauria de fer un altre tipus de quimio i, com més aviat, millor. Així que ja us podeu suposar com tenia els ànims el dia de Nadal... Aquells dies plorava per tot, tenia la mirada a l'infinit i em sentia cansada. I és que una mala notícia com aquesta, ser part d'aquell 5% al qual se'ls complica la cosa, és un malson. Per cap d'any, em van ingressar per començar el tractament. Amb l'esgotament dels nervis de tot el dia, em vaig adormir prop de les deu de la nit, sense ni tant sols poder veure les campanades, ni menjar-me el raïm que toca, ni poder estar amb els meus amics, ni poder estrenar el vestit. Vaig tornar a casa crec que era el dia de Reis o prop així que la cavalgata la vaig veure des de dins del cotxe.
Per això, aquest any és diferent l'assumpte. Sí, al gener torno a tenir proves, visites i demés coses en pic sigui 2014, però no em fa res. Sí, a finals de gener ja m'ingressen pel trasplantament (buf! què ràpid!), però no hi penso o no m'hi preocupo. Sí, potser no seran com abans, però sé que seran especials i boniques. Simplement, perquè aquest any les puc gaudir plenament. Perquè aquestes festes em fan ser feliç i sé que em concediran l'energia i la força que necessito per afrontar la següent etapa. Perquè no hi ha res que desitgi més que poder compartir moments amb tots aquells que estimo. Perquè, per una estona, no seré Carla la malalta sinó que seré una més i gaudiré de les festes sense pensar en hospitals, metges ni proves. I és que el Nadal crec que per això és: per reunir la família i els amics i per fer-te riure amb el cor. I això és el que penso fer!
I vosaltres, quin pla teniu per aquestes festes?
Bon cap de setmana!
Una abraçada,
C.
No hay comentarios:
Publicar un comentario