Sobre rodes

Un dia, em vaig despertar a la matinada amb molt mal als genolls. No sabia que em passava, em feia molt mal i no podia evitar plorar. A partir d'aquell moment, em costava molt caminar i no em podia aixecar sola dels llocs. Era molt frustrant. La meva mare va trucar a l'Hospital i li van dir que era un efecte secundari -molt propi dels joves- d'un medicament -del qual n'estava prenent una forta quantitat-. Per poder sortir, em van haver de comprar una cadira de rodes i, al pis de Barcelona -i també a casa-, vam haver d'habilitar-ho tot perquè pogués anar fent. Anava pel carrer amb la cadira i veia tot de persones amb cadira de rodes- sembla que, quan et passa a tu, en vegis per tot arreu-. I el pitjor era que hi havia pocs llocs habilitats per tots ells. Jo sabia pel metge que allò era passatger, que amb rehabilitació se'm passaria però... i totes aquelles persones sobre rodes que hi havien de passar tota la vida? Restaurants, botigues, museus, cinemes... no condicionats. Jo em podia aixecar de la cadira i pujar el graó o graons amb l'ajuda de la meva mare, però... i tots ells? Crec que, en aquest àmbit, ens queda molt per fer. Pensem massa en nosaltres i creiem que tot sempre estarà bé, però quan ens passa a nosaltres, llavors ens n'adonem de tot i veiem la vida des d'una altra perspectiva... en aquest cas, una vida on la gent no compta amb persones com nosaltres i això sap molt greu. Per això, crec que aquesta vivència també m'ajuda a entendre més a totes aquelles persones amb dificultats i, quan tingui alumnes a classe amb algun problema, sabré empatitzar molt més. Crec que tots hauríem de tenir alguna experiència d'aquestes, encara que sigui fictícia, per entendre millor als altres, per veure que no només hi ha el nostre melic, per ajudar a tot aquell que necessita el nostre cop de mà. Potser d'aquesta manera, aconseguirem que la seva vida sigui més bonica i més senzilla i és que: all we need is love ;).

Bon cap de setmana!

Una abraçada,

C. 

Es comença a veure el sol

Hola a tots! Sé que fa molt temps que no em passava ni escrivia, però no podia. Necessitava tota la meva força, totes les meves ganes, tot l'esforç per curar-me. Ha estat una dura lluita. Uns cinc mesos difícils, plens de mal estar, de cansament, de lentitud, d'experiències àrdues de viure. Però ara ja sembla que tot comença a anar per bon camí, que em començo a trobar més bé, que el camí no és tot pujada, sinó que ara ja començo a anar per terreny més pla i això m'agrada, m'anima i m'esperança. Sembla que, des d'aquí, l'esperada i desitjada vida normal no està tan lluny. Els metges fins i tot m'han comentat que, si tot segueix així, al setembre ja podré anar a la Universitat altre cop! Què bé! Sembla que, com diu la frase de la foto "better things are coming", coses millors estan per arribar :).

Així que ara toca gaudir d'aquesta recuperació, d'aprofitar els moments quan em trobo bé per fer allò que puc i vull fer i, per sobre de tot, ser feliç i estimar. Estimar molt i molt. Perquè tota la meva gent fa que tota aquesta lluita sigui més fàcil i que cada petit moment valgui la pena ;). Aviat la festa!

Una forta abraçada,

C.

La meva llibreta de colors

Aquests dies que estic esperant perquè m'ingressin altre cop i aquest cop definitivament, he recuperat d'un dels calaixos de l'escriptori, la meva llibreta de colors. És una llibreta negra i molt senzilla que em va comprar el meu pare quan estava ingressada per l'auto-trasplantament. Pel trasplantament, ja en tinc una de guardada i preparada. M'agrada tenir a mà una llibreta... hi escric pensaments, idees, somnis, projectes,... A vegades només faig algun que altre dibuixet o escric la lletra d'aquella cançó que tinc al cap, però, al cap i a la fi, és una forma d'escapar.

Recordo perfectament que, per l'auto-trasplantament, vam començar a parlar amb els pares de coses que volia fer un cop estigui curada... Des de coses més grans com anar de viatge aquí o allà fins a coses petites com pot ser ballar sota la pluja o anar a veure l'obra del llac dels cignes. Hi ha coses molt diverses: fer un curs de guitarra per mestres, anar de viatge a Polònia a veure uns amics, fer les pràctiques de 4t a l'escola de l'Hospital Sant Joan de Déu, anar a Nova York amb el meu metge a fer conferències i un llarg etcètera. Crec que és una cosa bonica el que vaig fer en aquella llibreta, com també vaig començar a programar la festa de celebració de la curació! Qui vindria, on ho faríem, llocs on podria anar amb les meves cosines-floretes a veure vestits,... No considero que pensar en tot allò que no podia fer a llavors mateix - però que en tenia ganes-, em deprimís en aquell moment. Crec que pensar-hi, feia que tot el meu mal estar físic i anímic tingués un fi molt clar: poder guanyar temps de vida per poder gaudir de tot allò que volgués i em proposés. I pensar en tot allò que volia fer, fos el que fos, em feia sentir feliç. Tinc una llista llarguíssima i cada dia que va passant, potser se'n fa una mica més. Però crec que no fa mal a ningú somniar, evadir-se, pensar que tot serà millor demà.

Sempre és bonic tenir somnis, projectes, idees, pensaments, fites... perquè, sense tenir res al cap, sense tenir aspiracions... com podem afrontar positivament el futur? La vida està per gaudir de cada petit dia, però també per pensar que demà és una oportunitat per seguir gaudint i lluitant per tot allò que volem a la vida.

I vosaltres, ho heu provat? No s'ha d'estar malalt perquè un es permeti somniar... Proveu-ho i veureu que, mentre aneu escrivint, us sentireu com uns petits infants que fan la carta als Reis Mags!

Una abraçada,

C.

Trasplantament, here we go!

"You were given this life because you are strong enough to live it"

Ja som aquí, a la última part d'aquest Everest. Ja falta menys, sembla que ja començo a veure el cim de la muntanya. Comença a faltar-me la respiració, però no penso rendir-me. Ara no, ara no toca. Ara toca respirar fons, tancar per un instant els ulls i pensar en aquella bonica frase de Miquel Martí i Pol de "tot està per fer i tot és possible". Miro enrere i veig un llarg i dur camí. Tot allò viscut, totes aquelles llàgrimes, tot aquell mal estar, però també tota aquella esperança, tota aquella fe, tota aquella introspecció. Veig persones que m'han deixat de la mà en tots els trams de la pujada, gent que no ha ni començat a pujar amb mi, gent que s'ha cansat a mig camí, gent que mirava el rellotge pensant que tenia altres coses a fer que agafar-me de la mà per pujar, gent que, per una o altra cosa, i emportant-se potser també una mica de mi, m'han anat deixant al llarg de la meva lluita. Fa pena això, però potser aquesta és la manera més vertadera, desinteressada i sincera de veure qui està vertaderament al teu costat. Aquells que, en cap moment m'han deixat de la mà. Els que, quan plorava, m'eixugaven les llàgrimes o em feien riure. Els que m'han donat ànims per anar pujant, passet a passet, una mica cada dia d'aquesta pujada. Aquells que, potser no hi parles cada dia, però que saps que et tenen sempre present. Aquells que hi són, simplement. Amb ells, un cop arribat al cim, brindaré i farem festa grossa. 

Cada cop falta menys. Ja començo a sentir el mareig per la falta d'aire. Em costa pensar. Però no perdo les forces, amunt! amunt! ja falta menys...! Fins i tot ara que pensava que ja estava a punt de tocar-ho, he ralliscat i he caigut una mica més enrere. No passa res! Aixequem-nos, afrontem la vida i lluitem per aconseguir veure, d'aquí uns dies, el paisatge més bonic i més especial que mai es podrà contemplar: la victòria a la mort, LA VIDA, LA CURACIÓ. Crec que no hi ha premi més gran que que et concedeixin moments, amor, felicitat, llàgrimes, esperança, nous amics i coneguts, noves experiències, nous reptes... No hi ha premi més gran que poder gaudir una mica més d'aquesta vida bonica i complicada. 

Així que, ara només demano energia positiva de tots vosaltres, que em tingueu present, que pregueu per mi, que feu allò que pugueu i que us vingui de gust però de cara a què tot això vagi molt i molt bé! Ara toca una altra etapa molt dura, però tornaré a vèncer, perquè em queda molt per fer, molt per dir, molt per viure. 

Bon cap de setmana!

C. 

P.D. Tot això ve a dir que les últimes proves han sortit d'allò més bé i que ara m'enfronto a -esperem- la última etapa de la meva lluita: un trasplantament de les cèl·lules mare de la meva estimada mare :). 

Benvingut 2014!

Ja som aquí! Ja tenim entre les nostres mans l'esperat i desitjat 2014. Per fi ha passat un 2013 força dolent per molts, per donar pas a la il·lusió, a l'esperança, a un començar de nou, a un sense fi de possibilitats. I és que això és el més bonic de començar un nou any. Tot ho veus possible, tot es pot fer. En aquests dies, el nostre lema és la bonica frase de Walt Disney: "if you dream it, you can do it" (si pots somniar-ho, pots fer-ho). I ens ho creiem amb força, amb ganes. Tot nosaltres resplendeix bones vibracions i això m'encanta. Com podeu suposar, aquesta esperança, aquest "bon rollo" i aquestes ganes de fer coses també les tinc més que mai. Després de poder gaudir d'unes grans festes junt a la família i persones que estimo, tornem a la realitat. Ahir començàvem la meva rutina d'hospitals, visites i proves, començant per un PET-TAC. Avui, tot el dia perduda pel Clínic! Però no m'importa, sé que tot anirà bé i és que aquest 2014 porta un no-se-què que em fa entendre que serà un bon boníssim any! Potser serà l'any que guardaré sempre al cor com el que em va portar la curació. Potser serà l'any que em portarà altre cop a la meva estimada vida normal d'una noia de 20 anys. Potser serà un any d'adonar-me que tinc una altra oportunitat per viure i que, per això, no s'ha de desaprofitar ni un segon. 

I mentre penso en un futur incert, palpitant i proper, somric i recordo tot tancant els ulls les passades festes: somriures, mirades, converses, carícies, fotos, poses, crits i, sobretot, molt amor. I és que no hi ha res millor que poder passar unes festes amb tots aquells que estimes i pensant: què afortunada sóc de tenir-los i d'estar aquí compartint aquest moment amb ells...! (Quan et toca passar tant temps a l'hospital, tots aquests moments són or!) I tot tancant els ulls, recordant i somniant, camino cap a l'última etapa del meu propi Everest, sentint-me segura, estimada i molt optimista: el millor està per venir.

Bona setmana, gent!

C.

Una experiència especial

Aquests dies he mirat un vídeo que m'ha fet somriure: If Only For A Second. És una experiència familiar. En el meu cas, no va ser tant sorprenent, ja que jo vaig anar expressament a una perruqueria d'aquestes, però va ser quelcom especial. Només una persona a qui li hagi passat això, sap el què és. El primer cop que vaig entrar en aquell lloc, vaig anar-hi amb les meves estimades cosines el dia després que em vaig haver de tallar el cabell al zero perquè m'estava caient a clapes. Em sentia tova i enyorava molt el meu cabell. Entrar allà va ser com descobrir un altre món. Un món on només jo sabia que estava malalta. On, per art de màgia, ficant-me allò al cap, ja no era Carla la malalta, sinó que tornava a ser semblant a com era abans i això és quelcom increïble. Quan comences amb tot això del càncer, crec que l'auto-estima, igual que totes les altres parts del teu cos i ment, queda tocada. Mai n'he tingut massa en referent al físic, però era difícil veure'm sense cabells o amb els cabells curts, tenir la cara, les mans, els peus...inflats i que, a part de semblar un pa de kilo, els anells i les sabates no et van bé. Tot canvia. I, per això, malgrat que tot canvia, et pots ficar aquella perruca i maquillar-te una mica i ja està. Tot s'esfuma. T'evadeixes de tot. Tornes a acariciar-te el cabell, et retoques aquell clip o aquella diadema com abans, deixes de veure els ulls de pena de la gent al mirar-te. I, per un moment, deixes de pensar en metges, hospitals, proves... Però, no us penseu! Només ho pots aconseguir un petit moment! Llavors sents que et fa calor el cap i veus el mocador a la butxaca i et treus aquella forma d'escapament per la comoditat. I, amb el temps, com és actualment, somrius al fer-ho. Hi ha un moment, que el cabell deixa de tenir importància... ja creixerà! Hi ha un moment on canvies el xip, on t'acostumes a veure't al mirall, on t'acaricies el cap pelat i no se t'encongeix el cor. I llavors, només llavors, és el moment on t'adones que l'important és VIURE, viure molt. Gaudir de cada moment, sigui com sigui (fins i tot malgrat haver-te de posar mascareta per anar als llocs). Perquè a vegades crec que donem importància a coses que potser no en tenen tanta. Perquè a vegades crec que hem de recuperar el nord. Perquè a vegades hem de deixar de banda algunes coses, però sense deixar de gaudir. Perquè la vida és bonica, encara que complicada (com diu la coneguda cançó dEls Pets).

Bon cap de setmana!

C.

Keep calm and wait for Christmas (mantèn la cama i espera l'arribada del Nadal)

S'apropen les vacances de Nadal i tot i tothom s'impregna de la seva màgia. M'encanta Nadal. Crec que és la meva festa preferida. Ens veig a tota la família cagant el tió (fins i tot els nens grans, aquí toca a tothom) i anant a resar a la saleta d'estar l'abreviació del pare nostre que ens havia ensenyat amb amor el nostre avi perquè així l'espera fos més curta (i és que, quan ets un infant, els regals et fan tornar boig! i si venen d'un personatge tant peculiar i simpàtic com pot ser el tió -el qual ha viscut pràcticament totes les generacions de la família-, encara més!). Veig la taula ben llarga parada i preciosa, amb tot de canapès que semblen que no acaben mai... Ens veig ballant després al voltant de la taula, rient i estimant-nos, perquè això és el més bonic de tot: l'estimació que es respira a tot arreu. I ara que s'apropa, no puc evitar sentir que la màgia també brolla del meu cos. I és que, malgrat que encara em toca pujar l'última part del meu Everest, per les festes es fa una pausa i això m'encanta. Poder gaudir del teu temps sense pensar que tens aquesta prova o aquella o que ja t'ingressen... això és vida! 
L'any passat, per aquestes festes, vaig estar molt sensible. A principis de desembre vaig tenir un PET-TAC per veure si tota la quimio que m'havien anat fent des de l'abril fins el novembre havia anat bé i la cosa no va sortir bé. Semblava que m'havia tornat a sortir, que no marxava prou. Així que el metge ja em va comentar que s'hauria de fer un altre tipus de quimio i, com més aviat, millor. Així que ja us podeu suposar com tenia els ànims el dia de Nadal... Aquells dies plorava per tot, tenia la mirada a l'infinit i em sentia cansada. I és que una mala notícia com aquesta, ser part d'aquell 5% al qual se'ls complica la cosa, és un malson. Per cap d'any, em van ingressar per començar el tractament. Amb l'esgotament dels nervis de tot el dia, em vaig adormir prop de les deu de la nit, sense ni tant sols poder veure les campanades, ni menjar-me el raïm que toca, ni poder estar amb els meus amics, ni poder estrenar el vestit. Vaig tornar a casa crec que era el dia de Reis o prop així que la cavalgata la vaig veure des de dins del cotxe. 
Per això, aquest any és diferent l'assumpte. Sí, al gener torno a tenir proves, visites i demés coses en pic sigui 2014, però no em fa res. Sí, a finals de gener ja m'ingressen pel trasplantament (buf! què ràpid!), però no hi penso o no m'hi preocupo. Sí, potser no seran com abans, però sé que seran especials i boniques. Simplement, perquè aquest any les puc gaudir plenament. Perquè aquestes festes em fan ser feliç i sé que em concediran l'energia i la força que necessito per afrontar la següent etapa. Perquè no hi ha res que desitgi més que poder compartir moments amb tots aquells que estimo. Perquè, per una estona, no seré Carla la malalta sinó que seré una més i gaudiré de les festes sense pensar en hospitals, metges ni proves. I és que el Nadal crec que per això és: per reunir la família i els amics i per fer-te riure amb el cor. I això és el que penso fer! 
I vosaltres, quin pla teniu per aquestes festes?

Bon cap de setmana!

Una abraçada,

C.