PAPALLONA

Un dia vaig veure una pregunta que deia: Si haguessis d'escollir una paraula, quina seria? Una paraula que et donés forces, que t'alegrés només escoltar-la, que t'ajudés, com si fos una forma d'escapar, quina escolliries?

Me'n vaig adonar que la meva paraula era papallona, fos en l'idioma en què fos, amb la tipologia que més us agradi, amb dibuix o sense. Papallona. 

El meu amor per aquesta paraula i també per l'ésser que representa apareix a partir del càncer. Recordo perfectament que tot va començar un dia que tenia quimio (les primeres quimios, que només eren unes hores d'un dia cada 15 dies). Teníem hora a la 1a i jo, com sempre, volia apurar fins l'últim moment els meus instants de llibertat i utilitzava els minuts restants per donar una volta pel Corte Inglés, l'Illa o Pedralbes centre :). Aquell dia, vam anar al Corte Inglés i recordo que havia anat a la zona de papereria en busca d'una llibreta, amb la ferma decisió de fer una mena de diari on escriure tot allò que em passava i com em sentia al respecte (una mica com això, però més directe). Vaig estar rebuscant i rebuscant fins que, finalment, vaig trobar una que em cridà l'atenció: estava coberta amb papallones de tota mena i mida. La meva mare, voltant per allà, em digué: sí, aquesta és perfecta! Què bonica! Veus? Té papallones, com tu. Tu ara potser et sents una eruga, però hi haurà un moment on tot haurà passat i, sense adonar-te'n, seràs una bella papallona. 

Des d'aquell moment, tot va canviar. La meva perspectiva de curació era una metàfora d'una papallona i és que allà on la veiés, escrita o en dibuix, en escultura o al real, sempre em feia somriure. Era una manera de fer que el destí havia escollit per dir-me que havia de tenir esperança, que jo també acabaria sent tant bella com aquelles papallones. La papallona en sí s'havia convertit en el meu amulet, en una forma d'expressar-me (en elles veia un futur lliure d'hospitals, llarg com l'Amazones, ric com la literatura i, sobretot, feliç i amorós com aquella petita rosa on va a alimentar-se).

I avui, el destí ha tornat a donar senyals de vida... 
Tenint aquesta entrada a mig escriure, he anat a dinar fora. Quan hem parat a buscar els meus avis, ha entrat del no-res una petita i blanca papallona al cotxe (no sé perquè, però és amb la què m'hi sento més "identificada"). No he pogut evitar sorprendre'm i somriure. Era com una petita senyal dient-me que tot aniria bé. Potser ara encara no és el moment, però sé que arribarà el dia que jo també seré una petita i blanca papallona :).

Bon cap de setmana!

C.

...I vosaltres? també teniu una paraula màgica?