You never know how strong you are until being strong is the only choice you have...

3.9.13

què passa quan...




Què passa quan tens aquells dies que ho veus tot al revés?
Què passa quan veus tot allò que et perds, com si, de sobte, et despertessis d'un somni?
Què passa quan t'adones de tot allò que encara falta... que encara et falta la part més dura de la pujada?
Què passa quan...? Què passa quan...? Què passa quan vols tenir esperança i optimisme i no saps on anar-los a buscar?
Fa dies que tinc aquests dies. Dies sensibles, dies amb els ulls vidriosos, dies amb el cap ple de fum, dies complicats, dies amb mirades a l'horitzó, dies on sembla que no trobo l'entrellat de res, dies on hauria de pensar i ho evito... Fa dies que dono voltes i voltes a tot el que vindrà. A una època dura, a una època d'hospital constant, a una època de desgast físic i emocional, a una època que no vull viure, a una època que em treu de la meva estimada i agradable rutina. Visc en un estat de shock permanent, en una ment en blanc, perquè no vull pensar-hi. No estic preparada. Encara no. Em perdo en boscos de paraules, en mirades, en somnis, en llàgrimes. No sé que pensar, no sé com prendre-m'ho, no sé que fer. El meu cos, el meu cor i la meva ment estan molt cansats, massa. Què puc fer per agafar forces? Què puc fer per no defallir? On queda aquell color verdós esperança que ho cobria tot?
Em costa respirar. Em costa mirar. Em costa pensar. Camino a poc a poc, amb por de despertar algú. Tanco els ulls i m'evadeixo: estic en un ball, amb un vestit llarg i amb un noi formós que m'abraça o estic en una platja deserta caminant, sentint les ones en els peus i la brisa sobre la cara, o potser estic de festa amb les amigues, rient sense parar i saltant fins tocar els estels.

Estic en un moment estrany, un moment gris, un moment difícil. Un moment on no saps a qui acudir. Un moment on no saps on anar. Un moment on només et vols fugar...

Però, de sobte, en tot aquell ambient grisenc, en tota aquella por, en tot aquell cansament... apareix una petita llum, una estrelleta. M'il·lumina la cara, m'omple de vida, em refresca. I llavors, només llavors, amb la petita estrelleta davant meu, me n'adono que he de lluitar, que no he de parar de fer-ho...que no he de parar fins arribar a la meta i llavors, serà el moment de descansar. Ara no. Encara queda molt per lluitar, per aconseguir, per pujar. Quan arribi per fi a la meta, exhausta però amb un somriure d'orella a orella, amb els meus familiars i amics esperant-me a l'altre costat amb els braços oberts, llavors, llavors serà el moment de deixar-se anar. Llavors serà el moment tant desitjat, allò que volia aconseguir. I seré una lluitadora i una vencedora que viurà i estimarà la vida intensament.

Bona setmana!

C.

No hay comentarios:

Publicar un comentario