Càncer: llàgrimes i somriures

He après moltes coses amb el càncer. Sembla un vell conegut que fa temps que tinc instal·lat a casa, que va venir un dia sense avisar i es va quedar a dormir al sofà i encara no he pogut fer fora. Insisteixo i insisteixo, però ell, cada dia, m'explica una excusa o altra i així estem fins fa més d'un any i mig. Ara sembla que comença a empaquetar les maletes i les coses, però fins que no vegi el sofà buit i tot net i polit, no podré respirar tranquil·la. Encara toca tenir paciència, restar esperant a tenir sort aquest cop. 

Aquest vell conegut, m'ha ensenyat moltes coses, entre les quals, és la importància de les petites coses, com poden ser les llàgrimes i els somriures. Riure fins a plorar, plorar fins a riure, emocionar-se, estimar... en definitiva, viure. 

Les llàgrimes han format part de les meves nits, dels meus neguits, de les meves pors, de les meves males notícies, de la meva impotència. Però també han format part de moments bonics, de moments on el cor s'omplia tant d'amor i de felicitat, que no podia fer res més que plorar. Les llàgrimes han estat una forma d'assimilar les coses, de recuperar-se, de sobreposar-se, una pausa en el camí per, demà, seguir caminant. M'han ajudat quan em sentia impotent, han estat la meva salvació quan se'm feia un nus a la gola i l'estómac. Qui no pot estimar-les? En aquests temps, han estat unes bones amigues, aquelles que estaven allà quan les necessitava, aquella forma fàcil de recuperar la compostura. 

El somriure... com m'agrada somriure. És una cosa que sempre m'ha caracteritzat. Crec que tinc el somriure tant gran que m'arriba a la mirada. Però això, no sempre és avantatjós ja que també significa que quan somric per compromís, no arriba a la mirada, i la gent s'adona que els meus llavis es corben, però els ulls estan tristos. I, a vegades, quan necessito espai, quan vull ficar una mica de boirina entre la gent i jo perquè sé que a la mínima que em diguin ploraré, llavors no va bé. Però, malgrat això, estimo el somriure. Estimo el meu, sobretot aquell tant gran, tant feliç, tant desinteressat, tant boig que se'm fica quan estic mooolt feliç, quan estic amb les persones que estimo, quan estic on vull estar, quan sóc qui vull ser, quan m'estimo i estimo la vida. I sabeu què? M'encanten els vostres somriures! Tots! Siguin grans, petits, llargs, curs, mitjos...sobretot aquells plens d'amor, plens d'esperança, plens de felicitat! I és que, el meu somriure, la meva felicitat s'alimenten d'aquells petits i grans somriures, d'aquells moments feliços amb tots vosaltres. Per això, us demano, mai deixeu de somriure, sigui quan sigui, perquè a part que algú es pot enamorar del vostre somriure, com diu la coneguda frase, algú pot ser una mica més feliç gràcies a vosaltres... algú se li pot encomanar el vostre somriure. 

Bona setmana!

C.