Un despertar estrany

L'altre dia, vaig tenir un despertar estrany. M'ha passat altres cops, però feia temps que no. Eren unes pessigolles sota els peus, era un somriure divertit i un cap molt difós. Semblava com si estigués allí abans del març del 2012... semblava que no havia passat mai res, que no havia començat amb la malaltia... semblava com si el món fos igual com abans. Una sensació realment estranya, ja us ho dic. Em sentia confosa. Un instant on vaig arribar a dubtar de tot, del present i del passat dur del càncer... La meva mirada no veia el cabell curt, ni el bonyet sota la pell, ni la vena marró de la mà dreta, ni una petita marqueta al braç..., entre altres petites cosetes. Allò sí que se'n pot dir estar en una bombolla. Era un moment desconcertant, com quan somies una cosa tant real que quan et despertes, no saps si ha passat de veritat o no. I, per un instant, no hi va haver res. Només jo. Va ser bonic, va ser una sensació que feia temps que no podia sentir, va ser com un somni despert. Malauradament, tots despertem i acabem xocant amb la realitat: aquells cabells curts que et confonien eren per haver passat mil i una batalles, el bonyet sota la pell és un cateter per on et fiquen medicament i el què faci falta, la vena marró no és res estrany, ni t'has esgarrapat... és la marca de la teva constant lluita...de quan et van fer la teva primera quimio i, aquella petita marqueta al braç, el lloc on una vegada i una altra t'han punxat per fer-te analítiques, perquè es veu que tens les venes ben dolentes, noia. I, llavors, en aquell moment, t'adones que tot allò que et preocupava abans de passar per tot això són arena, no valen la pena llàgrimes, ja que la vida, el patiment, la por te les han emportat. I veus que allò que abans t'estressava, ara et fa riure. I, finalment, caus en què potser sí que el càncer és una pedra en el camí, però que aquesta pedra en el camí t'ha fet caure perquè t'aturis i puguis parar-te a veure tot el paisatge, a respirar amb tranquil·litat, a entendre millor les coses i la vida, a tenir fe i esperança i buscar-les a tot arreu i, sobretot, a estimar cada un dels petits instants que pots gaudir. 

El càncer ha estat un cop dur, però m'ha tret les benes dels ulls per fer-me adonar que la vida és màgica i terriblement bella i que toca molt per fer i per viure!

Bona setmana!

C.