My favourite things : )

Suposo que tots, més o menys, coneixeu la bonica i coneguda cançó "My favourite things" de la pel·lícula "Sound of the Music" (Sonrisas y Lágrimas). Doncs, aquesta cançó, que me la va recordar una estimada cosina floreta meva abans del trasplantament, em va fer pensar. Les meves coses preferides... aquelles coses que m'agraden, que em fan volar... I en va sortir una petita llista:

- L'olor d'herba molla i acabada de tallar

- Acariciar i abraçar un cadell

- El meu ós de peluix d'EEUU (el tinc des que la meva germana gran es va casar -tenia uns 8 anys-, me'l van portar de la lluna de mel)

- Una abraçada d'algú que estimo

- L'olor, el tacte, la bellesa...d'un infant (vaig pensar en la meva papalloneta o quan els meus nebodets eren petitets)

- Les rialles dels meus nebots

- Una posta de sol vista des d'un parc que tinc prop de casa

- Contemplar les estrelles estirada a terra d'aquest mateix parc

- Cançons com:

 *buon giorno principessa (de la pel·lícula "La Vida es Bella")

 *Big world (me la cantava la meva germana gran quan era petita)

 *Forrest Gump (aquesta cançó és molt especial per mi i el meu avi)

 *Qué será será (me la cantava la meva mare quan era petita)

   i moltes altres que em recorden moments especials...

- Passar una bona estona mirant alguna pel·lícula de la meva infància (Disney)

- El foc a terra de casa els meus avis

- La piscina de casa els meus avis

- L'olor de palometes quan entres al cinema

- La sensació de llibertat que sents quan vas en bici

- Sentir el sol com seca les petites gotes d'aigua del mar quan prens el sol

- Un cafè amb llet ben calent quan fa fred

- Estrenar llibres

- Una nit de festa amb els amics

- Ficar els peus al mar

  ,etc. 

Vaig començar a fer-la un dia que no em trobava massa bé mentre estava a la meva "nau espacial". Això m'ajudava, feia que sentís i experimentés tot allò que m'agrada i em va sentir bé... I és que quan estàs malament, quan no et queda paciència i saps que n'has de tornar a buscar on sigui per seguir, obria aquesta llibreta i mirava tot allò que m'omple, que m'encanta. I feia que el dolor es mitigués i que la paciència s'arreglés. M'ajudava a pensar que lluitant com ho feia, no ho hauria de recordar ni pensar, sinó que ho podria tornar a fer i això em feia feliç.

I vosaltres, què és allò que us agrada? Aquelles petites coses que us fan feliços/felices?

Bona setmana,

C. 

Vida més o menys normal

Ja han passat set mesos des del dia del trasplantament. En la meva ment, ho puc reviure de petit en petit. Em venen trossos d'aquella experiència tan dura, d'aquella habitació, de sensacions, de persones... Sembla estrany el dur que se'm va fer i ara tinc la impressió que ha passat molt temps de tot allò i de la Carla de llavors a la d'ara. Estic feliç, tranquil·la, esperançada, activa, somiadora,... I m'encanta. He hagut de lluitar tant i durant tant temps que ja no recordava el què era estar bé. Potser sí que encara no estic del tot recuperada, però ja s'apropa, estic a punt de tocar-ho amb els dits. I això em meravella... I sentir als metges dient-me "pots fer vida més o menys normal, ara tot ha de tornar de poc en poc a la normalitat". Què bé! No sabeu el feliç que em fa, això! I és que ara, com deia Miquel Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

Bon cap de setmana,

C.

Il·lusions fetes realitat

Quan et trobes malament, dins una habitació d'algun hospital o simplement estàs a casa sense poder fer gran cosa, tens la gran oportunitat de pensar. Penses molt. Penses en tot allò que has fet, en tot allò que fas, en tota aquella gent que t'estima, en tota aquella gent que t'ha fallat, i... com no, no poden faltar les petites i grans il·lusions que somnies fer. La veritat és que, quan estàs tant dèbil que el simple fet d'aixecar-te ja et cansa o que et costa concentrar-te massa estona en qualsevol cosa, veus aquestes il·lusions molt lluny, com si quedés mitja vida per aconseguir-les. Però després, quan va passant el temps i veus que els teus dits s'apropen més i més a elles, ets feliç. A vegades tens por... has estat tant temps tancat, cansat i patint que penses que potser et passaràs de la ratlla fent-les ara. Però llavors te n'adones que ningú et posa pressa, que ningú t'exigeix més del què en realitat pots fer. I veus que pots començar a fer cosetes, sempre que tingues en compte que el teu cos encara no està del tot recuperat de la batalla però que aguanta cada cop més i, quan és una cosa que desitges de tot cor, encara ho intenta una mica més. 

Aquests dies d'estiu he pogut fer més d'una cosa realitat: poder anar al concert de Els Pets a Passanant, a la manifestació de la V a Barcelona, banyar-me a la platja i algunes altres cosetes que per molts són el pa de cada dia però per mi... han estat moments de felicitat. Tanta felicitat, tanta esperança, tanta emoció que se m'escapava del cor! I és que malgrat que la batalla ha estat llarga i àrdua, el resultat que et queda és espectacular: poder viure intensament, plenament i feliçment cada petit detall del dia a dia.

Bon cap de setmana,

C.

Petita capsa de records

"Arribarà un dia que els nostres records seran la nostra riquesa" Paul Géraldy 

Tinc una bonica i petita capsa. Una cosa improvisada i melancòlica. Una petita màquina del temps. Un grapat de records, de vivències dins un raconet especial de l'habitació, planificat i estudiat amb detall i antelació. En ell, hi guardo petites coses. Coses que molta gent veuria i no donaria importància, però que per mi la tenen tota: m'evoquen aquell moment, aquella persona, aquell somriure, aquella llàgrima, aquell pensament... És bonic reviure allò passat a partir d'aquestes petites coses. Sembla com si, només tocant-ho, només mirant-ho, tornés a ser allà i, sense poder evitar-ho, se m'escapa el somriure. 

Entre les coses d'aquesta petita capsa, hi ha el limfoma de Hodgkin: petits records d'hospital que m'evoquen unes olors-pudors, unes persones, una lluita, ... coses que m'ajuden a entendre que la vida és lluita, és enfrontar-se a les pors, és ser feliç ballant sota la pluja, és viure intensament fruint de tot a cada instant.
Crec que tothom hauria de permetre's el petit luxe de tenir una pròpia màquina del temps, una forma de reviure, de somniar, de reflexionar, de ser. I és que, no és això la vida? No són petites coses que, sense saber-ho, ens fan ser qui som?

Bona setmana,

C. 

P.D. I  vosaltres, també teniu una petita capsa de records? :)

Olor de casa

Després de més de sis mesos a Barcelona, ja ens han deixat tornar a casa i, aquest cop, per quedar-nos-hi. 

Ja feia un temps que ens deixaven baixar els caps de setmana, però arribava el dilluns i ens tocava tornar a aquell piset llogat prop de l'Hospital. 

Recordo com m'agradava entrar a casa. Tot m'era familiar, l'olor era especial i em sentia feliç només pujant les escales. El primer cop que ens van deixar pujar, em vaig emocionar i tot. Casa, els meus espais, els meus records, les meves coses...

Sembla estrany, però casa nostra és un raconet que ens omple, que ens fa ser qui som i, estic segura, ens ajuda a recuperar-nos més ràpid de qualsevol adversitat. Ens sentim còmodes i tot sembla especial i bonic. Potser per això, sempre a la tornada d'un viatge o d'una estada a fora sigui quina sigui la circumstància, sempre s'enyora la pròpia llar, el nostre niuet de pau. Sigui com sigui, ens l'estimem incondicionalment i per moltes millores i canvis que pogués necessitar, sabem que, passi el que passi, no la canviaríem per res del món. 

Bona setmana!

C.

P.D. Això em fa evocar una bonica cançó "93 million miles" de Jason Mraz 

" wherever you go you can always come home ;)" 

21 primaveres :)

El 24 de Juliol vaig fer 21 anys. Em ve la meva imatge davant del pastís, mirant les espelmes i sentint de fons una bonica cançó d'aniversari de tots aquells que m'estimen i m'estimo. En aquell moment, em sento feliç, important, diferent. No importa res. Només les espelmes, la música i l'amor present en l'ambient. No hi ha cabell curt, ni cara inflada, ni mals records passats. No. Ara només hi ha tranquil·litat, felicitat, esperança de poder viure molts aniversaris més i un desig... estar curada per sempre del limfoma de Hodgkin.

Respiro fons i miro al meu voltant amb un gran somriure pensant que vull mil i un aniversaris i moments amb tots ells al meu costat, perquè no hi ha res més bonic que una vida llarga i junt a tots aquells que t'estimes. 

Llavors, entre els aplaudiments, miro per la finestra i penso en tot allò que encara queda per fer i viure i m'encanta. I és que cada petit moment, projecte i il·lusió són motius per somriure ;).

Bon cap de setmana,

C.

Sobre rodes

Un dia, em vaig despertar a la matinada amb molt mal als genolls. No sabia que em passava, em feia molt mal i no podia evitar plorar. A partir d'aquell moment, em costava molt caminar i no em podia aixecar sola dels llocs. Era molt frustrant. La meva mare va trucar a l'Hospital i li van dir que era un efecte secundari -molt propi dels joves- d'un medicament -del qual n'estava prenent una forta quantitat-. Per poder sortir, em van haver de comprar una cadira de rodes i, al pis de Barcelona -i també a casa-, vam haver d'habilitar-ho tot perquè pogués anar fent. Anava pel carrer amb la cadira i veia tot de persones amb cadira de rodes- sembla que, quan et passa a tu, en vegis per tot arreu-. I el pitjor era que hi havia pocs llocs habilitats per tots ells. Jo sabia pel metge que allò era passatger, que amb rehabilitació se'm passaria però... i totes aquelles persones sobre rodes que hi havien de passar tota la vida? Restaurants, botigues, museus, cinemes... no condicionats. Jo em podia aixecar de la cadira i pujar el graó o graons amb l'ajuda de la meva mare, però... i tots ells? Crec que, en aquest àmbit, ens queda molt per fer. Pensem massa en nosaltres i creiem que tot sempre estarà bé, però quan ens passa a nosaltres, llavors ens n'adonem de tot i veiem la vida des d'una altra perspectiva... en aquest cas, una vida on la gent no compta amb persones com nosaltres i això sap molt greu. Per això, crec que aquesta vivència també m'ajuda a entendre més a totes aquelles persones amb dificultats i, quan tingui alumnes a classe amb algun problema, sabré empatitzar molt més. Crec que tots hauríem de tenir alguna experiència d'aquestes, encara que sigui fictícia, per entendre millor als altres, per veure que no només hi ha el nostre melic, per ajudar a tot aquell que necessita el nostre cop de mà. Potser d'aquesta manera, aconseguirem que la seva vida sigui més bonica i més senzilla i és que: all we need is love ;).

Bon cap de setmana!

Una abraçada,

C.