Petita capsa de records

"Arribarà un dia que els nostres records seran la nostra riquesa" Paul Géraldy 

Tinc una bonica i petita capsa. Una cosa improvisada i melancòlica. Una petita màquina del temps. Un grapat de records, de vivències dins un raconet especial de l'habitació, planificat i estudiat amb detall i antelació. En ell, hi guardo petites coses. Coses que molta gent veuria i no donaria importància, però que per mi la tenen tota: m'evoquen aquell moment, aquella persona, aquell somriure, aquella llàgrima, aquell pensament... És bonic reviure allò passat a partir d'aquestes petites coses. Sembla com si, només tocant-ho, només mirant-ho, tornés a ser allà i, sense poder evitar-ho, se m'escapa el somriure. 

Entre les coses d'aquesta petita capsa, hi ha el limfoma de Hodgkin: petits records d'hospital que m'evoquen unes olors-pudors, unes persones, una lluita, ... coses que m'ajuden a entendre que la vida és lluita, és enfrontar-se a les pors, és ser feliç ballant sota la pluja, és viure intensament fruint de tot a cada instant.
Crec que tothom hauria de permetre's el petit luxe de tenir una pròpia màquina del temps, una forma de reviure, de somniar, de reflexionar, de ser. I és que, no és això la vida? No són petites coses que, sense saber-ho, ens fan ser qui som?

Bona setmana,

C. 

P.D. I  vosaltres, també teniu una petita capsa de records? :)

Olor de casa

Després de més de sis mesos a Barcelona, ja ens han deixat tornar a casa i, aquest cop, per quedar-nos-hi. 

Ja feia un temps que ens deixaven baixar els caps de setmana, però arribava el dilluns i ens tocava tornar a aquell piset llogat prop de l'Hospital. 

Recordo com m'agradava entrar a casa. Tot m'era familiar, l'olor era especial i em sentia feliç només pujant les escales. El primer cop que ens van deixar pujar, em vaig emocionar i tot. Casa, els meus espais, els meus records, les meves coses...

Sembla estrany, però casa nostra és un raconet que ens omple, que ens fa ser qui som i, estic segura, ens ajuda a recuperar-nos més ràpid de qualsevol adversitat. Ens sentim còmodes i tot sembla especial i bonic. Potser per això, sempre a la tornada d'un viatge o d'una estada a fora sigui quina sigui la circumstància, sempre s'enyora la pròpia llar, el nostre niuet de pau. Sigui com sigui, ens l'estimem incondicionalment i per moltes millores i canvis que pogués necessitar, sabem que, passi el que passi, no la canviaríem per res del món. 

Bona setmana!

C.

P.D. Això em fa evocar una bonica cançó "93 million miles" de Jason Mraz 

" wherever you go you can always come home ;)" 

21 primaveres :)

El 24 de Juliol vaig fer 21 anys. Em ve la meva imatge davant del pastís, mirant les espelmes i sentint de fons una bonica cançó d'aniversari de tots aquells que m'estimen i m'estimo. En aquell moment, em sento feliç, important, diferent. No importa res. Només les espelmes, la música i l'amor present en l'ambient. No hi ha cabell curt, ni cara inflada, ni mals records passats. No. Ara només hi ha tranquil·litat, felicitat, esperança de poder viure molts aniversaris més i un desig... estar curada per sempre del limfoma de Hodgkin.

Respiro fons i miro al meu voltant amb un gran somriure pensant que vull mil i un aniversaris i moments amb tots ells al meu costat, perquè no hi ha res més bonic que una vida llarga i junt a tots aquells que t'estimes. 

Llavors, entre els aplaudiments, miro per la finestra i penso en tot allò que encara queda per fer i viure i m'encanta. I és que cada petit moment, projecte i il·lusió són motius per somriure ;).

Bon cap de setmana,

C.

Sobre rodes

Un dia, em vaig despertar a la matinada amb molt mal als genolls. No sabia que em passava, em feia molt mal i no podia evitar plorar. A partir d'aquell moment, em costava molt caminar i no em podia aixecar sola dels llocs. Era molt frustrant. La meva mare va trucar a l'Hospital i li van dir que era un efecte secundari -molt propi dels joves- d'un medicament -del qual n'estava prenent una forta quantitat-. Per poder sortir, em van haver de comprar una cadira de rodes i, al pis de Barcelona -i també a casa-, vam haver d'habilitar-ho tot perquè pogués anar fent. Anava pel carrer amb la cadira i veia tot de persones amb cadira de rodes- sembla que, quan et passa a tu, en vegis per tot arreu-. I el pitjor era que hi havia pocs llocs habilitats per tots ells. Jo sabia pel metge que allò era passatger, que amb rehabilitació se'm passaria però... i totes aquelles persones sobre rodes que hi havien de passar tota la vida? Restaurants, botigues, museus, cinemes... no condicionats. Jo em podia aixecar de la cadira i pujar el graó o graons amb l'ajuda de la meva mare, però... i tots ells? Crec que, en aquest àmbit, ens queda molt per fer. Pensem massa en nosaltres i creiem que tot sempre estarà bé, però quan ens passa a nosaltres, llavors ens n'adonem de tot i veiem la vida des d'una altra perspectiva... en aquest cas, una vida on la gent no compta amb persones com nosaltres i això sap molt greu. Per això, crec que aquesta vivència també m'ajuda a entendre més a totes aquelles persones amb dificultats i, quan tingui alumnes a classe amb algun problema, sabré empatitzar molt més. Crec que tots hauríem de tenir alguna experiència d'aquestes, encara que sigui fictícia, per entendre millor als altres, per veure que no només hi ha el nostre melic, per ajudar a tot aquell que necessita el nostre cop de mà. Potser d'aquesta manera, aconseguirem que la seva vida sigui més bonica i més senzilla i és que: all we need is love ;).

Bon cap de setmana!

Una abraçada,

C. 

Es comença a veure el sol

Hola a tots! Sé que fa molt temps que no em passava ni escrivia, però no podia. Necessitava tota la meva força, totes les meves ganes, tot l'esforç per curar-me. Ha estat una dura lluita. Uns cinc mesos difícils, plens de mal estar, de cansament, de lentitud, d'experiències àrdues de viure. Però ara ja sembla que tot comença a anar per bon camí, que em començo a trobar més bé, que el camí no és tot pujada, sinó que ara ja començo a anar per terreny més pla i això m'agrada, m'anima i m'esperança. Sembla que, des d'aquí, l'esperada i desitjada vida normal no està tan lluny. Els metges fins i tot m'han comentat que, si tot segueix així, al setembre ja podré anar a la Universitat altre cop! Què bé! Sembla que, com diu la frase de la foto "better things are coming", coses millors estan per arribar :).

Així que ara toca gaudir d'aquesta recuperació, d'aprofitar els moments quan em trobo bé per fer allò que puc i vull fer i, per sobre de tot, ser feliç i estimar. Estimar molt i molt. Perquè tota la meva gent fa que tota aquesta lluita sigui més fàcil i que cada petit moment valgui la pena ;). Aviat la festa!

Una forta abraçada,

C.

La meva llibreta de colors

Aquests dies que estic esperant perquè m'ingressin altre cop i aquest cop definitivament, he recuperat d'un dels calaixos de l'escriptori, la meva llibreta de colors. És una llibreta negra i molt senzilla que em va comprar el meu pare quan estava ingressada per l'auto-trasplantament. Pel trasplantament, ja en tinc una de guardada i preparada. M'agrada tenir a mà una llibreta... hi escric pensaments, idees, somnis, projectes,... A vegades només faig algun que altre dibuixet o escric la lletra d'aquella cançó que tinc al cap, però, al cap i a la fi, és una forma d'escapar.

Recordo perfectament que, per l'auto-trasplantament, vam començar a parlar amb els pares de coses que volia fer un cop estigui curada... Des de coses més grans com anar de viatge aquí o allà fins a coses petites com pot ser ballar sota la pluja o anar a veure l'obra del llac dels cignes. Hi ha coses molt diverses: fer un curs de guitarra per mestres, anar de viatge a Polònia a veure uns amics, fer les pràctiques de 4t a l'escola de l'Hospital Sant Joan de Déu, anar a Nova York amb el meu metge a fer conferències i un llarg etcètera. Crec que és una cosa bonica el que vaig fer en aquella llibreta, com també vaig començar a programar la festa de celebració de la curació! Qui vindria, on ho faríem, llocs on podria anar amb les meves cosines-floretes a veure vestits,... No considero que pensar en tot allò que no podia fer a llavors mateix - però que en tenia ganes-, em deprimís en aquell moment. Crec que pensar-hi, feia que tot el meu mal estar físic i anímic tingués un fi molt clar: poder guanyar temps de vida per poder gaudir de tot allò que volgués i em proposés. I pensar en tot allò que volia fer, fos el que fos, em feia sentir feliç. Tinc una llista llarguíssima i cada dia que va passant, potser se'n fa una mica més. Però crec que no fa mal a ningú somniar, evadir-se, pensar que tot serà millor demà.

Sempre és bonic tenir somnis, projectes, idees, pensaments, fites... perquè, sense tenir res al cap, sense tenir aspiracions... com podem afrontar positivament el futur? La vida està per gaudir de cada petit dia, però també per pensar que demà és una oportunitat per seguir gaudint i lluitant per tot allò que volem a la vida.

I vosaltres, ho heu provat? No s'ha d'estar malalt perquè un es permeti somniar... Proveu-ho i veureu que, mentre aneu escrivint, us sentireu com uns petits infants que fan la carta als Reis Mags!

Una abraçada,

C.

Trasplantament, here we go!

"You were given this life because you are strong enough to live it"

Ja som aquí, a la última part d'aquest Everest. Ja falta menys, sembla que ja començo a veure el cim de la muntanya. Comença a faltar-me la respiració, però no penso rendir-me. Ara no, ara no toca. Ara toca respirar fons, tancar per un instant els ulls i pensar en aquella bonica frase de Miquel Martí i Pol de "tot està per fer i tot és possible". Miro enrere i veig un llarg i dur camí. Tot allò viscut, totes aquelles llàgrimes, tot aquell mal estar, però també tota aquella esperança, tota aquella fe, tota aquella introspecció. Veig persones que m'han deixat de la mà en tots els trams de la pujada, gent que no ha ni començat a pujar amb mi, gent que s'ha cansat a mig camí, gent que mirava el rellotge pensant que tenia altres coses a fer que agafar-me de la mà per pujar, gent que, per una o altra cosa, i emportant-se potser també una mica de mi, m'han anat deixant al llarg de la meva lluita. Fa pena això, però potser aquesta és la manera més vertadera, desinteressada i sincera de veure qui està vertaderament al teu costat. Aquells que, en cap moment m'han deixat de la mà. Els que, quan plorava, m'eixugaven les llàgrimes o em feien riure. Els que m'han donat ànims per anar pujant, passet a passet, una mica cada dia d'aquesta pujada. Aquells que, potser no hi parles cada dia, però que saps que et tenen sempre present. Aquells que hi són, simplement. Amb ells, un cop arribat al cim, brindaré i farem festa grossa. 

Cada cop falta menys. Ja començo a sentir el mareig per la falta d'aire. Em costa pensar. Però no perdo les forces, amunt! amunt! ja falta menys...! Fins i tot ara que pensava que ja estava a punt de tocar-ho, he ralliscat i he caigut una mica més enrere. No passa res! Aixequem-nos, afrontem la vida i lluitem per aconseguir veure, d'aquí uns dies, el paisatge més bonic i més especial que mai es podrà contemplar: la victòria a la mort, LA VIDA, LA CURACIÓ. Crec que no hi ha premi més gran que que et concedeixin moments, amor, felicitat, llàgrimes, esperança, nous amics i coneguts, noves experiències, nous reptes... No hi ha premi més gran que poder gaudir una mica més d'aquesta vida bonica i complicada. 

Així que, ara només demano energia positiva de tots vosaltres, que em tingueu present, que pregueu per mi, que feu allò que pugueu i que us vingui de gust però de cara a què tot això vagi molt i molt bé! Ara toca una altra etapa molt dura, però tornaré a vèncer, perquè em queda molt per fer, molt per dir, molt per viure. 

Bon cap de setmana!

C. 

P.D. Tot això ve a dir que les últimes proves han sortit d'allò més bé i que ara m'enfronto a -esperem- la última etapa de la meva lluita: un trasplantament de les cèl·lules mare de la meva estimada mare :).