Cada dia es torna a començar

Una petita reflexió de dies difícils viscuts...

Quan la paciència s'esfuma, 

quan la vida et sembla ínfima,

quan el món sembla continuar rodant encara que tu no hi siguis,

has de pensar que cada dia es torna a començar.

Quan la por t'ennuvola el cor,

quan tot et fa mal,

quan busques el camí i no el trobes,

has de pensar que cada dia es torna a començar.

Quan l'esperança és difícil de trobar,

quan la rialla se t'oblida,

quan recaus,

has de pensar que cada dia es torna a començar.

Sí, cada dia tornes a començar.

Cada dia, tot allò que tenies ahir: por, desesperança, mal estar, el que sigui,

tornarà a començar. 

I, per lluitar contra el que sigui, has de tornar a començar. 
Has de re-iniciar el teu cor
i el teu cap.

I tot allò que perdis,

tornar-ho a trobar.

Perquè malgrat la tempesta,

demà el sol tornarà...

Bon cap de setmana,

C.

31 d'Octubre, una data especial

Suposo que sempre ha tingut un caire especial el 31 d'Octubre amb el tema de la Castanyada. Una nit per menjar panellets i castanyes i beure moscatell. Per mi, el 31 d'Octubre és més que això. El 31 d'Octubre s'ha convertit en un dels meus aniversaris. Sí, sí, perquè ara en tinc tres, sabeu? El 24 de Juliol de 1993 vaig néixer per primer cop. El 31 d'Octubre, després d'una quimio d'allò més forta que em va deixar a zero, em van ficar les meves cèl·lules mare "bones". I, el 14 de Febrer, després d'una quimio encara molt més forta i d'una radio, em van ficar les cèl·lules mare de la meva mare.

El meu metge sempre diu que la meva mare m'ha donat la vida dos cops, i té tota la raó. Potser per això ens hem unit més que mai. Qui té l'oportunitat de donar la vida a la mateixa persona i dos cops? Pocs. Nosaltres dues, som unes d'aquestes.

Sembla estrany, això de tenir tres aniversaris. Et sents especial, la veritat, hahaha. Però també hi ha tota una lluita darrere. L'altre dia 31 d'Octubre, la meva mare em va portar un mini-pastelet amb una espelma en forma d'1 i em va dir "brindo per què arribi un moment que això et sembli tan llunyà que ni recordis que avui et van fer l'autotrasplantament". Jo també ho espero. Espero que pugui viure molts moments i experiències més; que aquella llista amb els desitjos, es faci cada cop més curta... i que pugui viure una vida llarga i plena on, arribi un moment, que tota aquesta lluita, tot aquest patiment, totes aquestes dates, es desdibuixin. Perquè voldrà dir que ha passat tant temps, he pogut viure tant i he pogut gaudir tant, que sembli que allò només va ser un petit moment de la llarga vida. Una experiència més. Un patiment més. Una victòria més. I és que els humans tenim la bonica i agradable capacitat d'oblidar tot allò dolent i recordar allò que ens ha omplert, ens ha fet saltar de felicitat, ens ha emocionat, ens ha fet ser nosaltres. Per això, estic segura que hi haurà un moment, on només recordaré una victòria de vida. Ja no hi haurà més patiment, més dolor, més paciència, més lluita. Només hi haurà temps.

Bona setmana,

C.

My favourite things : )

Suposo que tots, més o menys, coneixeu la bonica i coneguda cançó "My favourite things" de la pel·lícula "Sound of the Music" (Sonrisas y Lágrimas). Doncs, aquesta cançó, que me la va recordar una estimada cosina floreta meva abans del trasplantament, em va fer pensar. Les meves coses preferides... aquelles coses que m'agraden, que em fan volar... I en va sortir una petita llista:

- L'olor d'herba molla i acabada de tallar

- Acariciar i abraçar un cadell

- El meu ós de peluix d'EEUU (el tinc des que la meva germana gran es va casar -tenia uns 8 anys-, me'l van portar de la lluna de mel)

- Una abraçada d'algú que estimo

- L'olor, el tacte, la bellesa...d'un infant (vaig pensar en la meva papalloneta o quan els meus nebodets eren petitets)

- Les rialles dels meus nebots

- Una posta de sol vista des d'un parc que tinc prop de casa

- Contemplar les estrelles estirada a terra d'aquest mateix parc

- Cançons com:

 *buon giorno principessa (de la pel·lícula "La Vida es Bella")

 *Big world (me la cantava la meva germana gran quan era petita)

 *Forrest Gump (aquesta cançó és molt especial per mi i el meu avi)

 *Qué será será (me la cantava la meva mare quan era petita)

   i moltes altres que em recorden moments especials...

- Passar una bona estona mirant alguna pel·lícula de la meva infància (Disney)

- El foc a terra de casa els meus avis

- La piscina de casa els meus avis

- L'olor de palometes quan entres al cinema

- La sensació de llibertat que sents quan vas en bici

- Sentir el sol com seca les petites gotes d'aigua del mar quan prens el sol

- Un cafè amb llet ben calent quan fa fred

- Estrenar llibres

- Una nit de festa amb els amics

- Ficar els peus al mar

  ,etc. 

Vaig començar a fer-la un dia que no em trobava massa bé mentre estava a la meva "nau espacial". Això m'ajudava, feia que sentís i experimentés tot allò que m'agrada i em va sentir bé... I és que quan estàs malament, quan no et queda paciència i saps que n'has de tornar a buscar on sigui per seguir, obria aquesta llibreta i mirava tot allò que m'omple, que m'encanta. I feia que el dolor es mitigués i que la paciència s'arreglés. M'ajudava a pensar que lluitant com ho feia, no ho hauria de recordar ni pensar, sinó que ho podria tornar a fer i això em feia feliç.

I vosaltres, què és allò que us agrada? Aquelles petites coses que us fan feliços/felices?

Bona setmana,

C. 

Vida més o menys normal

Ja han passat set mesos des del dia del trasplantament. En la meva ment, ho puc reviure de petit en petit. Em venen trossos d'aquella experiència tan dura, d'aquella habitació, de sensacions, de persones... Sembla estrany el dur que se'm va fer i ara tinc la impressió que ha passat molt temps de tot allò i de la Carla de llavors a la d'ara. Estic feliç, tranquil·la, esperançada, activa, somiadora,... I m'encanta. He hagut de lluitar tant i durant tant temps que ja no recordava el què era estar bé. Potser sí que encara no estic del tot recuperada, però ja s'apropa, estic a punt de tocar-ho amb els dits. I això em meravella... I sentir als metges dient-me "pots fer vida més o menys normal, ara tot ha de tornar de poc en poc a la normalitat". Què bé! No sabeu el feliç que em fa, això! I és que ara, com deia Miquel Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

Bon cap de setmana,

C.

Il·lusions fetes realitat

Quan et trobes malament, dins una habitació d'algun hospital o simplement estàs a casa sense poder fer gran cosa, tens la gran oportunitat de pensar. Penses molt. Penses en tot allò que has fet, en tot allò que fas, en tota aquella gent que t'estima, en tota aquella gent que t'ha fallat, i... com no, no poden faltar les petites i grans il·lusions que somnies fer. La veritat és que, quan estàs tant dèbil que el simple fet d'aixecar-te ja et cansa o que et costa concentrar-te massa estona en qualsevol cosa, veus aquestes il·lusions molt lluny, com si quedés mitja vida per aconseguir-les. Però després, quan va passant el temps i veus que els teus dits s'apropen més i més a elles, ets feliç. A vegades tens por... has estat tant temps tancat, cansat i patint que penses que potser et passaràs de la ratlla fent-les ara. Però llavors te n'adones que ningú et posa pressa, que ningú t'exigeix més del què en realitat pots fer. I veus que pots començar a fer cosetes, sempre que tingues en compte que el teu cos encara no està del tot recuperat de la batalla però que aguanta cada cop més i, quan és una cosa que desitges de tot cor, encara ho intenta una mica més. 

Aquests dies d'estiu he pogut fer més d'una cosa realitat: poder anar al concert de Els Pets a Passanant, a la manifestació de la V a Barcelona, banyar-me a la platja i algunes altres cosetes que per molts són el pa de cada dia però per mi... han estat moments de felicitat. Tanta felicitat, tanta esperança, tanta emoció que se m'escapava del cor! I és que malgrat que la batalla ha estat llarga i àrdua, el resultat que et queda és espectacular: poder viure intensament, plenament i feliçment cada petit detall del dia a dia.

Bon cap de setmana,

C.

Petita capsa de records

"Arribarà un dia que els nostres records seran la nostra riquesa" Paul Géraldy 

Tinc una bonica i petita capsa. Una cosa improvisada i melancòlica. Una petita màquina del temps. Un grapat de records, de vivències dins un raconet especial de l'habitació, planificat i estudiat amb detall i antelació. En ell, hi guardo petites coses. Coses que molta gent veuria i no donaria importància, però que per mi la tenen tota: m'evoquen aquell moment, aquella persona, aquell somriure, aquella llàgrima, aquell pensament... És bonic reviure allò passat a partir d'aquestes petites coses. Sembla com si, només tocant-ho, només mirant-ho, tornés a ser allà i, sense poder evitar-ho, se m'escapa el somriure. 

Entre les coses d'aquesta petita capsa, hi ha el limfoma de Hodgkin: petits records d'hospital que m'evoquen unes olors-pudors, unes persones, una lluita, ... coses que m'ajuden a entendre que la vida és lluita, és enfrontar-se a les pors, és ser feliç ballant sota la pluja, és viure intensament fruint de tot a cada instant.
Crec que tothom hauria de permetre's el petit luxe de tenir una pròpia màquina del temps, una forma de reviure, de somniar, de reflexionar, de ser. I és que, no és això la vida? No són petites coses que, sense saber-ho, ens fan ser qui som?

Bona setmana,

C. 

P.D. I  vosaltres, també teniu una petita capsa de records? :)

Olor de casa

Després de més de sis mesos a Barcelona, ja ens han deixat tornar a casa i, aquest cop, per quedar-nos-hi. 

Ja feia un temps que ens deixaven baixar els caps de setmana, però arribava el dilluns i ens tocava tornar a aquell piset llogat prop de l'Hospital. 

Recordo com m'agradava entrar a casa. Tot m'era familiar, l'olor era especial i em sentia feliç només pujant les escales. El primer cop que ens van deixar pujar, em vaig emocionar i tot. Casa, els meus espais, els meus records, les meves coses...

Sembla estrany, però casa nostra és un raconet que ens omple, que ens fa ser qui som i, estic segura, ens ajuda a recuperar-nos més ràpid de qualsevol adversitat. Ens sentim còmodes i tot sembla especial i bonic. Potser per això, sempre a la tornada d'un viatge o d'una estada a fora sigui quina sigui la circumstància, sempre s'enyora la pròpia llar, el nostre niuet de pau. Sigui com sigui, ens l'estimem incondicionalment i per moltes millores i canvis que pogués necessitar, sabem que, passi el que passi, no la canviaríem per res del món. 

Bona setmana!

C.

P.D. Això em fa evocar una bonica cançó "93 million miles" de Jason Mraz 

" wherever you go you can always come home ;)"