UNA PRINCESA MOLT ESPECIAL

Papallonetes!

Després de l'experiència del càncer, n'he tret una cosa bonica en forma de conte. Es diu UNA PRINCESA MOLT ESPECIAL (ISBN: 978-841661159-1). 

El podeu demanar en qualsevol llibreria, a la pàgina web de l'editorial (http://www.libros.cc/una-princesa-molt-especial.htm) i a Amazon (https://www.amazon.es/princesa-molt-especial-Carla-Pijuan/dp/8416611599/ref=sr_1_1?ie=UTF8&qid=1459354347&sr=8-1&keywords=Una+princesa+molt+especial) -el preu no està correcte, és 12€, però encara no ho han arreglat-. 

Estic taaan emocionada :)!

Espero que us agradi i que sigui un bri d'esperança sempre que ho necessiteu!

Una abraçada gegant,

C.

P.D. Aprofito per dir que fico un punt i coma en aquest bloc. El deixaré parat un temps, simplement perquè quan era una forma d'escapar-me del càncer i d'expressar-me, ara només fa que recordar-me'l, i no és el que necessito. Així que us deixo amb la il·lusió que em suposa aquest conte i amb l'esperança de retrobar-nos en un futur. Us desitjo el millor i gràcies per seguir-me. Potser després del conte, vindrà el bloc, qui sap? 

Per totes les erugues i eruguetes

Estimada erugueta,

Sí, tu, aquella persona que està patint un càncer. A tu em dirigeixo amb aquesta carta. Tu, aquella persona que ara se sent una eruga (normal! tots els que n'hem patit hi passem per aquesta fase, no et preocupis), quan, en realitat, tens una papallona preciosa i meravellosa dins el cor, esperant per sortir. Però shhh... encara no és el moment. Encara s'està covant. Mentre tu estàs fent la quimio, la radio, les operacions i els trasplants, mentre tu no pares de lluitar, la teva papallona s'omple de colors, creix i es fa vida. Mentre tu pateixes i et trobes malament, la papallona creix i creix, preparant-se per sortir. 

Hi haurà un dia que, de cop i volta, després de patir tant, de tanta por, de tant malestar, el càncer marxarà. Aquell monstre pelut desapareixerà i tu respiraràs fons, sentint-te bé, plena de vida, plena de ganes de viure. I llavors, en aquell petit i preciós instant, la papallona sortirà i t'omplirà. Tota tu seràs una papallona. Tanta lluita t'haurà convertit en una bella papallona, que serà preciosa, plena de vida, de colors, d'esperança, de ganes de fer coses, d'optimisme i, per suposat, d'un canvi de vista de la vida i de tot allò que representa. 

El càncer ens canvia, però és a les nostres mans la manera d'afrontar el canvi. Si deixem que l'eruga es quedi per sempre o si la papallona mereix la pena. Jo vaig optar per la papallona i et dic de tot cor que és la millor cosa que he fet mai. Una malaltia no pot ficar ombra a tota la teva vida. Una malaltia és un punt i coma, una pausa en el camí. Però després la vida segueix i ja et dic jo que mereix molt la pena. Veuràs les coses amb uns altres ulls, experimentaràs la vida amb una altra vitalitat i unes altres ganes. Serà com si...com si haguessis tornat a néixer. En realitat, seràs una privilegiada. Seràs una d'aquelles que té l'oportunitat de canviar, de millorar, d'adonar-se'n del que val la pena de veritat. Estigues contenta amb això. Al final, veuràs que el càncer et va fer molt mal, però que també t'aportarà molt bé i llavors, ja et dic jo, t'acabes reconciliant amb ell. 

Però no et dic res més. Ara això és la teva història, ara ets tu la narradora, la protagonista i l'escriptora. És a les teves mans el que passi a partir d'ara, com visquis la malaltia i la vida. Jo només volia animar-te, ajudar-te, fer-te veure que no estàs sola. Dir-te que, encara que no t'ho pensis, ets una gran lluitadora! I que has de seguir lluitant, encara que costi, encara que cansi, encara que a vegades pensis que no pots o que et donis per vençuda...Lluita! pensa en tot allò que vindrà després. Tot allò que tant t'agrada. Tot allò que vols fer. Tots aquells que tant estimes. Pensa. Somnia. Respira fons. I no paris. Ni un moment. 

I, pel que necessitis, aquí estem tots aquells que també hem estat lluitadors. 

Una abraçada i endavant!

C. 

Propòsits

Ja ha arribat un nou any i, junt a aquest, tots aquells propòsits que, any rere any, ens obliguem a escriure i intentem fer-los realitat, encara que no sempre arribin a bon port. 

Amb el pas del temps, me n'he adonat que n'hi ha que no tenen massa sentit i n'hi ha que són massa difícils perquè es puguin dur a terme. Així que, després de tot, i havent viscut tota l'experiència del càncer, aquesta és la meva llista de propòsits per aquest i qualsevol any que vingui:

1. Somriure i fer somriure

2. Ser amable

3. Tenir curiositat per tot allò que m'envolta

4. Buscar moments de relax on poder tancar els ulls i respirar

5. Gaudir de la bellesa de les coses simples

6. Cantar i ballar quan el cor m'ho demani

7. Estimar molt

8. Malgrat la por, respirar fons i enfrontar-me a les adversitats

9. Deixar aflorar la innocència del nen que porto dins

10. Ser agraït amb allò que tinc

11. No deixar de somniar i lluitar per aconseguir-ho (RES és impossible)

12. Buscar temps pels meus

13. Conèixer gent i llocs nous

14. Provar coses noves

15. Ajudar als altres

16. I, sobretot, viure. Viure intensament. Gaudint de cada petit instant. 

Una abraçada i bon any,

C. 

Festes

Poder gaudir de les festes és una delícia. Sempre m'han agradat molt les festes de Nadal. És un temps on la màgia flueix pels carrers i fins i tot la gent la desprenem. Et surt sol. I això és increïble. És com un temps on les preocupacions s'aparquen, on el malestar sembla no ser tant i on pots veure totes aquelles persones que estimes. 

Suposo que pels nens petits, la importància més gran la tenen els regals. Però això és passatger. Amb el temps te n'adones que els regals hi són tot l'any, que, al cap i a la fi, són una cosa material que té una durada i que no serveixen de res. Però, les persones... això sí que és el millor regal. Poder estar amb tota la família reunits, veure-us amb els amics i celebrar que un any ha passat, però que l'amistat continua i cridant desitjos per l'any pròxim... això és el millor regal.

I jo tinc la sort de tenir una família i uns amics meravellosos, amb els que he pogut compartir des de sempre aquestes festes, omplint les sales de rialles i de cançons, i l'ambient d'amor. 

Aquestes festes, per això, són més especials que mai. Són les primeres "normals".  Després de tant temps estant malalta i vigilant en tot moment, aquestes són les primeres amb les que he pogut gaudir sense cap preocupació i les primeres on podré sortir per cap d'any com Déu mana amb els amics i fer una mica el boig! I això és increïble! Perquè, després d'estar dins la bombolla, després de tenir por de tot, després de tenir el cap ple de núvols, aquest cop...em sento radiant! És tant bonic tot! I cobra un sentit que potser mai haurien tingut si no fos pel monstre lila... 

Per això, em proposo gaudir-les intensament, plenament. No deixar-me ni un detall per viure. 

I dono gràcies cada dia i cada moment de ser avui aquí. D'haver guanyat la batalla. De poder gaudir de molts més moments tan especials com aquest.

Una abraçada i bones festes,

C. 

La maleta

Després d'haver tornat del viatge a París, m'ha vingut a la ment la maleta. Quins mals de caps porta fer-la! I quina mandra fa desfer-la! Oi? I és que recordo que, mentre estava fent la maleta per aquest gran viatge, el qual em tenia ben emocionada, vaig tenir un flash. Un d'aquests que em ve al cap de tant en tant, quan menys m'ho espero, i que em recorden diferents realitats. 

M'he vist fa uns anys, fent la maleta. La mateixa maleta. I pensant amb molta cura tot allò que m'havia d'emportar. Me n'anava de casa, sí. I no sabia quan hi tornaria. No, no me n'anava a estudiar a fora. No, no me n'anava de vacances. Me n'anava a Barcelona. Primer, a un petit pis. Després, a una habitació de vidre dins de l'Hospital. Me n'anava a una dura batalla i no sabia si tornaria...Si us sóc sincera, fins i tot vaig fer una capsa amb tot de cartes per acomiadar-me de les persones que estimo si la cosa no anava bé. 

Així que vaig fer una bona llista i vaig pensar en tot allò que em podria venir de gust fer durant l'hospital i un cop fora d'aquest. La veritat és que em van sobrar coses i tot. Quan et trobes bé, tens molta energia i vitalitat, però quan et trobes malament, amb quatre coses i dormint ja en tens més que suficient. En aquell temps, em vaig convertir en una devoradora de llibres. Sempre m'ha agradat molt llegir i ho practico tot sovint, però aquell temps va ser quelcom increïble. No parava. Acabava un i en començava un altre. Podia llegir-me 5 o 6 llibres en una setmana, quasi sense tenir espai de respirar entre ells. Crec que m'agradava tant perquè durant aquella estona, no era la Carla malalta que no es trobava bé i que tenia mal de panxa o mal de cap o el què fos, sinó que era una aventurera que se n'anava a buscar una persona estimada, o un personatge que feia meravelles per aconseguir ser metge i mil i una aventures més. Durant aquell temps tancada, la meva manera de sortir de les quatre parets que sempre m'envoltaven eren els llibres, així que van ser el meu refugi. 

Sabeu que em vaig emportar també? Una peça de fusta. Sí, ho esteu llegint bé. Però no us penseu que m'he begut l'enteniment! Era una peça de fusta decorada i plena de frases motivadores i de fotos de les persones que estimo i tot allò que m'esperava després: tornar a la Universitat, poder fer pràctiques, anar de viatge a Polònia a veure uns amics,...I no us penseu, va ser de molta ajuda. En moments d'impotència, on només tenia ganes de plorar i la paciència semblava haver marxat de viatge, agafava la fusta i me la mirava amb deteniment. No em perdia cap detall. I, llavors, sense poder-ho evitar, somreia. Quin munt de coses boniques! Una mica de patiment ara mereixia la pena, per poder gaudir més després! 

I bé, mentre feia la maleta amb desig i amb emoció per anar a París, recordava tot això. I recordava la tristesa que em feia fer la maleta. No volia marxar. Fer la maleta volia dir que la cosa no anava bé o que havia d'anar a alguna quimio o a alguna cosa de l'estil i no m'agradava. Quan s'acabaria el malson? Recordo la cura amb la què ficava les coses dins la maleta, com si fent-la a poc a poc i amb tanta delicadesa, em donés temps a conscienciar-me del que vindria després...en aquell temps no sabia que mai hi hauria prou temps per conscienciar-me. 

I ara, per fi! Podia fer la maleta per anar de viatge! Per gaudir, per viure, per sentir, per visitar! Ho tenia tot organitzat i preparat i l'emoció era tan gran que em pensava que em sortiria el cor del pit! Quina tonteria, oi? Però feia taaaaant temps que no sortia de Catalunya i de viatge...!  I és que penso que fer aquesta maleta també volia dir desfer l'altra. Fer aquesta maleta volia dir que tot allò, tot aquell malestar, tota aquella batalla, quedava dins el calaix pel record. Ara tocava viure. I estava predisposada a fer-ho. 

Una abraçada,

C.  

No parar

Quan estava allí, entre les parets blanques i pàl·lides de l'hospital, em vaig decidir a no parar.

No parar de lluitar, encara que em faltessin les forces.

No parar de somriure, encara que la vida em donés bufetades.

No parar de viure intensament.

No parar de gaudir de tot: de les petites i de les grans coses.

No parar de caminar, encara que em defallessin les cames. 

No parar d'estimar, i fer-ho intensament, plenament, donant tota l'ànima.

No parar de pregar, encara que hi hagués moments que no tingués clar que em fes cas o que m'hi enfadés. 

No parar d'interessar-me per tot, no parar de tenir curiositat per tot, encara que em fes por.

No parar de moure'm, de fer, de respirar, de riure amb veu alta, de cantar, de ballar, de plorar, de meravellar-me,... de ser.

Perquè no hi ha res pitjor que parar. Quan fiques pausa en una cosa com aquestes, el petit monstre que tens dins es fa més i més gran i et menja. I això no ho podia permetre. 

Així que vaig decidir no parar. Ni un moment. Per molt dur que fos. 

I fins i tot ara, quan ja tot ha passat, em decideixo a seguir el mateix leitmotiv. No parar. Perquè crec que la vida s'ho mereix. Perquè ja tindrem després molt temps per reposar. Perquè hi ha massa coses i massa boniques per deixar-les perdre.

Així que us aconsello que no pareu tampoc. No deixeu de caminar, de gaudir, de meravellar-vos. 

I, quan us faltin les forces i no recordeu perquè seguiu, fiqueu-vos la mà sobre el pit. Sentireu un lleuger so que us farà somriure. Aquell petit bum-bum us recordarà que esteu aquí per una cosa: viure. I que no hem de perdre la oportunitat de fer-ho de la millor i més bella manera possible. 

Una abraçada,

C. 

La nau espacial

Aquests dies, gaudint i patint la calor i el sol, podent-me banyar a la piscina i fent tot d'activitats i trobades, he recordat, de forma sobtada, la nau espacial. 

La meva nau espacial. La que em va acompanyar durant 1 mes seguit a l'hospital dos cops. La nau espacial que em portava a la Lluna, la curació, i que m'havia de tornar a la Terra, la vida normal i corrent amb els meus. Aquell lloc petit que m'havia de cuidar i on no podia sortir. On la vida passava al meu costat, la gent continuava la seva i jo estava allí, tancada, lluitant, arribant a la meva pròpia Lluna. 

Vaig arribar a odiar amb tot el meu cor aquell espai, aquella nau espacial. Se'm feia cansat. No era casa meva, era casa de ningú. Se'm feia pesat. No podia fer ni tenia ganes de fer gran cosa. No em trobava bé i ho relacionava amb l'espai. Se'm feia sensible. La vida exterior i qualsevol mostra d'aquesta, em feia plorar i emocionar-me, com si fes una eternitat que estava en aquell lloc. 

La gent entrava a la nau espacial, per mirar com estava, perquè tot estès en ordre, però jo era la comandant i, com a tal, no podia abandonar-la. No. Havia de seguir, per molt dur que fos, per molt llarg que se'm fes. Havia de continuar al peu del canyó. Així que vaig intentar buscar l'esperança i la força en la gent de fora, sí, però sobretot en mi mateixa. Vaig veure que si no lluitava, si no intentava donar el tomb a les coses i agafar-m'ho amb paciència i serenor, el viatge encara se'm faria més llarg. I això se'm feia impensable. Així que allí, en la meva estimada i odiada nau espacial, vaig començar a trobar-me a mi mateixa: entendre'm i fer-me entendre, estimar-me tal qual era, lluitar sense parar ni mesura, somriure a la vida perquè ella em tornés el somriure i ser moooolt pacient. Les coses que valen la pena necessiten el seu temps i aquesta la valia molt. Així que no era qüestió de córrer, sinó de fer les coses ben fetes. 

Ara ho recordo i sembla mooolt llunyà. Com si d'un malson de nit es tractés. Sembla estrany la gran facilitat humana per amagar al fons del cor les coses dolentes i deixar lluir les bones... Ho veig molt llunyà, però hi és i això se'm passa algun cop al cap, com si fos un estel fugaç i em fa parar de sobte. Em quedo amb la mirada a l'horitzó. Llavors, recordo alguna cosa d'aquestes i, sense poder-ho evitar, somric. Somric perquè la meva lluita i espera ha valgut MOLT la pena. I tot aquell temps en aquella nau espacial la compenso ara, sense parar quieta. I això em fa la persona més feliç i agraïda del món. Gaudir de la vida és el meu millor pla per aquest estiu i per tot allò que segueixi.

Una abraçada,

C. 

Les bones persones

Avui estava pensant en les bones persones. En aquelles que sembla que actuen adequadament i que són totes elles plenes de bones vibracions. I em va venir al cap, sense adonar-me'n, quan em van diagnosticar el càncer. 

Jo em considero bona persona, sempre intento fer allò que s'ha de fer, sempre he estat una persona que actua bé i que intenta fer el bé, que estudia fort per treure bones notes i gaudeix de les seves amistats i família. Recordo que, quan em van dir que tenia càncer, una cosa que em va venir al cap va ser: perquè jo? Si jo mai he fet res dolent, trec bones notes, em porto bé, no fumo, ni bec ni he provat res estrany. Perquè em passa a mi, si sóc bona persona? 

En aquell moment, potser una mica desesperat, busques respostes que saps que no poden tenir resposta. Però vols alguna manera d'escapar-te, alguna manera d'entendre perquè això. Potser se t'ha passat alguna cosa que has fet o has dit i que ara el karma t'ho torna. I, per això, et fas preguntes. Perquè tens la impressió que el càncer és culpa teva. Però, no pensem que les coses passen perquè han de passar, que moltes vegades les coses són pura loteria o casualitat. Sempre necessitem algú o alguna cosa a qui culpar, però hi ha cops que no hi ha res a fer. I, com que no el trobes, de tant pensar, hi ha un moment que, com si es tractés d'una idea, se t'il·lumina la bombeta i veus que la cosa no és d'aquesta manera, que ho tenim mal entès. Que la vida és així: bella, però amb les seves complicacions. Però potser per això la gaudim tant i l'estimem tant: perquè els mals moments ens fan fruir amb tota la nostra ànima dels bons. Perquè els mals moments, ens fan apreciar més tot allò que tenim. I és que, vulguem creure-ho o no, a les persones bones també els passen coses dolentes. No és res del karma ni d'enlloc és, simplement, la vida. 

Una abraçada,

C.

I exàmens, i treballs, i demés!

Sé que feia molt que no escrivia, però és que vaig molt atrafegada! He estat plena de treballs per fer, d'activitats per practicar i d'exàmens per estudiar. Encara ara estic estudiant fort pels exàmens que em queden. I, si no fos poc, aquí s'hi ajunten visites a aquest metge, a l'altre i al de més enllà! Perquè ara es veu que, igual que es tractés d'un cotxe quan ha de passar la ITV, jo també m'he d'anar a posar tot en marxa perquè aviat, quan ja arribi la vida totalment normal, tot estigui a punt per gaudir-la.

Però, bé, aquí estic, amb els exàmens finals. Exàmens finals, què estrany. Sembla que no havia passat tant des dels últims que vaig tenir... I pensar que fa un any... Bé, no hi pensem. Ara som aquí, no? Doncs ara toca estudiar. Estudiar, estudiar i estudiar. I sembla estrany, però tant estudiar i ja no recordo que estic malalta. I estudiar. I sembla estrany, però em sento com sempre, fins i tot sembla que la memòria i la concentració han millorat amb els últims mesos. I estudiar. I sembla estrany, però això em sembla fer vida normal i hi ha moments que em fa somriure i tot! Sí, sí, ho sentiu bé! Hi ha moments que estudiant, somric! Crec que ja he arribat al súmum de la bogeria! Però és que estudiar és un altre aspecte rutinari, una cosa de la vida i, com tot, em recorda que tot està bé, que tot anirà bé i que estic aquí, ara, estudiant per ser una mestra en un futur (perquè hi haurà un futur) i això m'alegra de quina manera! 

Per això, abans de posar-vos altre cop a estudiar, estudiants d'arreu, penseu per un moment en la situació:

exàmens finals, però no tens exàmens. No estàs de vacances ni de festa, sinó a l'hospital o a prop, trobant-te molt malament. Sense forces. Com si haguessis agafat la pitjor de les grips. Sentint-se indefens, innocent, petit. 

I ara, torneu a l'estudi. No és millor patir una mica estudiant que això? Doncs aquí vaig! Ens queixem massa, família. Ens queixem massa. I hem de començar a apreciar les subtileses i les petiteses de la vida. Per molt que a vegades no ens vinguin de gust o siguin feixugues... hem de començar a entendre que viure és una meravella i que no hi ha res millor, per una persona malalta i estudiant, que poder estar ara i aquí estudiant. 

Bona sort!

Una abraçada,

C.

Carta al meu ex-petit monstre lila

Estimat petit monstre,

Potser la gent pensarà que és estrany escriure't. Bé, no et veig com una malaltia, només. Tu ets (bé, eres) un petit monstre dins meu i, durant aquests 3 anys junts, també hem estat amics. Podríem dir que érem amics-enemics, o com es digui.

Primerament, t'ho he de dir: t'odiava. Pensava que com podia ser i perquè a mi. Però, com diuen, el temps posa les coses al seu lloc i, després de tot aquest temps junts, ja t'he deixat d'odiar (o, al menys, no tant). Quan vius una cosa com aquesta, quelcom com tenir un petit monstre lila dins teu (sí! el meu és lila! suposo que és perquè el llaç d'aquest càncer és de color lila), sents i vius moltes coses. Recordo molt dolor, tristesa, desesperança, por, falta de paciència...  Però, després, també tens els teus moments de coratge, d'esperança, de fe. I en aquell instant, tot sembla anar bé, que aquest petit monstre només és un hoste a casa teva i que, quan menys t'ho esperis, marxarà. I sí, després de viure moltes coses, d'odiar-te per sobre de tot, vas marxar. Després de totes les diferents quimios que he hagut de passar (sí, era quimio-resistent), després de l'autotrasplantament, després del trasplantament de mèdula òssia de la meva mare, llavors, després de tot, vas marxar.

I només en aquell moment, quan vas marxar, et vaig arribar a apreciar. Després de tot el que em vas fer, de tots els mals moments, et vaig apreciar. Perquè? Bé, em vas fer obrir els ulls, em vas fer estimar les petites coses de la vida (com el sol sobre la meva cara, poder anar a caminar, veure la meva família i amics, sentir-me bé...), m'has fet madurar, m'has fet creure, m'has fet sentir que tot passa per alguna cosa (a vegades penso que potser he viscut això perquè he d'ajudar als infants que viuen això o a d'altres persones) i, sobretot, m'has fet estimar la vida com ningú pot.

Veus? Després de tot, tampoc has estat tan dolent. Com tot en aquesta vida, tens la teva part dolenta i la teva part bona. És la nostra elecció lluitar contra la part dolenta i aprendre de la bona.

Adéu. Per sempre, petit monstre.

C.

(Dibuix monstre Anna Llenas ©)

Petits grans somriures

Des del moment 0, estic enamorada dels vostres petits grans somriures.

Des d'aquell hospital on éreu petitets i indefensos fins ara, uns petits homenets, estic enamorada dels vostres petits grans somriures.

Aquells somriures que són vida, alegria, amor, esperança,... somni.

Els meus petits prínceps, els meus patufets, els meus nebodets! Quina alegria ser tieta! A més, una tieta jove que us portarà de festa i a la fi del món si fa falta ;)

Us miro mentre juguem o fem manualitats i no puc evitar que el meu cor es desbordi d'amor per vosaltres. Em feu sentir especial, amb ganes de somniar, de riure, de viure. I em feu tenir fe i esperança, i molta força. Força per lluitar contra qualsevol batalla, sempre que el premi sigui gaudir de vosaltres. Esperança en què aviat el càncer desapareixerà del nostre vocabulari i no importarà si esteu refredats o amb els moquets, podrem seguir fent coses junts. Us podré portar a veure espectacles, a viure experiències boniques, a estimar i gaudir del món que us envolta, a meravellar-vos per les coses més senzilles. I és que vosaltres heu estat una de les causes que m'ha fet aixecar quan em costava, que m'ha fet lluitar contra el càncer quan ja se m'esgotava l'esperança o la paciència. Perquè estar al vostre costat, vivint, gaudint, creixent, val molt la pena. I no penso perdre'm res de res. 

Perquè us estimo massa com per deixar escapar cap més sospir i somriure vostre.

Brindo per tot allò que encara ens queda per viure JUNTS.

La vostra tieta Carla que us estima, us adora i us admira :)

Adéu 2014! Hola 2015!

Ja és aquí, l'esperat cap d'any. És un moment nostàlgic. Recordes tot allò fet al llarg d'aquest any. És un moment excitant, emotiu. Tens en ment tot allò que planteges fer aquest nou any que se't presenta. És una altra oportunitat, és una estona més per poder gaudir dels teus, per fer allò que més t'agrada, per viure intensament. 

Recordo el meu 2014. Prometia molt. No per viatges, ni per bogeries. Em prometia salut, allò més important. I s'ha portat bé. Ha estat un any molt dur, llarg, pesat, cansat i, a vegades, se m'acabava la paciència. Però he aconseguit estar curada (al menys, això sembla! en aquests casos, mai es pot dir clarament...) i ara puc gaudir de fer feina de la universitat (encara que sigui a distància), veure la meva família i els meus amics (encara que no poden estar acostipats ni res!), anar a fer llargs passejos per la meva estimada ciutat (molt tapadeta! que no sigui el cas...), en fi, portar una vida pràcticament normal. I m'encanta i em meravella a cada instant. A vegades, hi ha algun moment que faig alguna d'aquestes petites coses o d'altres, em paro un moment i somric pensant en què feia poc no ho podia fer "amb el senzill que és i no ho podia fer! i ara sí! i tot el que queda! què guai!" i llavors, en aquell petit somriure fugadís, em sento la persona més feliç del món. 

Somio en el 2015. Sé que també promet molt. Promeses diferents. Promeses més adequades a una noia de 21 anys. Promet molts riures, molts moments més amb les persones que estimo (allò que fem o siguem on siguem, serà millor amb els meus!!), viatges (somio en mi en un avió anant a algun paratge amb amigues), festes (de tot tipus! entre les quals, les orles de final de carrera amb les de la meva promoció, encara que aquest any, a causa de la salut, encara no acabi), gaudir de l'amor, conservar les amistats de tota la vida i fer-ne de noves, i felicitat...! Ser feliç tal qual, amb cada petita cosa del dia a dia! I més salut! Salut per aquí i salut per allà! Amb el desig a les estrelles de no tornar a tenir càncer mai més. 

Sé que serà un gran any. Tinc un pressentiment. 

A més, el 5 sempre ha estat el meu número preferit. 

Potser aquest any em portarà sort ;).

MOLT BON ANY 2015 A TOTHOM! 

Gràcies per seguir aquest petit bloc :)! I els meus millors desitjos per tots i totes vosaltres per aquest any que aviat comença! Que us aporti tot allò que desitgeu, que somieu, que sospireu... :)

Una forta abraçada,

C.

No hi ha res millor...

No hi ha res millor que aquestes festes.
Unes festes amb la família, amb els amics, amb la gent que t'estimes.
No hi ha res millor que aquests dies.
Uns dies de joia, amor, màgia, felicitat, esperança.
No hi ha res millor que els regals.
Especialment, el regal de la salut.
No hi ha res millor que la il·lusió dels més petits.
Aquella il·lusió que se t'encomana, que et recorda la teva infància.
No hi ha res millor que l'avui, l'ara, aquest moment.
I gaudir-lo intensament, com vulguis, com somiis, com desitgis, com esperis. 
No hi ha res millor que ser tu mateixa i estimar-te així, tal qual, amb les teves ferides de guerra.
No hi ha res millor que poder gaudir plenament del Nadal i sentir-te altre cop infant.
No hi ha res millor... que poder ser ara i aquí amb tu.

Bones festes!

Una abraçada,

C.

L'últim sprint

Ara ja som desembre. Qui ho diria. Passa ràpid el temps quan et trobes bé, no creieu? Sembla que faci una eternitat des d'aquell temps a l'hospital, des d'aquell malestar, des d'aquella cara inflada i d'aquella cadira de rodes. Ara ja som desembre. S'apropen les festes de Nadal i m'encanten. Tenen una màgia, una escalfor, un amor especial. Són font de reunió amb aquelles persones que estimes i que potser no pots veure massa sovint. Són font d'esperança per l'any que vindrà, de fe en que tot anirà millor, d'amor per donar i rebre.  Hi ha una amiga meva que em va dir que aquestes festes són "molt Carla". Jajajaj! Potser per això m'agraden tant ;). 

Ara estem a l'últim sprint de tot. És l'última correguda en la feina, en els estudis, en l'any. Tots correm i correm, per deixar-ho tot llest i preparat per l'any que comença. Tot ha d'estar acabat i arreglat perquè no ens agafi desprevinguts el nou any. Perquè el nou any és signe de tornar a començar, de reinventar-se. Per això omplim com cada any una llarga llista plena de propòsits que ens plantegem complir i llavors, arriben aquestes dates i ens n'adonem que més de la meitat de coses resten intactes sobre el full de paper. Quin problema hi ha? Quina pressa tenim? És que tot ho hem d'aconseguir en un any? Per això, opto per pensar que la vida no és un any que acaba rere l'altre, sinó un any que enllaça amb un altre. No s'acaba ni es comença res. Es continua. La vida és com un fil vermell llarg i bonic que ressegueix el contorn de l'horitzó. És bell així, tal i com és, arrossegant-se, ballant amb el cel. Així hauria de ser la nostra visió dels anys. Una nova oportunitat per seguir lluitant, estimant, gaudint. No s'acaba ni es comença res. Només s'agafa les coses amb més esperança.

Bona setmana!

I bona sort amb els exàmens, treballs i demés coses als estudiants ;)

C.

Cada dia es torna a començar

Una petita reflexió de dies difícils viscuts...

Quan la paciència s'esfuma, 

quan la vida et sembla ínfima,

quan el món sembla continuar rodant encara que tu no hi siguis,

has de pensar que cada dia es torna a començar.

Quan la por t'ennuvola el cor,

quan tot et fa mal,

quan busques el camí i no el trobes,

has de pensar que cada dia es torna a començar.

Quan l'esperança és difícil de trobar,

quan la rialla se t'oblida,

quan recaus,

has de pensar que cada dia es torna a començar.

Sí, cada dia tornes a començar.

Cada dia, tot allò que tenies ahir: por, desesperança, mal estar, el que sigui,

tornarà a començar. 

I, per lluitar contra el que sigui, has de tornar a començar. 
Has de re-iniciar el teu cor
i el teu cap.

I tot allò que perdis,

tornar-ho a trobar.

Perquè malgrat la tempesta,

demà el sol tornarà...

Bon cap de setmana,

C.

31 d'Octubre, una data especial

Suposo que sempre ha tingut un caire especial el 31 d'Octubre amb el tema de la Castanyada. Una nit per menjar panellets i castanyes i beure moscatell. Per mi, el 31 d'Octubre és més que això. El 31 d'Octubre s'ha convertit en un dels meus aniversaris. Sí, sí, perquè ara en tinc tres, sabeu? El 24 de Juliol de 1993 vaig néixer per primer cop. El 31 d'Octubre, després d'una quimio d'allò més forta que em va deixar a zero, em van ficar les meves cèl·lules mare "bones". I, el 14 de Febrer, després d'una quimio encara molt més forta i d'una radio, em van ficar les cèl·lules mare de la meva mare.

El meu metge sempre diu que la meva mare m'ha donat la vida dos cops, i té tota la raó. Potser per això ens hem unit més que mai. Qui té l'oportunitat de donar la vida a la mateixa persona i dos cops? Pocs. Nosaltres dues, som unes d'aquestes.

Sembla estrany, això de tenir tres aniversaris. Et sents especial, la veritat, hahaha. Però també hi ha tota una lluita darrere. L'altre dia 31 d'Octubre, la meva mare em va portar un mini-pastelet amb una espelma en forma d'1 i em va dir "brindo per què arribi un moment que això et sembli tan llunyà que ni recordis que avui et van fer l'autotrasplantament". Jo també ho espero. Espero que pugui viure molts moments i experiències més; que aquella llista amb els desitjos, es faci cada cop més curta... i que pugui viure una vida llarga i plena on, arribi un moment, que tota aquesta lluita, tot aquest patiment, totes aquestes dates, es desdibuixin. Perquè voldrà dir que ha passat tant temps, he pogut viure tant i he pogut gaudir tant, que sembli que allò només va ser un petit moment de la llarga vida. Una experiència més. Un patiment més. Una victòria més. I és que els humans tenim la bonica i agradable capacitat d'oblidar tot allò dolent i recordar allò que ens ha omplert, ens ha fet saltar de felicitat, ens ha emocionat, ens ha fet ser nosaltres. Per això, estic segura que hi haurà un moment, on només recordaré una victòria de vida. Ja no hi haurà més patiment, més dolor, més paciència, més lluita. Només hi haurà temps.

Bona setmana,

C.

My favourite things : )

Suposo que tots, més o menys, coneixeu la bonica i coneguda cançó "My favourite things" de la pel·lícula "Sound of the Music" (Sonrisas y Lágrimas). Doncs, aquesta cançó, que me la va recordar una estimada cosina floreta meva abans del trasplantament, em va fer pensar. Les meves coses preferides... aquelles coses que m'agraden, que em fan volar... I en va sortir una petita llista:

- L'olor d'herba molla i acabada de tallar

- Acariciar i abraçar un cadell

- El meu ós de peluix d'EEUU (el tinc des que la meva germana gran es va casar -tenia uns 8 anys-, me'l van portar de la lluna de mel)

- Una abraçada d'algú que estimo

- L'olor, el tacte, la bellesa...d'un infant (vaig pensar en la meva papalloneta o quan els meus nebodets eren petitets)

- Les rialles dels meus nebots

- Una posta de sol vista des d'un parc que tinc prop de casa

- Contemplar les estrelles estirada a terra d'aquest mateix parc

- Cançons com:

 *buon giorno principessa (de la pel·lícula "La Vida es Bella")

 *Big world (me la cantava la meva germana gran quan era petita)

 *Forrest Gump (aquesta cançó és molt especial per mi i el meu avi)

 *Qué será será (me la cantava la meva mare quan era petita)

   i moltes altres que em recorden moments especials...

- Passar una bona estona mirant alguna pel·lícula de la meva infància (Disney)

- El foc a terra de casa els meus avis

- La piscina de casa els meus avis

- L'olor de palometes quan entres al cinema

- La sensació de llibertat que sents quan vas en bici

- Sentir el sol com seca les petites gotes d'aigua del mar quan prens el sol

- Un cafè amb llet ben calent quan fa fred

- Estrenar llibres

- Una nit de festa amb els amics

- Ficar els peus al mar

  ,etc. 

Vaig començar a fer-la un dia que no em trobava massa bé mentre estava a la meva "nau espacial". Això m'ajudava, feia que sentís i experimentés tot allò que m'agrada i em va sentir bé... I és que quan estàs malament, quan no et queda paciència i saps que n'has de tornar a buscar on sigui per seguir, obria aquesta llibreta i mirava tot allò que m'omple, que m'encanta. I feia que el dolor es mitigués i que la paciència s'arreglés. M'ajudava a pensar que lluitant com ho feia, no ho hauria de recordar ni pensar, sinó que ho podria tornar a fer i això em feia feliç.

I vosaltres, què és allò que us agrada? Aquelles petites coses que us fan feliços/felices?

Bona setmana,

C. 

Vida més o menys normal

Ja han passat set mesos des del dia del trasplantament. En la meva ment, ho puc reviure de petit en petit. Em venen trossos d'aquella experiència tan dura, d'aquella habitació, de sensacions, de persones... Sembla estrany el dur que se'm va fer i ara tinc la impressió que ha passat molt temps de tot allò i de la Carla de llavors a la d'ara. Estic feliç, tranquil·la, esperançada, activa, somiadora,... I m'encanta. He hagut de lluitar tant i durant tant temps que ja no recordava el què era estar bé. Potser sí que encara no estic del tot recuperada, però ja s'apropa, estic a punt de tocar-ho amb els dits. I això em meravella... I sentir als metges dient-me "pots fer vida més o menys normal, ara tot ha de tornar de poc en poc a la normalitat". Què bé! No sabeu el feliç que em fa, això! I és que ara, com deia Miquel Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

Bon cap de setmana,

C.

Il·lusions fetes realitat

Quan et trobes malament, dins una habitació d'algun hospital o simplement estàs a casa sense poder fer gran cosa, tens la gran oportunitat de pensar. Penses molt. Penses en tot allò que has fet, en tot allò que fas, en tota aquella gent que t'estima, en tota aquella gent que t'ha fallat, i... com no, no poden faltar les petites i grans il·lusions que somnies fer. La veritat és que, quan estàs tant dèbil que el simple fet d'aixecar-te ja et cansa o que et costa concentrar-te massa estona en qualsevol cosa, veus aquestes il·lusions molt lluny, com si quedés mitja vida per aconseguir-les. Però després, quan va passant el temps i veus que els teus dits s'apropen més i més a elles, ets feliç. A vegades tens por... has estat tant temps tancat, cansat i patint que penses que potser et passaràs de la ratlla fent-les ara. Però llavors te n'adones que ningú et posa pressa, que ningú t'exigeix més del què en realitat pots fer. I veus que pots començar a fer cosetes, sempre que tingues en compte que el teu cos encara no està del tot recuperat de la batalla però que aguanta cada cop més i, quan és una cosa que desitges de tot cor, encara ho intenta una mica més. 

Aquests dies d'estiu he pogut fer més d'una cosa realitat: poder anar al concert de Els Pets a Passanant, a la manifestació de la V a Barcelona, banyar-me a la platja i algunes altres cosetes que per molts són el pa de cada dia però per mi... han estat moments de felicitat. Tanta felicitat, tanta esperança, tanta emoció que se m'escapava del cor! I és que malgrat que la batalla ha estat llarga i àrdua, el resultat que et queda és espectacular: poder viure intensament, plenament i feliçment cada petit detall del dia a dia.

Bon cap de setmana,

C.

Petita capsa de records

"Arribarà un dia que els nostres records seran la nostra riquesa" Paul Géraldy 

Tinc una bonica i petita capsa. Una cosa improvisada i melancòlica. Una petita màquina del temps. Un grapat de records, de vivències dins un raconet especial de l'habitació, planificat i estudiat amb detall i antelació. En ell, hi guardo petites coses. Coses que molta gent veuria i no donaria importància, però que per mi la tenen tota: m'evoquen aquell moment, aquella persona, aquell somriure, aquella llàgrima, aquell pensament... És bonic reviure allò passat a partir d'aquestes petites coses. Sembla com si, només tocant-ho, només mirant-ho, tornés a ser allà i, sense poder evitar-ho, se m'escapa el somriure. 

Entre les coses d'aquesta petita capsa, hi ha el limfoma de Hodgkin: petits records d'hospital que m'evoquen unes olors-pudors, unes persones, una lluita, ... coses que m'ajuden a entendre que la vida és lluita, és enfrontar-se a les pors, és ser feliç ballant sota la pluja, és viure intensament fruint de tot a cada instant.
Crec que tothom hauria de permetre's el petit luxe de tenir una pròpia màquina del temps, una forma de reviure, de somniar, de reflexionar, de ser. I és que, no és això la vida? No són petites coses que, sense saber-ho, ens fan ser qui som?

Bona setmana,

C. 

P.D. I  vosaltres, també teniu una petita capsa de records? :)