MOTIVACIONS

Tots tenim motivacions, coses que ens fan tirar endavant. Allò que, pensis quan hi pensis, et fa somriure. Coses que, malgrat les dificultats, et fan respirar fons, agafar forces i continuar pujant fins arribar al cim de la muntanya. 

Jo, com tothom, tinc i sempre he tingut moltes motivacions. I ara, amb tot això, veient el què s'acosta, un curs que serà una etapa molt dura, he volgut tenir-les més en compte que mai. Donar-los-hi aquella importància que mereixen. Així que he decidit fer-me una petita fulla de fusta, decorada i plena de vida, on hi escriuré i on empegaré tot allò que mereix la pena, tot allò que mereix tot aquest patiment. Tot allò que, quan tingui un dia sensible, emotiu o simplement trist, m'ajudi a somriure, a tirar endavant, a no deixar de caminar. El tindré a casa, me l'emportaré a l'hospital i on sigui! No vull perdre de vista tot allò que vindrà després de tot això, tot allò que faré, tot allò que somio... :)

Per això, a partir d'aquesta idea, us recomano que hi penseu... un dia que tingueu temps i estigueu tranquils, busqueu-vos un petit racó, un lloquet on us sentiu a gust i segurs. Llavors, us asseieu, tanqueu els ulls i respireu fons, deixant que la ment i el cor us parlin i veureu tot allò que voleu fer, tot allò que somieu, tot allò que estimeu, tot allò que us fa ser qui sou. I en aquell precís moment, us en adonareu que val la pena qualsevol patiment i mal moment de la vida per fruir de tot allò, de tots aquells records i projectes que formen cadascuna de les vostres peces...que la vida és tot...que la vida és.

Bona setmana!

C.

pèl curt, mocador, perruca o...

Paraules. Moltes paraules. Algunes clares i altres més difoses. Entre elles, frases. La frase et caurà el cabell. Sentir-ho i, instintivament, tocar-te el cabell. Resseguir els teus rínxols, acariciar-los i estimar-los. Et caurà el cabell. Et caurà el cabell. Et caurà el cabell. Encara sento la veu del metge... I jo plorant a les fosques de la meva habitació. Per tot, per res. Pel shock, pel canvi de vida. Per un forat en el meu camí on havia caigut i encara no sabia con sortir-ne. Pel meu cabell, pel meu preciós i estimat cabell.

Semblava que no seria tant, ja que em vaig tallar el cabell curtet i encara em va créixer i tot. Però, amb els canvis de tractament, cada cop més forts, els cabells van anar caient com les fulles a la tardor. Era tocar-me els cabells i trobar-me'n un grapat a les mans. Em feia mal el cap, les arrels. Em mirava al mirall i cada dia estava diferent... on quedava aquella Carla? Aquella que ballava, que reia, que movia la melena al vent? Semblava una representació pèssima i nostàlgica d'aquella Carla que m'agradava tant ser. 

Però llavors, després de lamentar-te, després d'acariciar-te el pèl aspre, després de mirar-te un i un altre cop, després de plorar, després de pensar que ara no podries agradar a ningú, arribes al fons del forat on havies caigut. I no et queda altra que pujar, que recuperar-te, que intentar mirar-te amb uns altres ulls, que dir-te que tot anirà bé, només és una fase, que pensar que la bellesa és relativa, que hi ha mocadors bonics de colors o una perruca idèntica als teus cabells (encara que la sensació ni s'hi apropa), que la vida en sí ja és prou bonica com per estar-se preocupant per aquestes coses. I llavors, en aquell precís moment, tot comença a millorar. Et mires al mirall i et somrius. T'és igual que et vegin sense cabell perquè t'estimes així. I llavors, només llavors, ets tu mateixa. Aquella Carla que tant enyores, la cabra boja, la feliç de la vida, la què no li importa què pensi la gent, només passar-s'ho bé. I veus que la vida està feta per viure-la, però, sobretot, per estimar-te tal i com ets, passi el què passi. 

Bon cap de setmana!

C.

ESTIU

Sabeu? Recordo perfectament el dia que el metge m'ho explicava tot. Semblava tantes coses. I no parava de parlar i jo estava desconnectada, en shock. Hi havia tantes coses a renunciar...! Tantes coses diferents...! 

Recordo perfectament el meu primer estiu. Aquell estiu on havia d'anar a fer quimio, on em trobava malament durant uns dies i això ja em semblava el pitjor que podria passar. No podia prendre el sol, tenia molta calor, m'havia de ficar crema protectora sempre, hi havia coses que no podia fer... tot ho veia una muntanya. Aquest estiu és diferent. Sembla estrany, però, quan les coses van malament i n'han anat molt més des d'aquell primer estiu, agafes la vida des d'una altra perspectiva. Aquest estiu ja no és allò de "AIXÒ NO HO PUC FER" sinó, "PUC FER AIXÒ, AIXÒ, AIXÒ I TOT AIXÒ I PENSO GAUDIR-HO AL MÀXIM". Canvia molt viure les coses d'una manera o d'una altra. Aquell primer estiu, ho vaig passar malament. Les persones que m'estimava marxaven de vacances, anaven cap aquí i cap allà, a la platja, a la disco, de concerts... i jo no podia. Va ser un estiu molt emotiu, sobretot la Fira del Teatre, on em vaig cansar molt i fent molt poca cosa. Hi ha una bona amiga meva que va venir a casa a passar uns dies i sap del què parlo... però em va ajudar molt i em va entendre tant que encara m'emocionava més. Què bonica és l'amistat vertadera, especial i incondicional...! 

Però bé, com us he dit, aquest estiu és diferent. Simplement, perquè durant aquest any i pico que porto malalta, he anat madurant, tant jo mateixa com les meves idees de tot allò que m'envolta, i els moments emotius per no poder fer coses són escassos. Aquest estiu veig tot allò que encara puc fer i ho aprofito. Ho saborejo. Ho observo. Ho experimento. Ho estimo. I això em fa molt feliç...! Potser no podré anar a la disco, però si és un concert a l'aire lliure i no va massa fresca, sí. Potser no podré marxar de viatge massa lluny, però anirem a Barcelona, o al País Basc, o on sigui: l'important és estar amb aquells que estimes, sigui on sigui. Potser no podré prendre el sol i banyar-me a l'hora del sol, però podem anar a fer un beure i després, quan el sol comenci a marxar, anar al mar o a la piscina i gaudir de l'aigua una bona estona. I així tot... 

Perquè la vida és massa curta i massa bella com per estar lamentant tot allò que no podem fer o que no tenim. S'ha de tancar en una capseta totes aquestes lamentacions i mal-estar i obrir aquella dels arcs de Sant Martí, de l'amor, de l'amistat, de l'esperança, de la vida. Només d'aquesta manera, podrem arribar a ser plenament feliços.

Bona setmana! I bon estiu!

C.

Un escrit especial

Avui, en lloc d'escriure jo, volia dedicar-lo a un escrit especial que em va dedicar una bona amiga i que m'agrada molt, el trobo preciós... Espero que us agradi!

Quizá aún no lo sepas,
pero tu alma de niño pequeño
fue más valiente que un enamorado
y para no pasar miedo
quiso hacerse amiga
de los monstruos de debajo de la cama,
y así tus sueños sucedieron en tropel.

Quizá aún no lo sepas,
pero tu espalda tiene cicatrices
que recuerdas con mimo
y eres capaz de encontrar música
en momentos anodinos
y lloras, a veces, sin motivo,
y eso te hace tan humano
que me hace pensar que este planeta
tan roto
no te merece.

Quizá aún no lo sepas,
pero vives tanto todo
que no te da tiempo a descansar
y te falta hueco en las noches
para mirarte al espejo
y continuar los sueños que se quedaron a medias.

Quizá aún no lo sepas,
pero tus ojos están llenos de mar
y llevas dos alas atadas a la garganta
y una sonrisa
que podría anular cualquier pena
-eres un superhéroe-.

Quizá aún no lo sepas
porque no te lo han dicho las veces que mereces
-que debiera ser una
por cada vez que miras-,
pero hay personas que sueñan tanto,
tan alto,
tan enorme,
que a veces se creen
que los sueños les quedan grandes.

Pero están equivocados,
pequeño.
Los sueños
crean a las personas,
y tú estás hecho de ellos.

Lo sé
porque antes de conocerte,
de contemplarte,
estaba un poco dormida,
algo gris,
y entonces tu mundo y tú
sacaron los colores al aburrimiento
y en la distancia me enseñaron
que la gente especial
es aquella que no deja de crear,
de llorar,
de vivir y sonreír,
de amar,
de cantar cada mañana por el balcón
y buscar un abrazo sin palabras.
Es aquella que no se rinde,
que no deja de soñar aunque suene el despertador,
que ayuda
y abre sus brazos antes que la puerta.

La gente especial
es aquella que cree en sí misma
y salva al resto.

Así que, por favor,
no dejes de creer en ti
ni de soñar,
no nos quites la magia que regalas
aunque la tormenta se haya parado sobre ti,
que ya sabes lo que dicen:
el frío solo dura
lo que aguantas sin ropa.

Y tú tienes a tu lado
suficientes manos para poder salir sin abrigo a la calle.

Bon diumenge! 

C.

RACONS

Sabeu? He après a estimar els racons. Racons de tota mena: de llibres, de cançons, de flors... Racons on m'he refugiat quan estava cansada de lluitar o quan estava massa enrabiada amb el món com per enfrontar-m'hi. Petits llocs on m'he perdut i on m'he trobat, on he anat a cercar aquella petita esperança que sabia que jo mateixa o persones estimades m'havien anat repartint per tot arreu per poder-la trobar quan la necessités. Racons on podia fugir de la realitat, on podia deixar de banda tot allò que em preocupava fins estar preparada per fer-ho. I, entre tots aquests racons, en vaig construir un de propi, un on ningú em molestés, on fos solament per mi, per quan necessités pensar o simplement descansar. Una petita bombolla on, només entrar-hi, era la Carla. Simplement la Carla. No era la Carla la malalta ni oh, pobra Carla!. Dins d'aquella bombolleta no hi havia limfoma, ni diagnosi, ni metges ni infermeres, ni hospitals, ni les cares de la gent sentint-me llàstima. No. Només jo, gaudint l'instant, sense pensar en un demà ni recordar un passat.

És tant bonic poder-hi anar...! T'hi sents a gust i sembla que tot torna a anar bé, sents que ningú et pot parar, que ets lliure com un ocell, que ningú mira si portes mocador, perruca o no portes res. Ets anònim. Barcelona i Madrid formen part de la meva bombolla i m'encanta. No conec a ningú ni ningú em coneix a mi. No saben que tinc ni que penso ni jo sé res d'ells. No he de donar explicacions ni he de saludar a ningú, sóc part de la multitud, un puntet vist des de l'univers i, encara que per molts això els pot fer sentir petits, a mi no. Perquè, en aquell moment, gaudeix-ho de l'instant sense interrupcions, sense records, sense tenir al cap que estic malalta. 

Com us he dit, he après a viure entre racons. A buscar coses entre racons. A estimar entre racons. A esperar i reflexionar entre racons. I, sobretot, a agafar aire, esperança i valentia entre racons. Són el meu refugi durant la tempesta i ja sabeu que si em veieu amb cara desconcertada, mirant a l'horitzó, és que estic allà, entre els meus estimats racons. Allà sempre m'hi trobareu, sempre m'hi podeu venir a buscar.

Bona setmana!

C.

POR

Quin sentiment més estrany...! És un sentiment que trobem repetidament en les nostres vides i, tot i així, mai acabem acostumant-nos a ell. És un estrany que es cola en una festa, és un mal estar a la panxa, és un rec-rec dins el cap, és uns ulls brillants de llàgrimes, és una esperança relativa... 

Aquest sentiment mai m'hi puc acostumar i mira que, amb el càncer, l'he vist molts cops. Quan em van dir el que tenia, cada cop abans d'entrar a quiròfan, cada cop que m'estaven a punt de punxar el portacat per fica'm la quimio, quan tenia alguna prova, quan anava al metge per saber com anava la prova, i mil i una vegades. Es podria dir que la por ja forma part dels meus dies, de les meves nits i de les meves llàgrimes. 

L'important no és tenir por sinó acceptar-la. És una cosa que hi és i sempre hi serà en major o en menor mesura. L'important és afrontar-la. Tancar els ulls, respirar fons, agafar forces i lluitar. I si ets victoriós en la batalla, te n'adones que la por ha valgut la pena ja que la recompensa és molt més gran que tota la por que pensaves tenir. I t'adones que només lluitant i tirant endavant és quan s'aconsegueixen les millors i majors coses ;).

Què us sembla acabar amb una cançó :)?  

Espurnes de coratge, Els Pets http://www.youtube.com/watch?v=bSwTf7_9LzQ

I amb aquesta reflexió: quan tingueu por, no intenteu fugir, no intenteu amagar-la sota piles de llençols, no l'eviteu. Espereu-la tranquil·lament assentats en algun lloc bonic, com qui espera l'esperança o l'alegria, al cap i a la fi, també és un sentiment com qualsevol altre. I ella vindrà a visitar-vos i més d'un cop. Però si la rebeu amb bon tracte, si mireu de prendre-us en calma aquesta visitant, us en adonareu que no és tant difícil afrontar-s'hi. Veureu que no és tant dur com sembla, ja que estareu preparats. I la por, en adonar-se'n, també us tractarà d'una altra manera.

Bona setmana!

C.

PAPALLONA

Un dia vaig veure una pregunta que deia: Si haguessis d'escollir una paraula, quina seria? Una paraula que et donés forces, que t'alegrés només escoltar-la, que t'ajudés, com si fos una forma d'escapar, quina escolliries?

Me'n vaig adonar que la meva paraula era papallona, fos en l'idioma en què fos, amb la tipologia que més us agradi, amb dibuix o sense. Papallona. 

El meu amor per aquesta paraula i també per l'ésser que representa apareix a partir del càncer. Recordo perfectament que tot va començar un dia que tenia quimio (les primeres quimios, que només eren unes hores d'un dia cada 15 dies). Teníem hora a la 1a i jo, com sempre, volia apurar fins l'últim moment els meus instants de llibertat i utilitzava els minuts restants per donar una volta pel Corte Inglés, l'Illa o Pedralbes centre :). Aquell dia, vam anar al Corte Inglés i recordo que havia anat a la zona de papereria en busca d'una llibreta, amb la ferma decisió de fer una mena de diari on escriure tot allò que em passava i com em sentia al respecte (una mica com això, però més directe). Vaig estar rebuscant i rebuscant fins que, finalment, vaig trobar una que em cridà l'atenció: estava coberta amb papallones de tota mena i mida. La meva mare, voltant per allà, em digué: sí, aquesta és perfecta! Què bonica! Veus? Té papallones, com tu. Tu ara potser et sents una eruga, però hi haurà un moment on tot haurà passat i, sense adonar-te'n, seràs una bella papallona. 

Des d'aquell moment, tot va canviar. La meva perspectiva de curació era una metàfora d'una papallona i és que allà on la veiés, escrita o en dibuix, en escultura o al real, sempre em feia somriure. Era una manera de fer que el destí havia escollit per dir-me que havia de tenir esperança, que jo també acabaria sent tant bella com aquelles papallones. La papallona en sí s'havia convertit en el meu amulet, en una forma d'expressar-me (en elles veia un futur lliure d'hospitals, llarg com l'Amazones, ric com la literatura i, sobretot, feliç i amorós com aquella petita rosa on va a alimentar-se).

I avui, el destí ha tornat a donar senyals de vida... 
Tenint aquesta entrada a mig escriure, he anat a dinar fora. Quan hem parat a buscar els meus avis, ha entrat del no-res una petita i blanca papallona al cotxe (no sé perquè, però és amb la què m'hi sento més "identificada"). No he pogut evitar sorprendre'm i somriure. Era com una petita senyal dient-me que tot aniria bé. Potser ara encara no és el moment, però sé que arribarà el dia que jo també seré una petita i blanca papallona :).

Bon cap de setmana!

C.

...I vosaltres? també teniu una paraula màgica?