Càncer: llàgrimes i somriures

He après moltes coses amb el càncer. Sembla un vell conegut que fa temps que tinc instal·lat a casa, que va venir un dia sense avisar i es va quedar a dormir al sofà i encara no he pogut fer fora. Insisteixo i insisteixo, però ell, cada dia, m'explica una excusa o altra i així estem fins fa més d'un any i mig. Ara sembla que comença a empaquetar les maletes i les coses, però fins que no vegi el sofà buit i tot net i polit, no podré respirar tranquil·la. Encara toca tenir paciència, restar esperant a tenir sort aquest cop. 

Aquest vell conegut, m'ha ensenyat moltes coses, entre les quals, és la importància de les petites coses, com poden ser les llàgrimes i els somriures. Riure fins a plorar, plorar fins a riure, emocionar-se, estimar... en definitiva, viure. 

Les llàgrimes han format part de les meves nits, dels meus neguits, de les meves pors, de les meves males notícies, de la meva impotència. Però també han format part de moments bonics, de moments on el cor s'omplia tant d'amor i de felicitat, que no podia fer res més que plorar. Les llàgrimes han estat una forma d'assimilar les coses, de recuperar-se, de sobreposar-se, una pausa en el camí per, demà, seguir caminant. M'han ajudat quan em sentia impotent, han estat la meva salvació quan se'm feia un nus a la gola i l'estómac. Qui no pot estimar-les? En aquests temps, han estat unes bones amigues, aquelles que estaven allà quan les necessitava, aquella forma fàcil de recuperar la compostura. 

El somriure... com m'agrada somriure. És una cosa que sempre m'ha caracteritzat. Crec que tinc el somriure tant gran que m'arriba a la mirada. Però això, no sempre és avantatjós ja que també significa que quan somric per compromís, no arriba a la mirada, i la gent s'adona que els meus llavis es corben, però els ulls estan tristos. I, a vegades, quan necessito espai, quan vull ficar una mica de boirina entre la gent i jo perquè sé que a la mínima que em diguin ploraré, llavors no va bé. Però, malgrat això, estimo el somriure. Estimo el meu, sobretot aquell tant gran, tant feliç, tant desinteressat, tant boig que se'm fica quan estic mooolt feliç, quan estic amb les persones que estimo, quan estic on vull estar, quan sóc qui vull ser, quan m'estimo i estimo la vida. I sabeu què? M'encanten els vostres somriures! Tots! Siguin grans, petits, llargs, curs, mitjos...sobretot aquells plens d'amor, plens d'esperança, plens de felicitat! I és que, el meu somriure, la meva felicitat s'alimenten d'aquells petits i grans somriures, d'aquells moments feliços amb tots vosaltres. Per això, us demano, mai deixeu de somriure, sigui quan sigui, perquè a part que algú es pot enamorar del vostre somriure, com diu la coneguda frase, algú pot ser una mica més feliç gràcies a vosaltres... algú se li pot encomanar el vostre somriure. 

Bona setmana!

C.

què passa quan...

Què passa quan tens aquells dies que ho veus tot al revés?

Què passa quan veus tot allò que et perds, com si, de sobte, et despertessis d'un somni?

Què passa quan t'adones de tot allò que encara falta... que encara et falta la part més dura de la pujada?

Què passa quan...? Què passa quan...? Què passa quan vols tenir esperança i optimisme i no saps on anar-los a buscar?

Fa dies que tinc aquests dies. Dies sensibles, dies amb els ulls vidriosos, dies amb el cap ple de fum, dies complicats, dies amb mirades a l'horitzó, dies on sembla que no trobo l'entrellat de res, dies on hauria de pensar i ho evito... Fa dies que dono voltes i voltes a tot el que vindrà. A una època dura, a una època d'hospital constant, a una època de desgast físic i emocional, a una època que no vull viure, a una època que em treu de la meva estimada i agradable rutina. Visc en un estat de shock permanent, en una ment en blanc, perquè no vull pensar-hi. No estic preparada. Encara no. Em perdo en boscos de paraules, en mirades, en somnis, en llàgrimes. No sé que pensar, no sé com prendre-m'ho, no sé que fer. El meu cos, el meu cor i la meva ment estan molt cansats, massa. Què puc fer per agafar forces? Què puc fer per no defallir? On queda aquell color verdós esperança que ho cobria tot?
Em costa respirar. Em costa mirar. Em costa pensar. Camino a poc a poc, amb por de despertar algú. Tanco els ulls i m'evadeixo: estic en un ball, amb un vestit llarg i amb un noi formós que m'abraça o estic en una platja deserta caminant, sentint les ones en els peus i la brisa sobre la cara, o potser estic de festa amb les amigues, rient sense parar i saltant fins tocar els estels.

Estic en un moment estrany, un moment gris, un moment difícil. Un moment on no saps a qui acudir. Un moment on no saps on anar. Un moment on només et vols fugar...

Però, de sobte, en tot aquell ambient grisenc, en tota aquella por, en tot aquell cansament... apareix una petita llum, una estrelleta. M'il·lumina la cara, m'omple de vida, em refresca. I llavors, només llavors, amb la petita estrelleta davant meu, me n'adono que he de lluitar, que no he de parar de fer-ho...que no he de parar fins arribar a la meta i llavors, serà el moment de descansar. Ara no. Encara queda molt per lluitar, per aconseguir, per pujar. Quan arribi per fi a la meta, exhausta però amb un somriure d'orella a orella, amb els meus familiars i amics esperant-me a l'altre costat amb els braços oberts, llavors, llavors serà el moment de deixar-se anar. Llavors serà el moment tant desitjat, allò que volia aconseguir. I seré una lluitadora i una vencedora que viurà i estimarà la vida intensament.

Bona setmana!

C.

MOTIVACIONS

Tots tenim motivacions, coses que ens fan tirar endavant. Allò que, pensis quan hi pensis, et fa somriure. Coses que, malgrat les dificultats, et fan respirar fons, agafar forces i continuar pujant fins arribar al cim de la muntanya. 

Jo, com tothom, tinc i sempre he tingut moltes motivacions. I ara, amb tot això, veient el què s'acosta, un curs que serà una etapa molt dura, he volgut tenir-les més en compte que mai. Donar-los-hi aquella importància que mereixen. Així que he decidit fer-me una petita fulla de fusta, decorada i plena de vida, on hi escriuré i on empegaré tot allò que mereix la pena, tot allò que mereix tot aquest patiment. Tot allò que, quan tingui un dia sensible, emotiu o simplement trist, m'ajudi a somriure, a tirar endavant, a no deixar de caminar. El tindré a casa, me l'emportaré a l'hospital i on sigui! No vull perdre de vista tot allò que vindrà després de tot això, tot allò que faré, tot allò que somio... :)

Per això, a partir d'aquesta idea, us recomano que hi penseu... un dia que tingueu temps i estigueu tranquils, busqueu-vos un petit racó, un lloquet on us sentiu a gust i segurs. Llavors, us asseieu, tanqueu els ulls i respireu fons, deixant que la ment i el cor us parlin i veureu tot allò que voleu fer, tot allò que somieu, tot allò que estimeu, tot allò que us fa ser qui sou. I en aquell precís moment, us en adonareu que val la pena qualsevol patiment i mal moment de la vida per fruir de tot allò, de tots aquells records i projectes que formen cadascuna de les vostres peces...que la vida és tot...que la vida és.

Bona setmana!

C.

pèl curt, mocador, perruca o...

Paraules. Moltes paraules. Algunes clares i altres més difoses. Entre elles, frases. La frase et caurà el cabell. Sentir-ho i, instintivament, tocar-te el cabell. Resseguir els teus rínxols, acariciar-los i estimar-los. Et caurà el cabell. Et caurà el cabell. Et caurà el cabell. Encara sento la veu del metge... I jo plorant a les fosques de la meva habitació. Per tot, per res. Pel shock, pel canvi de vida. Per un forat en el meu camí on havia caigut i encara no sabia con sortir-ne. Pel meu cabell, pel meu preciós i estimat cabell.

Semblava que no seria tant, ja que em vaig tallar el cabell curtet i encara em va créixer i tot. Però, amb els canvis de tractament, cada cop més forts, els cabells van anar caient com les fulles a la tardor. Era tocar-me els cabells i trobar-me'n un grapat a les mans. Em feia mal el cap, les arrels. Em mirava al mirall i cada dia estava diferent... on quedava aquella Carla? Aquella que ballava, que reia, que movia la melena al vent? Semblava una representació pèssima i nostàlgica d'aquella Carla que m'agradava tant ser. 

Però llavors, després de lamentar-te, després d'acariciar-te el pèl aspre, després de mirar-te un i un altre cop, després de plorar, després de pensar que ara no podries agradar a ningú, arribes al fons del forat on havies caigut. I no et queda altra que pujar, que recuperar-te, que intentar mirar-te amb uns altres ulls, que dir-te que tot anirà bé, només és una fase, que pensar que la bellesa és relativa, que hi ha mocadors bonics de colors o una perruca idèntica als teus cabells (encara que la sensació ni s'hi apropa), que la vida en sí ja és prou bonica com per estar-se preocupant per aquestes coses. I llavors, en aquell precís moment, tot comença a millorar. Et mires al mirall i et somrius. T'és igual que et vegin sense cabell perquè t'estimes així. I llavors, només llavors, ets tu mateixa. Aquella Carla que tant enyores, la cabra boja, la feliç de la vida, la què no li importa què pensi la gent, només passar-s'ho bé. I veus que la vida està feta per viure-la, però, sobretot, per estimar-te tal i com ets, passi el què passi. 

Bon cap de setmana!

C.

ESTIU

Sabeu? Recordo perfectament el dia que el metge m'ho explicava tot. Semblava tantes coses. I no parava de parlar i jo estava desconnectada, en shock. Hi havia tantes coses a renunciar...! Tantes coses diferents...! 

Recordo perfectament el meu primer estiu. Aquell estiu on havia d'anar a fer quimio, on em trobava malament durant uns dies i això ja em semblava el pitjor que podria passar. No podia prendre el sol, tenia molta calor, m'havia de ficar crema protectora sempre, hi havia coses que no podia fer... tot ho veia una muntanya. Aquest estiu és diferent. Sembla estrany, però, quan les coses van malament i n'han anat molt més des d'aquell primer estiu, agafes la vida des d'una altra perspectiva. Aquest estiu ja no és allò de "AIXÒ NO HO PUC FER" sinó, "PUC FER AIXÒ, AIXÒ, AIXÒ I TOT AIXÒ I PENSO GAUDIR-HO AL MÀXIM". Canvia molt viure les coses d'una manera o d'una altra. Aquell primer estiu, ho vaig passar malament. Les persones que m'estimava marxaven de vacances, anaven cap aquí i cap allà, a la platja, a la disco, de concerts... i jo no podia. Va ser un estiu molt emotiu, sobretot la Fira del Teatre, on em vaig cansar molt i fent molt poca cosa. Hi ha una bona amiga meva que va venir a casa a passar uns dies i sap del què parlo... però em va ajudar molt i em va entendre tant que encara m'emocionava més. Què bonica és l'amistat vertadera, especial i incondicional...! 

Però bé, com us he dit, aquest estiu és diferent. Simplement, perquè durant aquest any i pico que porto malalta, he anat madurant, tant jo mateixa com les meves idees de tot allò que m'envolta, i els moments emotius per no poder fer coses són escassos. Aquest estiu veig tot allò que encara puc fer i ho aprofito. Ho saborejo. Ho observo. Ho experimento. Ho estimo. I això em fa molt feliç...! Potser no podré anar a la disco, però si és un concert a l'aire lliure i no va massa fresca, sí. Potser no podré marxar de viatge massa lluny, però anirem a Barcelona, o al País Basc, o on sigui: l'important és estar amb aquells que estimes, sigui on sigui. Potser no podré prendre el sol i banyar-me a l'hora del sol, però podem anar a fer un beure i després, quan el sol comenci a marxar, anar al mar o a la piscina i gaudir de l'aigua una bona estona. I així tot... 

Perquè la vida és massa curta i massa bella com per estar lamentant tot allò que no podem fer o que no tenim. S'ha de tancar en una capseta totes aquestes lamentacions i mal-estar i obrir aquella dels arcs de Sant Martí, de l'amor, de l'amistat, de l'esperança, de la vida. Només d'aquesta manera, podrem arribar a ser plenament feliços.

Bona setmana! I bon estiu!

C.

Un escrit especial

Avui, en lloc d'escriure jo, volia dedicar-lo a un escrit especial que em va dedicar una bona amiga i que m'agrada molt, el trobo preciós... Espero que us agradi!

Quizá aún no lo sepas,
pero tu alma de niño pequeño
fue más valiente que un enamorado
y para no pasar miedo
quiso hacerse amiga
de los monstruos de debajo de la cama,
y así tus sueños sucedieron en tropel.

Quizá aún no lo sepas,
pero tu espalda tiene cicatrices
que recuerdas con mimo
y eres capaz de encontrar música
en momentos anodinos
y lloras, a veces, sin motivo,
y eso te hace tan humano
que me hace pensar que este planeta
tan roto
no te merece.

Quizá aún no lo sepas,
pero vives tanto todo
que no te da tiempo a descansar
y te falta hueco en las noches
para mirarte al espejo
y continuar los sueños que se quedaron a medias.

Quizá aún no lo sepas,
pero tus ojos están llenos de mar
y llevas dos alas atadas a la garganta
y una sonrisa
que podría anular cualquier pena
-eres un superhéroe-.

Quizá aún no lo sepas
porque no te lo han dicho las veces que mereces
-que debiera ser una
por cada vez que miras-,
pero hay personas que sueñan tanto,
tan alto,
tan enorme,
que a veces se creen
que los sueños les quedan grandes.

Pero están equivocados,
pequeño.
Los sueños
crean a las personas,
y tú estás hecho de ellos.

Lo sé
porque antes de conocerte,
de contemplarte,
estaba un poco dormida,
algo gris,
y entonces tu mundo y tú
sacaron los colores al aburrimiento
y en la distancia me enseñaron
que la gente especial
es aquella que no deja de crear,
de llorar,
de vivir y sonreír,
de amar,
de cantar cada mañana por el balcón
y buscar un abrazo sin palabras.
Es aquella que no se rinde,
que no deja de soñar aunque suene el despertador,
que ayuda
y abre sus brazos antes que la puerta.

La gente especial
es aquella que cree en sí misma
y salva al resto.

Así que, por favor,
no dejes de creer en ti
ni de soñar,
no nos quites la magia que regalas
aunque la tormenta se haya parado sobre ti,
que ya sabes lo que dicen:
el frío solo dura
lo que aguantas sin ropa.

Y tú tienes a tu lado
suficientes manos para poder salir sin abrigo a la calle.

Bon diumenge! 

C.

RACONS

Sabeu? He après a estimar els racons. Racons de tota mena: de llibres, de cançons, de flors... Racons on m'he refugiat quan estava cansada de lluitar o quan estava massa enrabiada amb el món com per enfrontar-m'hi. Petits llocs on m'he perdut i on m'he trobat, on he anat a cercar aquella petita esperança que sabia que jo mateixa o persones estimades m'havien anat repartint per tot arreu per poder-la trobar quan la necessités. Racons on podia fugir de la realitat, on podia deixar de banda tot allò que em preocupava fins estar preparada per fer-ho. I, entre tots aquests racons, en vaig construir un de propi, un on ningú em molestés, on fos solament per mi, per quan necessités pensar o simplement descansar. Una petita bombolla on, només entrar-hi, era la Carla. Simplement la Carla. No era la Carla la malalta ni oh, pobra Carla!. Dins d'aquella bombolleta no hi havia limfoma, ni diagnosi, ni metges ni infermeres, ni hospitals, ni les cares de la gent sentint-me llàstima. No. Només jo, gaudint l'instant, sense pensar en un demà ni recordar un passat.

És tant bonic poder-hi anar...! T'hi sents a gust i sembla que tot torna a anar bé, sents que ningú et pot parar, que ets lliure com un ocell, que ningú mira si portes mocador, perruca o no portes res. Ets anònim. Barcelona i Madrid formen part de la meva bombolla i m'encanta. No conec a ningú ni ningú em coneix a mi. No saben que tinc ni que penso ni jo sé res d'ells. No he de donar explicacions ni he de saludar a ningú, sóc part de la multitud, un puntet vist des de l'univers i, encara que per molts això els pot fer sentir petits, a mi no. Perquè, en aquell moment, gaudeix-ho de l'instant sense interrupcions, sense records, sense tenir al cap que estic malalta. 

Com us he dit, he après a viure entre racons. A buscar coses entre racons. A estimar entre racons. A esperar i reflexionar entre racons. I, sobretot, a agafar aire, esperança i valentia entre racons. Són el meu refugi durant la tempesta i ja sabeu que si em veieu amb cara desconcertada, mirant a l'horitzó, és que estic allà, entre els meus estimats racons. Allà sempre m'hi trobareu, sempre m'hi podeu venir a buscar.

Bona setmana!

C.