Una experiència especial

Aquests dies he mirat un vídeo que m'ha fet somriure: If Only For A Second. És una experiència familiar. En el meu cas, no va ser tant sorprenent, ja que jo vaig anar expressament a una perruqueria d'aquestes, però va ser quelcom especial. Només una persona a qui li hagi passat això, sap el què és. El primer cop que vaig entrar en aquell lloc, vaig anar-hi amb les meves estimades cosines el dia després que em vaig haver de tallar el cabell al zero perquè m'estava caient a clapes. Em sentia tova i enyorava molt el meu cabell. Entrar allà va ser com descobrir un altre món. Un món on només jo sabia que estava malalta. On, per art de màgia, ficant-me allò al cap, ja no era Carla la malalta, sinó que tornava a ser semblant a com era abans i això és quelcom increïble. Quan comences amb tot això del càncer, crec que l'auto-estima, igual que totes les altres parts del teu cos i ment, queda tocada. Mai n'he tingut massa en referent al físic, però era difícil veure'm sense cabells o amb els cabells curts, tenir la cara, les mans, els peus...inflats i que, a part de semblar un pa de kilo, els anells i les sabates no et van bé. Tot canvia. I, per això, malgrat que tot canvia, et pots ficar aquella perruca i maquillar-te una mica i ja està. Tot s'esfuma. T'evadeixes de tot. Tornes a acariciar-te el cabell, et retoques aquell clip o aquella diadema com abans, deixes de veure els ulls de pena de la gent al mirar-te. I, per un moment, deixes de pensar en metges, hospitals, proves... Però, no us penseu! Només ho pots aconseguir un petit moment! Llavors sents que et fa calor el cap i veus el mocador a la butxaca i et treus aquella forma d'escapament per la comoditat. I, amb el temps, com és actualment, somrius al fer-ho. Hi ha un moment, que el cabell deixa de tenir importància... ja creixerà! Hi ha un moment on canvies el xip, on t'acostumes a veure't al mirall, on t'acaricies el cap pelat i no se t'encongeix el cor. I llavors, només llavors, és el moment on t'adones que l'important és VIURE, viure molt. Gaudir de cada moment, sigui com sigui (fins i tot malgrat haver-te de posar mascareta per anar als llocs). Perquè a vegades crec que donem importància a coses que potser no en tenen tanta. Perquè a vegades crec que hem de recuperar el nord. Perquè a vegades hem de deixar de banda algunes coses, però sense deixar de gaudir. Perquè la vida és bonica, encara que complicada (com diu la coneguda cançó dEls Pets).

Bon cap de setmana!

C.

Keep calm and wait for Christmas (mantèn la cama i espera l'arribada del Nadal)

S'apropen les vacances de Nadal i tot i tothom s'impregna de la seva màgia. M'encanta Nadal. Crec que és la meva festa preferida. Ens veig a tota la família cagant el tió (fins i tot els nens grans, aquí toca a tothom) i anant a resar a la saleta d'estar l'abreviació del pare nostre que ens havia ensenyat amb amor el nostre avi perquè així l'espera fos més curta (i és que, quan ets un infant, els regals et fan tornar boig! i si venen d'un personatge tant peculiar i simpàtic com pot ser el tió -el qual ha viscut pràcticament totes les generacions de la família-, encara més!). Veig la taula ben llarga parada i preciosa, amb tot de canapès que semblen que no acaben mai... Ens veig ballant després al voltant de la taula, rient i estimant-nos, perquè això és el més bonic de tot: l'estimació que es respira a tot arreu. I ara que s'apropa, no puc evitar sentir que la màgia també brolla del meu cos. I és que, malgrat que encara em toca pujar l'última part del meu Everest, per les festes es fa una pausa i això m'encanta. Poder gaudir del teu temps sense pensar que tens aquesta prova o aquella o que ja t'ingressen... això és vida! 
L'any passat, per aquestes festes, vaig estar molt sensible. A principis de desembre vaig tenir un PET-TAC per veure si tota la quimio que m'havien anat fent des de l'abril fins el novembre havia anat bé i la cosa no va sortir bé. Semblava que m'havia tornat a sortir, que no marxava prou. Així que el metge ja em va comentar que s'hauria de fer un altre tipus de quimio i, com més aviat, millor. Així que ja us podeu suposar com tenia els ànims el dia de Nadal... Aquells dies plorava per tot, tenia la mirada a l'infinit i em sentia cansada. I és que una mala notícia com aquesta, ser part d'aquell 5% al qual se'ls complica la cosa, és un malson. Per cap d'any, em van ingressar per començar el tractament. Amb l'esgotament dels nervis de tot el dia, em vaig adormir prop de les deu de la nit, sense ni tant sols poder veure les campanades, ni menjar-me el raïm que toca, ni poder estar amb els meus amics, ni poder estrenar el vestit. Vaig tornar a casa crec que era el dia de Reis o prop així que la cavalgata la vaig veure des de dins del cotxe. 
Per això, aquest any és diferent l'assumpte. Sí, al gener torno a tenir proves, visites i demés coses en pic sigui 2014, però no em fa res. Sí, a finals de gener ja m'ingressen pel trasplantament (buf! què ràpid!), però no hi penso o no m'hi preocupo. Sí, potser no seran com abans, però sé que seran especials i boniques. Simplement, perquè aquest any les puc gaudir plenament. Perquè aquestes festes em fan ser feliç i sé que em concediran l'energia i la força que necessito per afrontar la següent etapa. Perquè no hi ha res que desitgi més que poder compartir moments amb tots aquells que estimo. Perquè, per una estona, no seré Carla la malalta sinó que seré una més i gaudiré de les festes sense pensar en hospitals, metges ni proves. I és que el Nadal crec que per això és: per reunir la família i els amics i per fer-te riure amb el cor. I això és el que penso fer! 
I vosaltres, quin pla teniu per aquestes festes?

Bon cap de setmana!

Una abraçada,

C.

Fred

A fora fa fred i noto com traspassa la finestra i m'obliga a ficar-me la manta, caminar per casa amb la bata dobla, els mitjons pelfats i el gorret beix que durant tot aquest temps d'ara cabell, ara sense m'ha acompanyat en tot moment. Miro per la finestra i tot es veu fosc i fred. I jo no puc parar de pensar en les ganes que tinc de sortir. De sortir a donar un tomb o d'anar a una botiga a fer un cop d'ull, tant se val. De veure totes aquelles persones que tant estimo i que, per culpa d'aquest dixós fred, cauen una a una en les mans dels mocs i els esternuts, cosa que ens obliga a restar separats (sort n'hi ha de les noves tecnologies, no?). 

Sabeu? Aquests dies recordo el fred que tenia aquell primer any que vaig començar a la Universitat allà a Lleida. Recordo tornant amb les meves bones amigues cap a la residència i, al travessar el pont, sentir com es gelaven una a una totes les parts del meu cos. Quin fred...! Fins i tot recordo l'últim dia abans de vacances de Nadal que vam anar a la biblioteca al matí i després va començar a nevar. Amb la meva amiga, crèiem que no podríem tornar a casa. I també em ve a la memòria una nevada forta, fa temps, i anar amb el meu millor amic a un parc d'aquí a la vora i passar-nos-ho genial, malgrat que a l'arribar a casa em va tocar bronca i una dutxa d'aigua calenta. Records bonics de coses que no donem importància i que després, fins i tot trobes a faltar. Segurament que la gent pensarà que estic boja, tenint ganes de passar fred, amb el bé que s'hi està a casa, amb la manteta i mirant pel·lícules. Però tampoc tenen en compte que no m'hi estic per gust tota l'estona, sinó perquè és el què toca, perquè m'han fet un autotrasplantament (cosa seriosa), perquè no em puc refredar o posar-me malalta, perquè no puc estar amb gent que estigui malalta (ara que és l'època on estar refredat és el trending topic), perquè aquest any toca que els meus habitats siguin compartits entre casa i l'hospital. 

Sabeu? Ara em ve a la ment un dia amb la meva mare que li comentava que una de les coses que faria un cop estigués bona, seria ficar-me sense paraigües sota la pluja. Sentir les gotes sobre la meva pell, sentir que només importa aquell moment i estar tranquil·la. Em refredo? Tant se val! Quin problema hi ha? I és que per mi, poder passar fred o calor, sentir l'aigua sobre la pell o que se m'escalfi el cap perquè m'he descuidat la gorra a casa no és signe de res més que de tranquil·litat, de poder tornar a la normalitat, de no preocupar-me per res més que no sigui viure. I és que viure, senyors i senyores, sigui el que sigui i com sigui, fa que la vida mereixi la pena. Potser el càncer m'havia de passar per fer-me obrir els ulls. Per veure que la mandra no és suficient motiu com per no sortir aquell dia o per fer allò que tenies en ment; que el temps no ha de condicionar res, te l'has de ficar a favor; que la vida no és ni blanca ni negra ni bona ni dolenta la vida ÉS i depèn de nosaltres, solament de nosaltres, com volem viure-la: jo opto per fixar-me en tot allò petit, en tot allò tan bell que ens omple; opto per viure l'avui, sense pensar en el demà ni en l'ahir; opto per ser nosaltres mateixos i intentar pensar que la vergonya o la por no ens ha d'impedir ser feliços; opto per estimar la normalitat, tot allò d'ella: l'estrès, l'enamorament, la felicitat, l'amistat, la por, la tristesa, la sorpresa, l'esperança, l'amor... tot! Perquè ja us dic, tot en la vida té la seva part bonica. Només depèn de nosaltres que ens hi fixem i sapiguem apreciar-la. 

Bona setmana! I tapeu-vos!

C.

Estada a l'hospital

Després de les bones notícies que tot anava en camí i que la malaltia semblava haver-se esfumat, va arribar l'esperat ingrés a l'hospital. Si un temps enrere m'haguessis dit que celebraria amb els amics i la família que m'ingressessin, m'hauria ficat a riure i no t'hauria cregut de cap de les maneres. Però sí, ho vaig celebrar. Perquè no sabeu el molt que he esperat el moment de l'auto-trasplantament. Fa tan temps que estava pendent...! Fa tan temps que m'ho hauria d'haver fet i que no es podia perquè cada cop les proves no sortien bé...! Per això crec que era un bon motiu de celebració, de veure que l'urbà ja havia deixat de mirar-me amb cara freda i calculadora perquè no mogués el meu petit i vermell cotxe ni un centímetre a aixecar el braç i deixar-me passar. Així que, per fi, un 23 d'octubre vaig ingressar a l'hospital on treballa el meu metge (allà on vagi ell, el seguirem!). Ha estat una estada dura i llarga: vòmits, diarrea, mal de boca i d'anus, mal de panxa, cansament, febre... però gràcies a Déu no ha estat tant com en altres casos. Els metges estaven tan contents...! I al·lucinaven que m'hagués anat tan bé i em recuperés tan ràpid (el meu metge comptava que estaria el 21 de novembre i, en canvi, el 13 de novembre ja tornava a casa!). Però no saben que, a part que pugui ser una lluitadora i que el meu optimisme es deu encomanar a totes les cèl·lules del meu cos, també hi ha molta gent al meu darrere: persones meravelloses que no deixen de pensar en mi, que m'estimen, que es preocupen, que m'envien energia positiva en tot moment, que preguen per mi, que estan al meu costat lluitant amb mi. Per això, amb el munt de gent que tinc al meu costat (quina meravella de família, amics i coneguts!!!), no és d'estranyar que tot vagi tan bé :), oi? 

Però, malgrat ser quelcom dur i difícil de passar, una etapa on havies d'anar conscienciat, crec que tota la gent de la planta 11, tant metges com la psicòloga, l'assistent social, infermeres i auxiliars (i els respectius estudiants) són persones tant maques, somrients i tendres que fan que dia rere dia, malgrat passar-ho malament, no sigui tant. I veure'ls entrar amb el seu somriure i preguntant-me com estava, feia que ja em passés tot. Considero que, quan estàs malalt i has d'estar força temps a l'hospital, la gent que hi treballa, que et cuida dia rere dia, hi fa molt i jo estic molt agraïda amb tots i cadascun d'ells. 

Ara, com he comentat, ja sóc a casa. He fugit d'aquelles quatre blanques parets que em recordaven a la meva visita al Zoo de Barcelona. I malgrat que estic cansada i xafada i no surto de casa... Què bé que s'hi està a casa...! Quan vaig arribar i em vaig estirar al sofà, em vaig emocionar i tot...! Com l'havia enyorat...! I és que, malgrat que em cuidessin molt bé a l'hospital, no hi ha res comparable amb la llar. Les meves coses, la meva habitació, el menjador... tot! I com havia enyorat a la família i els amics, allà aïllada...! La seva veu, el seu somriure, les seves abraçades... tot! I és que, quan et passa una cosa com aquesta, crec que te n'adones del què vertaderament importa i veus la vida, la llar, les persones des d'una altra perspectiva. Estimes les petites coses com banyar-te al teu bany o estirar-te al sofà i abraçar el coixí o petonejar les teves germanes. Coses petites i insignificants del dia a dia que tu ni la jo d'abans no donen importància, ara la tenen tota, són el meu tresor, són les cosetes que he enyorat més! 
Per això us demano que no aneu sempre amb tanta pressa, fent les coses de manera mecànica i perquè sí. Quan tingueu algun moment, com pot ser aquest cap de setmana plujós i fred, atureu-vos i penseu en tot allò que omple els vostres dies: els "bon dia" de les amistats al whatsapp, el petó de la vostra mare al aixecar-vos, el vostre petit gosset o gatet feliç de veure-us, el vostre cafè amb llet amb aquella tassa que tant us agrada i molt més. I veureu que tot allò us fa ser qui sou i us omple de felicitat i de l'essència que es necessita per afrontar el dia a dia!

Bon cap de setmana!

C.

Bones notícies!!!

Després de notícies dolentes una darrere l'altra, sense veure la llum de l'horitzó, ara es pot dir, per fi, que comencem a avançar, que comencem a caminar, que ja es comença a veure la posta de sol entre les muntanyes. Després dels nervis i el mal estar que vaig tenir abans de la prova, desitjant amb totes les meves forces que anés bé, que aquest cop ja em tocava ser vertaderament feliç, per fi, vaig aconseguir somriure al tocar-me el coll i saber que no hi havia cap gangli fugitiu que m'estimava tant que no volia marxar. Finalment, després de resar més que en tota la meva vida, que demanar amb totes les meves forces bones notícies, per fi, han arribat. Sí, sí, les proves van anar bé, súper bé! Mirava els resultats i no em creia que allà on sempre hi havia "taquetes", ara estava tot tant net que fins i tot el de l'anunci Don Algodón no hi hauria trobat res. 

L'eufòria, la felicitat i l'alleujament que vaig sentir al veure el metge somriure, venir al meu costat i xiuxiueja'm a l'orella "dimecres ja t'ingresso", crec que no l'havia experimentat mai. Saber que tota la lluita, tota la valentia, tot el patiment m'han portat a bon port, és increïble. I m'encantava dir la notícia: vaig trucar a tots els familiars i amics. Era màgic veure com la meva eufòria s'encomanava i al final al telèfon no es sentia més que crits d'alegria per totes dues bandes ;). 

Sí, encara falta força camí per acabar. Sí, ara m'ingressaran durant un mes i serà tot molt dur. Sí, no em trobaré bé. Sí, estaré aïllada. Però tot perd importància quan penso que ara comencem a caminar, que ara sí que cada dia ens apropem més a aquella meta, a aquell final, a aquell adéu, hospitals, a aquella festassa per celebrar-ho! I, per això, malgrat que l'ingrés s'aproxima, la ment continua en els núvols pensant que aquell conegut tant pesat que havia estat més d'un any i mig al meu sofà, per fi m'ha deixat estar. Ara toca arreglar tota la casa, ficar una porta blindada i canviar el número de telèfon perquè aquest personatge no torni a venir. 

Finalment, donar-vos les gràcies a tots i totes per estar en cada moment del camí! Amb vosaltres, tot és més fàcil :)

C.

P.D. És probable que ara estigui un temps sense escriure...Tot depèn de com em trobi... Però tornaré, i segur, amb moltes coses a explicar! Petons i sort!

Petita papallona

Estimada Petita Papallona,

què petitona que ets...! I què maca estàs així dormideta en els meus braços. No puc treure els meus ulls de tu... crec que ets la coseta més bonica que he vist fa temps. Dorms tan tranquil·la... tens el món en les teves petites i rodonetes mans. Respires fons i se t'escapa un somriure. Què bé que somies... no has de preocupar-te per res. Tot és nou, tot és bonic. I jo no puc pensar en res més del bonic que és el món ara que tu també hi ets. No puc pensar en res més que el món és més fàcil i més feliç quan et tinc entre els meus braços. Obres de poc en poc els teus grans ulls blaus i m'enamores. Em somrius i hi ha una complicitat entre les dues que fa que se m'oblidin les proves, el metge i el càncer. Tot queda a part. En aquell moment, tot és rosa... el rosa del teu vestit. I està ple d'estrelletes... com aquell body que et vaig comprar... com aquella petita i bonica estrella que hi ha al cel. M'agafes el dit i em mires amb aquells ullets i no puc parar de mirar-te i pensar que el món no et mereix... i tanco els ulls demanant a Déu que tinguis una vida plàcida i bella. Miro la teva mare somriure i se m'omple el cor de joia: quina mare més entregada i més especial que tens...! Et cuidarà com or!  Marxes i ja t'enyoro... i penso en que cada dia ets una mica més gran i més brillant. I somio en un futur proper on et llegiré contes i et cantaré cançons. Torno a tancar els ulls i no penso en res, només en el teus ulls blaus de mar i estic segura que m'ajudes a entendre que la vida mereix la pena i que el càncer no em prendrà veure't créixer. Ets un al·licient i una motivació per seguir lluitant...

T'estimo tant, petita papallona...! 

C.

Un despertar estrany

L'altre dia, vaig tenir un despertar estrany. M'ha passat altres cops, però feia temps que no. Eren unes pessigolles sota els peus, era un somriure divertit i un cap molt difós. Semblava com si estigués allí abans del març del 2012... semblava que no havia passat mai res, que no havia començat amb la malaltia... semblava com si el món fos igual com abans. Una sensació realment estranya, ja us ho dic. Em sentia confosa. Un instant on vaig arribar a dubtar de tot, del present i del passat dur del càncer... La meva mirada no veia el cabell curt, ni el bonyet sota la pell, ni la vena marró de la mà dreta, ni una petita marqueta al braç..., entre altres petites cosetes. Allò sí que se'n pot dir estar en una bombolla. Era un moment desconcertant, com quan somies una cosa tant real que quan et despertes, no saps si ha passat de veritat o no. I, per un instant, no hi va haver res. Només jo. Va ser bonic, va ser una sensació que feia temps que no podia sentir, va ser com un somni despert. Malauradament, tots despertem i acabem xocant amb la realitat: aquells cabells curts que et confonien eren per haver passat mil i una batalles, el bonyet sota la pell és un cateter per on et fiquen medicament i el què faci falta, la vena marró no és res estrany, ni t'has esgarrapat... és la marca de la teva constant lluita...de quan et van fer la teva primera quimio i, aquella petita marqueta al braç, el lloc on una vegada i una altra t'han punxat per fer-te analítiques, perquè es veu que tens les venes ben dolentes, noia. I, llavors, en aquell moment, t'adones que tot allò que et preocupava abans de passar per tot això són arena, no valen la pena llàgrimes, ja que la vida, el patiment, la por te les han emportat. I veus que allò que abans t'estressava, ara et fa riure. I, finalment, caus en què potser sí que el càncer és una pedra en el camí, però que aquesta pedra en el camí t'ha fet caure perquè t'aturis i puguis parar-te a veure tot el paisatge, a respirar amb tranquil·litat, a entendre millor les coses i la vida, a tenir fe i esperança i buscar-les a tot arreu i, sobretot, a estimar cada un dels petits instants que pots gaudir. 

El càncer ha estat un cop dur, però m'ha tret les benes dels ulls per fer-me adonar que la vida és màgica i terriblement bella i que toca molt per fer i per viure!

Bona setmana!

C.