Bones notícies!!!

Després de notícies dolentes una darrere l'altra, sense veure la llum de l'horitzó, ara es pot dir, per fi, que comencem a avançar, que comencem a caminar, que ja es comença a veure la posta de sol entre les muntanyes. Després dels nervis i el mal estar que vaig tenir abans de la prova, desitjant amb totes les meves forces que anés bé, que aquest cop ja em tocava ser vertaderament feliç, per fi, vaig aconseguir somriure al tocar-me el coll i saber que no hi havia cap gangli fugitiu que m'estimava tant que no volia marxar. Finalment, després de resar més que en tota la meva vida, que demanar amb totes les meves forces bones notícies, per fi, han arribat. Sí, sí, les proves van anar bé, súper bé! Mirava els resultats i no em creia que allà on sempre hi havia "taquetes", ara estava tot tant net que fins i tot el de l'anunci Don Algodón no hi hauria trobat res. 

L'eufòria, la felicitat i l'alleujament que vaig sentir al veure el metge somriure, venir al meu costat i xiuxiueja'm a l'orella "dimecres ja t'ingresso", crec que no l'havia experimentat mai. Saber que tota la lluita, tota la valentia, tot el patiment m'han portat a bon port, és increïble. I m'encantava dir la notícia: vaig trucar a tots els familiars i amics. Era màgic veure com la meva eufòria s'encomanava i al final al telèfon no es sentia més que crits d'alegria per totes dues bandes ;). 

Sí, encara falta força camí per acabar. Sí, ara m'ingressaran durant un mes i serà tot molt dur. Sí, no em trobaré bé. Sí, estaré aïllada. Però tot perd importància quan penso que ara comencem a caminar, que ara sí que cada dia ens apropem més a aquella meta, a aquell final, a aquell adéu, hospitals, a aquella festassa per celebrar-ho! I, per això, malgrat que l'ingrés s'aproxima, la ment continua en els núvols pensant que aquell conegut tant pesat que havia estat més d'un any i mig al meu sofà, per fi m'ha deixat estar. Ara toca arreglar tota la casa, ficar una porta blindada i canviar el número de telèfon perquè aquest personatge no torni a venir. 

Finalment, donar-vos les gràcies a tots i totes per estar en cada moment del camí! Amb vosaltres, tot és més fàcil :)

C.

P.D. És probable que ara estigui un temps sense escriure...Tot depèn de com em trobi... Però tornaré, i segur, amb moltes coses a explicar! Petons i sort!

Petita papallona

Estimada Petita Papallona,

què petitona que ets...! I què maca estàs així dormideta en els meus braços. No puc treure els meus ulls de tu... crec que ets la coseta més bonica que he vist fa temps. Dorms tan tranquil·la... tens el món en les teves petites i rodonetes mans. Respires fons i se t'escapa un somriure. Què bé que somies... no has de preocupar-te per res. Tot és nou, tot és bonic. I jo no puc pensar en res més del bonic que és el món ara que tu també hi ets. No puc pensar en res més que el món és més fàcil i més feliç quan et tinc entre els meus braços. Obres de poc en poc els teus grans ulls blaus i m'enamores. Em somrius i hi ha una complicitat entre les dues que fa que se m'oblidin les proves, el metge i el càncer. Tot queda a part. En aquell moment, tot és rosa... el rosa del teu vestit. I està ple d'estrelletes... com aquell body que et vaig comprar... com aquella petita i bonica estrella que hi ha al cel. M'agafes el dit i em mires amb aquells ullets i no puc parar de mirar-te i pensar que el món no et mereix... i tanco els ulls demanant a Déu que tinguis una vida plàcida i bella. Miro la teva mare somriure i se m'omple el cor de joia: quina mare més entregada i més especial que tens...! Et cuidarà com or!  Marxes i ja t'enyoro... i penso en que cada dia ets una mica més gran i més brillant. I somio en un futur proper on et llegiré contes i et cantaré cançons. Torno a tancar els ulls i no penso en res, només en el teus ulls blaus de mar i estic segura que m'ajudes a entendre que la vida mereix la pena i que el càncer no em prendrà veure't créixer. Ets un al·licient i una motivació per seguir lluitant...

T'estimo tant, petita papallona...! 

C.

Un despertar estrany

L'altre dia, vaig tenir un despertar estrany. M'ha passat altres cops, però feia temps que no. Eren unes pessigolles sota els peus, era un somriure divertit i un cap molt difós. Semblava com si estigués allí abans del març del 2012... semblava que no havia passat mai res, que no havia començat amb la malaltia... semblava com si el món fos igual com abans. Una sensació realment estranya, ja us ho dic. Em sentia confosa. Un instant on vaig arribar a dubtar de tot, del present i del passat dur del càncer... La meva mirada no veia el cabell curt, ni el bonyet sota la pell, ni la vena marró de la mà dreta, ni una petita marqueta al braç..., entre altres petites cosetes. Allò sí que se'n pot dir estar en una bombolla. Era un moment desconcertant, com quan somies una cosa tant real que quan et despertes, no saps si ha passat de veritat o no. I, per un instant, no hi va haver res. Només jo. Va ser bonic, va ser una sensació que feia temps que no podia sentir, va ser com un somni despert. Malauradament, tots despertem i acabem xocant amb la realitat: aquells cabells curts que et confonien eren per haver passat mil i una batalles, el bonyet sota la pell és un cateter per on et fiquen medicament i el què faci falta, la vena marró no és res estrany, ni t'has esgarrapat... és la marca de la teva constant lluita...de quan et van fer la teva primera quimio i, aquella petita marqueta al braç, el lloc on una vegada i una altra t'han punxat per fer-te analítiques, perquè es veu que tens les venes ben dolentes, noia. I, llavors, en aquell moment, t'adones que tot allò que et preocupava abans de passar per tot això són arena, no valen la pena llàgrimes, ja que la vida, el patiment, la por te les han emportat. I veus que allò que abans t'estressava, ara et fa riure. I, finalment, caus en què potser sí que el càncer és una pedra en el camí, però que aquesta pedra en el camí t'ha fet caure perquè t'aturis i puguis parar-te a veure tot el paisatge, a respirar amb tranquil·litat, a entendre millor les coses i la vida, a tenir fe i esperança i buscar-les a tot arreu i, sobretot, a estimar cada un dels petits instants que pots gaudir. 

El càncer ha estat un cop dur, però m'ha tret les benes dels ulls per fer-me adonar que la vida és màgica i terriblement bella i que toca molt per fer i per viure!

Bona setmana!

C.

Color verd

M'agrada el color verd. És un color bonic, especial, diferent. Un color que, malgrat ser-hi sempre, no vaig descobrir fins que vaig tenir el càncer. No m'havia parat a mirar-lo fins que ell va ser especial, fins que es va convertir en el meu aliat, fins que el color verd era més que un gust personal, que una forma de pintar les coses. El verd es va convertir en la meva esperança. Sí, sí, ja ho diuen, oi? què és el color de l'esperança? Doncs així ho vaig creure. Era veure'l i pensar: amunt! som-hi! tot anirà bé! Vaig canviar la meva gran preferència pel vermell, un color càlid i amorós, pel simpàtic verd. Sembla estrany com una cosa tant petitona i insignificant com pot ser un color, tingui tant protagonisme, però és que d'això és forma la vida: de petites coses que ens formen i ens fan especials...simplement, perquè nosaltres els hem fet ser especials.

 I, des de llavors, des que necessitava l'esperança més que mai, vaig adoptar el verd i, en pic ho vaig fer, no paro de veure'l per tot arreu i...si he de dir-ne un, sempre és el primer de la llista. A vegades, quan és l'hora de decidir-me de color de quelcom, tanco els ulls i agafo el què és verd pensant: va, va, som-hi! esperança, sigues amb mi! I, sense adonar-me'n, m'abraço a l'objecte com si, per ser d'aquest color, pogués protegir-me de tot, pogués ajudar-me a guanyar la batalla, em fes més forta. No sé si de veritat funciona això, però crec que creure-hi és el més important i és que, sigui així o no, des que el tinc al meu costat, malgrat haver-hi dies tristos i d'altres d'eufòrics, l'esperança no m'ha deixat d'acompanyar. En moments difícils, ja us ho dic jo, no hi ha res més necessari i més bonic que l'esperança...

I vosaltres, quin és el vostre color especial? Aquell que us dóna forces, que us fa ser segurs, que us fa ser una mica millors? :)

Bona setmana!

C.

Càncer: llàgrimes i somriures

He après moltes coses amb el càncer. Sembla un vell conegut que fa temps que tinc instal·lat a casa, que va venir un dia sense avisar i es va quedar a dormir al sofà i encara no he pogut fer fora. Insisteixo i insisteixo, però ell, cada dia, m'explica una excusa o altra i així estem fins fa més d'un any i mig. Ara sembla que comença a empaquetar les maletes i les coses, però fins que no vegi el sofà buit i tot net i polit, no podré respirar tranquil·la. Encara toca tenir paciència, restar esperant a tenir sort aquest cop. 

Aquest vell conegut, m'ha ensenyat moltes coses, entre les quals, és la importància de les petites coses, com poden ser les llàgrimes i els somriures. Riure fins a plorar, plorar fins a riure, emocionar-se, estimar... en definitiva, viure. 

Les llàgrimes han format part de les meves nits, dels meus neguits, de les meves pors, de les meves males notícies, de la meva impotència. Però també han format part de moments bonics, de moments on el cor s'omplia tant d'amor i de felicitat, que no podia fer res més que plorar. Les llàgrimes han estat una forma d'assimilar les coses, de recuperar-se, de sobreposar-se, una pausa en el camí per, demà, seguir caminant. M'han ajudat quan em sentia impotent, han estat la meva salvació quan se'm feia un nus a la gola i l'estómac. Qui no pot estimar-les? En aquests temps, han estat unes bones amigues, aquelles que estaven allà quan les necessitava, aquella forma fàcil de recuperar la compostura. 

El somriure... com m'agrada somriure. És una cosa que sempre m'ha caracteritzat. Crec que tinc el somriure tant gran que m'arriba a la mirada. Però això, no sempre és avantatjós ja que també significa que quan somric per compromís, no arriba a la mirada, i la gent s'adona que els meus llavis es corben, però els ulls estan tristos. I, a vegades, quan necessito espai, quan vull ficar una mica de boirina entre la gent i jo perquè sé que a la mínima que em diguin ploraré, llavors no va bé. Però, malgrat això, estimo el somriure. Estimo el meu, sobretot aquell tant gran, tant feliç, tant desinteressat, tant boig que se'm fica quan estic mooolt feliç, quan estic amb les persones que estimo, quan estic on vull estar, quan sóc qui vull ser, quan m'estimo i estimo la vida. I sabeu què? M'encanten els vostres somriures! Tots! Siguin grans, petits, llargs, curs, mitjos...sobretot aquells plens d'amor, plens d'esperança, plens de felicitat! I és que, el meu somriure, la meva felicitat s'alimenten d'aquells petits i grans somriures, d'aquells moments feliços amb tots vosaltres. Per això, us demano, mai deixeu de somriure, sigui quan sigui, perquè a part que algú es pot enamorar del vostre somriure, com diu la coneguda frase, algú pot ser una mica més feliç gràcies a vosaltres... algú se li pot encomanar el vostre somriure. 

Bona setmana!

C.

què passa quan...

Què passa quan tens aquells dies que ho veus tot al revés?

Què passa quan veus tot allò que et perds, com si, de sobte, et despertessis d'un somni?

Què passa quan t'adones de tot allò que encara falta... que encara et falta la part més dura de la pujada?

Què passa quan...? Què passa quan...? Què passa quan vols tenir esperança i optimisme i no saps on anar-los a buscar?

Fa dies que tinc aquests dies. Dies sensibles, dies amb els ulls vidriosos, dies amb el cap ple de fum, dies complicats, dies amb mirades a l'horitzó, dies on sembla que no trobo l'entrellat de res, dies on hauria de pensar i ho evito... Fa dies que dono voltes i voltes a tot el que vindrà. A una època dura, a una època d'hospital constant, a una època de desgast físic i emocional, a una època que no vull viure, a una època que em treu de la meva estimada i agradable rutina. Visc en un estat de shock permanent, en una ment en blanc, perquè no vull pensar-hi. No estic preparada. Encara no. Em perdo en boscos de paraules, en mirades, en somnis, en llàgrimes. No sé que pensar, no sé com prendre-m'ho, no sé que fer. El meu cos, el meu cor i la meva ment estan molt cansats, massa. Què puc fer per agafar forces? Què puc fer per no defallir? On queda aquell color verdós esperança que ho cobria tot?
Em costa respirar. Em costa mirar. Em costa pensar. Camino a poc a poc, amb por de despertar algú. Tanco els ulls i m'evadeixo: estic en un ball, amb un vestit llarg i amb un noi formós que m'abraça o estic en una platja deserta caminant, sentint les ones en els peus i la brisa sobre la cara, o potser estic de festa amb les amigues, rient sense parar i saltant fins tocar els estels.

Estic en un moment estrany, un moment gris, un moment difícil. Un moment on no saps a qui acudir. Un moment on no saps on anar. Un moment on només et vols fugar...

Però, de sobte, en tot aquell ambient grisenc, en tota aquella por, en tot aquell cansament... apareix una petita llum, una estrelleta. M'il·lumina la cara, m'omple de vida, em refresca. I llavors, només llavors, amb la petita estrelleta davant meu, me n'adono que he de lluitar, que no he de parar de fer-ho...que no he de parar fins arribar a la meta i llavors, serà el moment de descansar. Ara no. Encara queda molt per lluitar, per aconseguir, per pujar. Quan arribi per fi a la meta, exhausta però amb un somriure d'orella a orella, amb els meus familiars i amics esperant-me a l'altre costat amb els braços oberts, llavors, llavors serà el moment de deixar-se anar. Llavors serà el moment tant desitjat, allò que volia aconseguir. I seré una lluitadora i una vencedora que viurà i estimarà la vida intensament.

Bona setmana!

C.

MOTIVACIONS

Tots tenim motivacions, coses que ens fan tirar endavant. Allò que, pensis quan hi pensis, et fa somriure. Coses que, malgrat les dificultats, et fan respirar fons, agafar forces i continuar pujant fins arribar al cim de la muntanya. 

Jo, com tothom, tinc i sempre he tingut moltes motivacions. I ara, amb tot això, veient el què s'acosta, un curs que serà una etapa molt dura, he volgut tenir-les més en compte que mai. Donar-los-hi aquella importància que mereixen. Així que he decidit fer-me una petita fulla de fusta, decorada i plena de vida, on hi escriuré i on empegaré tot allò que mereix la pena, tot allò que mereix tot aquest patiment. Tot allò que, quan tingui un dia sensible, emotiu o simplement trist, m'ajudi a somriure, a tirar endavant, a no deixar de caminar. El tindré a casa, me l'emportaré a l'hospital i on sigui! No vull perdre de vista tot allò que vindrà després de tot això, tot allò que faré, tot allò que somio... :)

Per això, a partir d'aquesta idea, us recomano que hi penseu... un dia que tingueu temps i estigueu tranquils, busqueu-vos un petit racó, un lloquet on us sentiu a gust i segurs. Llavors, us asseieu, tanqueu els ulls i respireu fons, deixant que la ment i el cor us parlin i veureu tot allò que voleu fer, tot allò que somieu, tot allò que estimeu, tot allò que us fa ser qui sou. I en aquell precís moment, us en adonareu que val la pena qualsevol patiment i mal moment de la vida per fruir de tot allò, de tots aquells records i projectes que formen cadascuna de les vostres peces...que la vida és tot...que la vida és.

Bona setmana!

C.